Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

Aquest diumenge ha fet noranta anys del 6 d'Octubre de 1934, data de la proclamació de l'Estat Català (de la República Federal Espanyola) per part del president Companys. Aquesta proclamació va ser la resposta del Govern català a la crispació acumulada durant els mesos anteriors: a l'abril, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia anul·lat la llei de contractes de conreu que havia aprovat el Parlament, en el que suposava una laminació en tota regla de l'autogovern català. Quasi mig any més tard, el nomenament de quatre ministres de la dreta catòlica i pronazi de la CEDA de Gil-Robles dins el govern del Partit Radical del populista Lerroux va donar peu a la vaga general revolucionària del 4 d'octubre, a la qual va donar suport la Generalitat de Catalunya. L'entrada de la dreta amb simpaties feixistes de la CEDA al govern de la República representava un desafiament definitiu a l'autogovern català i al programa de reformes socials del govern presidit per Companys; va ser en aquest context que el president va sortir al balcó de la plaça de la República (ara plaça Sant Jaume) a proclamar l'Estat Català, que vol dir l'assumpció de totes les prerrogatives de govern. Textualment, Companys va dir: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Això va comportar la declaració de l'estat de guerra i la sufocació militar de la revolta (comandada pel general Batet), amb 74 morts i més de 200 ferits a tot Catalunya, i l'empresonament i condemna a trenta anys de presó de Lluís Companys i el seu govern, que serien amnistiats amb la victòria del Front Popular d'esquerres a les eleccions del 16 febrer de 1936. També va suposar la suspensió de l'autonomia catalana, la derogació de l'Estatut de 1932 i el tancament de la Generalitat. L'1 de març de 1936, el president Companys, amnistiat i acabat de sortir de la presó, torna a Barcelona entre multituds, puja novament al balcó de la Generalitat i diu allò: “tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”. El 18 de juliol, amb l'aixecament militar i feixista, esclata la Guerra Civil.

Acabem de commemorar els set anys de l’inoblidable Primer d’Octubre. I aquest dijous commemorem la més gran mobilització que hagi conegut mai el país en contra de la brutalitat policial a què va ser sotmesa la pulsió popular i democràtica de dos dies abans. (I, esclar, de la ignomínia monàrquica). Set anys tan intensos com decebedors per a les expectatives que havia acumulat l’independentisme i en què ens preguntem, recordant la vella cançó de Pete Seeger, “Què se n'ha fet d’aquelles flors?” I, com a la cançó, s’escolta la resposta en el vent: “Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran”.

“Ja han passat set anys de l’1 d’Octubre”, em deia a mi mateix mentre un nou, ràpid, net i funcional vagó de metro de la línia L1 em transportava a tota velocitat d’Universitat a Glòries, i com si algú m’hagués llegit el pensament he començat a sentir “canta y no llores”. La interpretació era a càrrec d’un tercet format per solista, guitarra i trompeta (una trompeta gens estrident, per cert) que han fet una versió tan ben trobada del Cielito lindo que, en contra del que sol passar amb la majoria d’artistes (deixem-ho així) suburbans, he estat a punt de demanar-los un bis, però després de passar el plateret han canviat de vagó a correcuita.

El cas d'Òscar Morros va com anell al dit al relat de la violència que van denunciar les forces de seguretat l'1-O del 2017: un noi atropellava un agent de la Guàrdia Civil a Dosrius. Però l'atropellament va ser fortuït. I la Guàrdia Civil, que aquell dia va provocar una vintena de ferits carregant sense contemplacions contra la gent que defensava l'escola, el va agredir i el va denunciar posteriorment. Ell va ser el primer dels sis detinguts de l'1-O i just la vigília del setè aniversari, acaba de ser amnistiat, segons ha pogut saber l'ARA, després de ser condemnat per un delicte d'atemptat a l'autoritat i de lesions. De res va servir la pericial d'un metge que va concloure que Morros té diagnosticat un trastorn d’espectre autista que l'impedeix mentir o cometre una agressió.

Ragged Glory és el títol d’un dels grans àlbums de Neil Young, en companyia dels seus camarades Crazy Horse. És de començaments dels anys noranta, i Carles Puigdemont (el Molt Honorable President Carles Puigdemont o MHP Puigdemont, com et corregeixen els seus seguidors quan l’esmentes), com que és rocker, segur que el coneix. 

Fa sis anys que Pedro Sánchez és president i, des de fa només cinc mesos, un fervorós defensor de l'amnistia. Temps suficient per acordar amb l'independentisme la llei que acabarà amb els processos judicials derivats de l'1-O (a canvi de la seva investidura) i, abans, per eliminar el delicte de sedició o concedir els indults (a canvi de l'estabilitat parlamentària). La Moncloa defensa que la seva estratègia a Catalunya, que el 12-M sotmetrà indirectament a votació amb la candidatura de Salvador Illa, ha estat clau per a la "reconciliació" entre els catalans, però aquesta no és ni de bon tros la versió que ha donat al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Les condemnes (d'entre 9 i 13 anys de presó per sedició, malversació i desobediència) no van ser, segons els representants de l'Estat, ni desproporcionades ni van conculcar drets fonamentals dels acusats, ni tampoc van representar una ingerència a la llibertat d'expressió. De fet, l'escrit presentat el 12 de març a Estrasburg, al qual ha tingut accés l'ARA, defensa punt per punt la sentència dictada pel tribunal que va presidir Manuel Marchena.

Un total de 46 agents de la Policia Nacional aniran a judici per les càrregues en escoles de Barcelona l'1 d'octubre del 2017. Així ho ha confirmat l'Audiència Provincial de Barcelona, que considera que hi ha indicis per jutjar-los per delictes de lesions i contra la integritat moral en una interlocutòria notificada aquest dijous i consultada per l'ARA. El tribunal ha rebutjat així els recursos presentats per les defenses contra la decisió del jutjat d'instrucció número 7 de Barcelona. Les acusacions populars, exercides per Irídia, Òmnium i l'ANC, havien demanat imputar més agents i comandaments, una petició que l'Audiència de Barcelona ha rebutjat. Durant el procediment, el ministeri fiscal havia donat suport amb caràcter general a les posicions de les defenses dels policies.

"Es diu regulació en vena o es diu comunisme". Així ha definit el president de la patronal espanyola CEOE, Antonio Garamendi, la idea de Junts de multar les empreses que no tornin a Catalunya després d'haver-ne sortit l'octubre del 2017, que tampoc ha rebut el vistiplau dels socialistes. "Aquesta és la millor fórmula perquè no se'n creï cap ni una", ha dit Garamendi en una entrevista a RNE aquest dimarts al matí. El president de l'organització empresarial ha qüestionat fins i tot que la proposta càpiga a la Constitució i ha apuntat, en línia amb el que Foment del Treball fa temps que defensa, que el que s'ha de fer és generar un clima de confiança: "Això no es fa dient que si no vens et multo. Jo desitjaria que tornessin, però s'ha de generar el clima", ha afirmat.

Tot just aquest dimecres passat, el dia de la Constitució, Bernat Solé, exconseller d'Exteriors i exdelegat del Govern a Lleida, deixava enrere la seva inhabilitació d'un any per un delicte de desobediència després que el jutge el vinculés amb l'organització de l'1-O quan era alcalde d'Agramunt. Després d'aquella sentència, Solé va haver d'abandonar la política institucional i va tornar a les aules, a l'Institut d'Agramunt, d'on és professor. Això no vol dir que hagi abandonat la política ni que hagi renunciat a les seves conviccions, remarca a l'ARA: "L'objectiu és més ferm que mai". El que és cert, però, és que ell, igual que una vintena de persones vinculades a causes del Procés com el referèndum del 2017 o el 9-N, ha vist com la justícia els apartava de la política institucional i, fins i tot, com les seves opcions professionals en l'àmbit públic quedaven limitades.

En deu dies he assistit a quatre esdeveniments que recordaven que venim de lluny, i que si ara mateix l’independentisme viu atrapat en un presentisme estèril, en canvi, el seu futur resta ben assegurat per un passat extraordinàriament ben trenat. Parlo, en primer lloc, de la celebració dels trenta anys del Via Fora de Gràcia, el primer de la dotzena de bars del “rotllo” oberts arreu del país. Bars “normals”, com els va anomenar l’Agnès Rotger, en temps tant o més atziacs que els d’ara, on des de 1993 es combinava lleure, beure i gastronomia amb debats, conferències, concerts o presentacions de llibres. Uns espais de trobada independentista transversal, promoguts per Oriol Creixells i seguits per una extensa xarxa de patriotes, quan l’independentisme estava –com gairebé sempre– greument dividit. La publicació Via Fora! 30 anys, editada pel mateix Oriol i per Vicenç Relats, en dona compte a bastament.

En plena recta final de les negociacions i a l'espera que es desencallin els últims serrells, els detalls sobre la llei d'amnistia que estan pactant el PSOE i l'independentisme comencen a veure la llum. Es tracta d'un text ple d'equilibris i pensat no només per acontentar les dues parts, sinó també per vèncer els possibles obstacles del poder judicial, que ja amenaça amb presentar batalla. En aquest sentit, tal com han avançat La Vanguardia i El País i com ha pogut confirmar l'ARA, la norma s'empararà en la Constitució i l'estat de dret el dret internacional i es justificarà amb la voluntat de recuperar la convivència a Catalunya després dels fets del 2017. Uns fets, això sí, que no s'identificarien explícitament com a delicte.

No hi era Pedro Sánchez, però sí el número 3. I no era a Waterloo, però el secretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, es va desplaçar fins a Brussel·les per reunir-se amb Carles Puigdemont. Una fotografia fins ara inèdita en les files socialistes i que més enllà del detall de la negociació sobre la investidura té un significat en si mateixa: el "president" –tal com va destacar-ho el PSOE en el comunicat posterior– queda rehabilitat com a interlocutor i l'acord amb Junts és a tocar.

Des de fa sis anys, les rodes de premsa de resultats trimestrals dels bancs catalans amb seu en terres valencianes compten amb un nou element en la seva litúrgia. En algun moment, algun periodista dels mitjans catalans alça la mà i formula una versió d’aquesta pregunta: “¿Es plantegen la decisió de retornar la seu social a Catalunya?” La pregunta sol anar acompanyada de somriures dels assistents en un acte on tothom en sap la resposta. Qui ha hagut de respondre-la han estat els successius presidents i consellers delegats de CaixaBank i del Banc Sabadell: Jordi Gual, José Ignacio Goirigolzarri, Gonzalo Gortázar, Josep Oliu, Jaume Guardiola i César González-Bueno. Tots ells, amb paraules mesurades, han donat cíclicament formes diverses a una negativa que mai ha deixat de ser rotunda. 

Això era abans. Ara ja no n’hi ha. Potser només algun banc dispers. Ara un persistent anticicló se'ns ha instal·lat al damunt i manté en el nostre clima aquest estiu allargassat. De tota manera, les boires a què es refereix el títol d’aquest paper són boires que van i venen per la memòria. Boires de records esfilagarsats que, feliços uns i terribles els altres, ens assalten quan menys hi pensem.

Als catalans, després de sis anys i moltes anades i vingudes, encara ens omple d'alegria veure com personatges mediàtics recorden l'1 d'octubre del 2017. Ni ha que no només el recorden, sinó també que són capaços d'evitar matisos i les metàfores per explicar vivament com va ser el dia en què la població catalana va sortir massivament a exercir el dret democràtic de votar. Óscar Jaenada ho ha recordat així: "Ho veig com un maltractament en tota regla i caldria fer un exercici d'empatia i veure com els catalans sentien els crits d'«a por ellos». Va ser molt dur com a català".

Des del 2017 l’Onze de Setembre no és l’única efemèride que celebra l’independentisme a l’inici del curs polític, sinó que des de fa ja sis anys –a excepció de la pandèmia– l’1 d’octubre és una jornada de reivindicació encerclada al calendari per als partits i entitats sobiranistes. Aquest diumenge ho ha tornat a ser: han posat en valor la mobilització entorn del referèndum unilateral i també han fet servir l’1-O com una palanca per reclamar la resolució del conflicte polític, sobretot ara que la reelecció de Pedro Sánchez està en mans d’Esquerra i Junts. I és que si en alguna cosa ha coincidit aquest diumenge l’independentisme –amb més o menys eufemismes– és en el fet que el resultat de la votació del 2017 no és avui cap realitat i que l’Estat encara no ha afrontat el plet català. És per això que en una declaració institucional, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, s'ha refermat en dir que si Pedro Sánchez vol el seu suport l’amnistia no és suficient i ha tornat a situar l’autodeterminació al “centre”. Des de Fonollosa –municipi que va patir la violència policial l’1-O– el dirigent d’Esquerra ha insistit en situar la consulta dins l’equació de les negociacions, malgrat que el PSOE s’ha negat per activa i per passiva a incloure aquesta possibilitat en les converses. De fet, el PSC fins i tot ha dit aquesta setmana que si l’independentisme segueix per aquest camí està disposat a tornar a les urnes, si cal.