El 6 d’abril del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, mossèn Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888 - Barcelona, 1973) va fer un abrandat sermó independentista a la catedral de Girona que el va portar aquell mateix dia –que era Dilluns Sant– a la presó i posteriorment a l’exili. Barceló va ser tota la vida un capellà compromès amb la llengua i amb la nació completa, i no es va retractar mai de les seves paraules, tot i la repressió que va patir. Diumenge vinent se l’homenatjarà i es recordarà aquell episodi històric del qual justament diumenge farà cent anys. L’acte es farà a les escales de la catedral a les 12 del migdia i l’ha organitzat l’associació Agermanats de Girona i Mallorca.

Des de principi de 2000, Formentera té un placa en record dels prop de 1.500 republicans que, entre 1940 i 1942, passaren per la colònia penitenciària, situada prop del port de la Savina –hi moriren 58 reclusos. De 2011 és el Mur de la Memòria al cementeri de Palma i el d’Eivissa no s’habilità fins al 2016. Aviat Menorca també tindrà el seu propi memorial. Serà per iniciativa de l’Associació Memòries de Menorca. L’historiador maonès Miquel López Gual n’és el portaveu. “El març de 2024 animàrem el PSOE i el grup d’electors Ara Maó de l’Ajuntament de Maó a presentar una moció per construir un Mur de la Memòria. Hi votaren en contra el regidor no adscrit i excoordinador de Vox Francisco Cardona i el PP. Com que la moció tirà endavant, el Mur de la Memòria s’hauria d’inaugurar enguany”.

Es veu que la mítica impassibilitat illenca no ho era tant, i que el franquisme no ho tenia tot tan ‘fermat i ben fermat’ com el dictador creia. Ara fa 50 anys, l’hivern del 1975, entre començament de febrer i mitjans de març, les Illes Balears i de manera més notòria Mallorca visqueren una onada de protestes, vagues i mobilitzacions que va culminar amb la solidaritat aixecada per la detenció del llavors militant comunista Antoni Tarabini. Recordam aquells dies i ho feim gràcies als estudis de David Ginard, Miquel Payeras, Llorenç Capellà, Antoni Nadal i Pere Garcia Munar, a les memòries de Miquel Rosselló, Antoni Serra i el mateix Tarabini i a les informacions dels tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

Memòria de Mallorca ha publicat un cens amb un total de 5.947 víctimes de processos judicials franquistes a les Balears. Segons el document de l'entitat, es tracta de víctimes encausades arran del cop d'estat militar extretes d'expedients oberts per repressors, la majoria contra civils, des del juliol del 1936 fins a l'abril del 1939 i part del 1940.

Lorena Oliver Far (Palma, 1976) és la reneta del represaliat més recordat i emblemàtic de Felanitx. La història de Rafel Estades, s’Esparter (Felanitx, 1889 - Palma, 1937) és la d’un comerciant de fruits secs que vivia al carrer del Call on tenia un sequer d’albercocs. Benestant i d’esquerres, sempre fou vist per la dreta felanitxera com un perill. I més quan va passar a ser tinent de batle durant la República i el seu nom fou relacionat amb un incident eclesiàstic que es demostrà que no havia comès. Fa uns dies se li dedicà una pedra de la memòria just devora una olivera del consistori on un dia treballà.

Hi ha moltes persones que, al llarg de la vida, han optat per no posicionar-se públicament en cap tipus de conflicte. O això es pensen. Perquè no posicionar-se també és una manera de fer-ho, d’estar al món. Com ho és el fet d’acatar unes normes, per injustes que siguin o et semblin. Però cadascú té les seves raons per decidir com vol viure i les circumstàncies alienes fan de mal jutjar. El sistema, que sempre és pervers, reparteix més o menys autocensura segons la necessitat. Procura que la protesta sigui escassa i sense seguidors. Quan se li descontrola massa pel seu gust és quan s’abraça a l’eina que té més a mà i que no demana cap esforç intel·lectual: la violència. L’estén amb molts dels seus tentacles i és eficaç perquè és absolutament desequilibrada. Una violència justifica la següent i la de més enllà i ens deixa orfes d’arguments i sobrats de víctimes. Encara que hi hagi una majoria en contra de la brutalitat, per sobre hi haurà uns interessos que permetran exercir-la malgrat la nostra desesperació. Recordeu les protestes mundials contra la guerra de l'Iraq. Els líders que la van promoure encara se’n riuen ara, del nostre pacifisme. Ells no han canviat de postura, ni els ha calgut. Però què en fem, de la nostra?

"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.

La llei d'amnistia ha quedat aprovada aquest dijous al Congrés dels Diputats, si bé encara li queda un periple de dos mesos al Senat amb el misteri de com l'aplicaran després els tribunals. Ara bé, ja s'albiren alguns beneficiats immediats tan bon punt sigui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). L'article 4a de la llei marca quins són els efectes prioritaris: "La immediata posada en llibertat dels que es trobin en presó" i "la immediata retirada de qualsevol mesura cautelar". De moment, encara no hi ha nous presos polítics vinculats al Procés, però hi ha dos activistes que estan a punt de passar a ser-ho un cop el Tribunal Suprem ja ha confirmat les condemnes de Dani Gallardo, a Madrid, i d'Adrián Sas, a Barcelona.

Mentre els cineastes iranians s’obren camí enmig de les tumultuoses seqüeles del moviment Dones, Vida, Llibertat, la Casa Àsia presenta una mostra de pel·lícules iranianes en col·laboració amb l’ambaixada de la República Islàmica de l’Iran i la Fundació Farabi, una institució governamental.

Mentre per Santa Maria la canícula creuava la meitat d’agost, dimarts passat el bo de l’Enric Canet –del Casal dels Infants del Raval i de tantes altres lluites compartides, entre elles l’amnistia– m’escrivia al mòbil un missatge instantani. Em demanava, perplex, si estava escoltant la tertúlia matinal política de la Marina Romero a Catalunya Ràdio. Un va encendre l’aparell analògic de seguida i allà una veu s’escolava i sostenia: "No hi ha 2.800 represaliats, no hi ha 280 represaliats, no hi ha 28 represaliats". I hi afegia: "Aquestes persones no existeixen, això és una fake news". Deixant al marge la ignorància estrafeta sobre la realitat penal del país, la negació banal dels patiments dels altres i la insensibilitat manifesta, gairebé sociòpata, davant de fets gravíssims, un escriu avui parafrasejant el motiu deontològic bàsic que el 1973 va dur Vázquez Montalbán a escriure de matinada un llibre urgent –La via xilena al cop d'estat. Allà, a la primera pàgina, el Manolo escrivia: "Aquest llibre pretén rebatre qualsevol que sostingui i afirmi el contrari". La pretensió és incomparable i infinitament menor que la de fa cinquanta anys: tan sols no deixar passar la mentida que passa, refutar al detall el referit tertulià –Joan López Alegre– i, atès que el mot amnistia ha tornat a la centralitat, atendre a l’engròs el bosc repressiu i cada arbre damnat. 

La Guàrdia Civil va dir que era una “organització criminal que impulsa actes terroristes”. I el ministre Grande-Marlaska, condemnat set cops a Estrasburg, referint-se a la tardor del 2019, que a Catalunya va començar el 14 d’octubre, va atrevir-se a dir aquella barbaritat de “hubo una violencia de mucho mayor impacto que la del País Vasco”. Es referien a Tsunami Democràtic, que havia convocat les mobilitzacions contra la sentència del Suprem a 100 anys de presó per posar les urnes l’1 d’Octubre.

Un noi i una noia ballen junts en una plaça de Teheran i pengen el vídeo a les xarxes socials. Aquest és el "delicte" pel qual se'ls ha condemnat a 10 anys i mig de presó. És l'última atrocitat del règim dels aiatol·làs de l'Iran, immersos en un procés de repressió brutal de les protestes desfermades per la mort de la jove Mahsa Amini a mans de la policia de la moral.

Resulta innegable que el procés sobiranista català s'ha convertit en una palanca de canvis a gran escala. Alguns d'aquests canvis són positius, d'altres no tant; però s'han remogut mentalitats i s'han alterat conceptes que semblaven inamovibles.