Un any just per acabar la legislatura. A final de març de l’any que ve es dissoldrà el Parlament i es convocaran eleccions, i el pacte PProhens-Vox haurà completat el seu (primer?) cicle.

Les democràcies liberals es juguen bona part del seu futur als EUA. També les europees. De moment, el segle XXI és un mal segle per a les democràcies. En comparació amb el final dels anys 90, avui hi ha menys democràcies al món i encara algunes han sofert un notable retrocés dels seus estats de dret: Turquia, Polònia, Eslovàquia, Hongria... i Espanya. Sembla que Trump i el seu govern volen donar la raó a la coneguda tesi de Levitsky i Ziblatt (2018) que diu que les democràcies actuals no moren per cops d’estat externs, sinó per l’esllavissament d’institucions i ciutadans cap a l’autoritarisme.

Des que Donald Trump va ser escollit novament, he temut un escenari més que qualsevol altre: que ordenés a l'exèrcit actuar contra la gent que protesta per les deportacions massives, cosa que conduiria els Estats Units cap a la llei marcial. Tot i això, fins i tot en les meves idees més desgavellades, pensava que necessitaria més pretextos per treure soldats als carrers d'una ciutat nord-americana –en contra dels desitjos de la seva alcaldessa i el seu governador– que el que han suposat les protestes relativament petites que van esclatar a Los Angeles la setmana passada.

A diferència del que creuen els monòtons apocalíptics, el món no ha arribat pas a la seva fi –el món no avança, només gira, i encara gràcies–; però aquest món nostre, el que va començar l'any 1989 amb la fi de la Guerra Freda, sí que sembla trobar-se a les acaballes. La mediàtica querelle des bouffons entre Trump i Musk, per exemple, és la part més esperpèntica d'un procés de decadència que té moltes cares. Resumint molt: les expectatives mundials derivades de la caiguda del Mur de Berlín eren les d'una gran potència hegemònica, els Estats Units, envoltada de països que, per una raó o per una altra, fos per qüestions econòmiques, militars o tecnològiques, en depenien fortament. Al cap de només dotze anys, però, els fets de l'onze de setembre del 2001 i els conflictes bèl·lics posteriors més o menys fallits que se'n van derivar, van mostrar una realitat ben diferent. Sis o set anys després, entre el 2007 i el 2008, el que havia començat sent una crisi puntual del sistema hipotecari nord-americà va esdevenir una crisi mundial, els efectes de la qual encara duren malgrat haver passat disset o divuit anys. Convido el lector a evocar –temo que amargament– quin era el seu poder adquisitiu real cap al 2005 o el 2006, i quin és l'actual, vint anys després. Cap al 1989, o fins i tot cap a començaments del 2002, que és quan es va implantar l'euro, tot això resultava gairebé impensable. Quin món està passant avall, ara?

La qüestió de si les democràcies s’han de defensar de la subversió i amb quins mitjans torna a ser un tema candent. A Alemanya cada vegada més veus exigeixen que es prenguin mesures legals que potser comportarien la prohibició del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD). L’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució –un organisme dels serveis d’intel·ligència– ja ha qualificat el partit d’organització extremista, i això vol dir que és inconstitucional.

Europa segueix apedaçant la democràcia. Cada victòria per la mínima és un nou alleujament. Liberals i conservadors es jugaran la presidència de Polònia en una segona volta que s’ha de disputar l’1 de juny. El primer ministre portuguès, el conservador Luis Montenegro, ha sortit reforçat en unes eleccions que han ensorrat encara més la socialdemocràcia, empatada a escons amb l’extrema dreta de Chega. I a les presidencials de Romania, el candidat proeuropeu, Nicusor Dan, ha barrat el pas al trumpisme de l’ultradretà George Simion. Tres victòries per a un centre polític europeu cada vegada més estret i diluït, davant d'una extrema dreta que continua a l’alça. Tres capítols més del gir conservador d’una Unió Europea que no aconsegueix revertir el descontentament social i del fracàs continuat d’una esquerra que ha acabat convertida en la defensora d’un statu quo decebedor, castigada electoralment en bona part de la UE.

A la teologia cristiana, el pecat original comença quan Adam i Eva mengen la fruita prohibida de l'arbre del coneixement. Però Original Sin de Jake Tapper i Alex Thompson narra una caiguda en desgràcia diferent. La imatge de portada és un retrat en blanc i negre de Joe Biden amb un parell de mans tapant-li els ulls. La història d'aquest nou llibre tracta del perill de la ignorància voluntària.

Vivim temps que, fa poc, no hauríem ni imaginat. Les regles més bàsiques de les relacions internacionals, aquelles tan consolidades que fins i tot les havíem donat per descomptades, sembla que han curtcircuitat i amenacen de fer saltar els ploms de la diplomàcia.

Hi ha un reducte no poc important a l'Estat que es manifesta contrari a la democràcia com a sistema de govern. Segons un baròmetre del CIS publicat aquest dijous, el 18,5% dels espanyols no creuen que sigui preferible aquest règim. Per a un 8,6%, "en algunes circumstàncies" és millor un d'autoritari i a un 9,9% li és igual un com l'altre. Especialment, són els votants de Vox els que se surten del consens entorn del règim democràtic: només un 59,7% prefereixen la democràcia, mentre que un 30,3% defensen l'autoritarisme.

Pot semblar que el combat pel respecte a la llibertat de pensament i d’expressió és més necessari que mai. I, tanmateix, vist amb perspectiva, ho ha estat sempre, de necessari, i és una lluita que no té final. Ho dic després de llegir Castellio contra Calví. Consciència contra violència, de Stefan Zweig. Més enllà de l’estil literari i de l’extraordinària documentació, m’ha impressionat la rabiosa actualitat d’aquesta obra. Publicada el 1936, enguany ha estat oportunament editada en català per La Segona Perifèria amb una traducció de Marc Jiménez Buzzi de molt bon llegir.

Després de reunir desenes de milers de persones a la plaça Major de Palma el 2024, el president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Antoni Llabrés, considera que enguany hi ha encara més motius per tornar a fer una prova de força que demostri al Govern que bona part de la societat illenca no està disposada a acceptar cap altre retrocés en la protecció i la promoció de la llengua pròpia. La Diada serà dissabte, dia 10 de maig, a Santa Maria. L’OCB assegura que ja encalenteix els motors.

No són bons temps per a la democràcia. Dues dades del 2024 ho exemplifiquen: les autocràcies van fer el sorpasso a les democràcies l'any passat (des del 2002 que no passava) i ara mateix n'hi ha 88 enfront de 91; i això implica que el 72% de la població mundial viuen en règims no democràtics. Així ho indica l’informe Varieties of Democracies (V-Dem) d’aquest 2025, titulat Democracy Report: 25 years of autocratization-Democracy Trumped?, un dels estudis més prestigiosos d’aquest àmbit per mesurar el nivell de democràcia al món i elaborat per la universitat sueca de Göteborg.

Crec que aviat ens posaríem d'acord a l'hora de considerar que el món, no només Europa, passa per un moment complicat. No es tracta només del sotrac dels mercats borsaris, ni de l'estancament de determinats conflictes, ni d'una suma d'altres coses concretes, sinó més aviat d'un difús estat d'ànim col·lectiu que ha reaccionat amb crides raonables a l'esperança però també amb visions apocalíptiques. Popper creia que és perillós aspirar a un món perfecte, però del tot lícit pretendre que el que tenim no sigui tan imperfecte. Una societat oberta ha d'assumir les tensions inherents a la seva condició complexa i heterogènia –la seva imperfecció– perquè en cas contrari deixaria de ser oberta. Als Estats Units hi ha hagut en els últims anys un debat pujat de to entorn de qüestions relacionades amb el model de família, l'abast i els límits de l'estat, el flux migratori, etc. El resultat de tot plegat ja el coneixem: la victòria clara de Donald Trump. Les conseqüències immediates d'aquesta victòria, també: la guerra dels aranzels, per exemple, està suposant una commoció financera important. El que resulta més complicat de preveure, òbviament, són els efectes a llarg termini de tot plegat. No crec en la futurologia, però tinc una certa confiança en la prospectiva, és a dir, en l'anàlisi argumentada de diferents escenaris de futur. En aquest cas n'hi ha, com a mínim, tres. 

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Trump ha instal·lat al cim del poder, i de les relacions internacionals, el que podem batejar com a cunyadisme antidemocràtic, una protuberància antipolítica –dir-ne ideologia seria exagerat: tot això del capitalisme llibertari és una autèntica collonada– consistent a identificar tots els mals de la societat occidental en la suposada ineficàcia de l’estat de dret, amb els seus primmirats equilibris de poder, caricaturitzats amb uns alts funcionaris ganduls i corruptes que es dediquen a viure de la mamella pública. La solució, pròpia del que diria el clàssic cunyat suposadament informat a la sobretaula, és purgar tota aquesta casta elitista i governar sense miraments compassius, amb autoritat. És a dir, autoritàriament. Amb un líder que parli clar i actuï amb contundència. Que mani pensant en el poble, un nosaltres perfectament ultranacionalista i excloent davant dels altres, els aprofitats, els enemics (de fora i de dins).