.

Ja han passat alguns dies des de la desencertada però significativa frase d’Alfonso Guerra sobre Yolanda Díaz: “Le habrá dado tiempo entre una peluquería y otra, le habrá dado un ratito para estudiar.” La tristesa no és que Alfonso Guerra necessiti amb caràcter d’urgència nocions bàsiques d’igualtat, sinó que, en el fons, sabem que l’opinió és compartida per una part important de la població. Però per què és un problema que Díaz cuidi la seva imatge i quins són els orígens d’aquest prejudici?

A la dècada de 1960, a l’Espanya del desarrollismo, Cadaqués esdevenia una gemma turística a ulls del món. L’arquitecte italosuís Lanfranco Bombelli Tiravanti (1921-2008), juntament amb el seu soci i amic Peter G. Harnden –que havia conegut configurant exposicions i construint pavellons per al Pla Marshall a Europa–, va arribar a Cadaqués de la mà de Coderch i hi va iniciar, amb l’amic, el despatx d’arquitectura Harnden i Bombelli (us remeto al llibre L’Art de viure, de Marc Arnal, per descobrir aquest univers arquitectònic fascinant).

A la porta de la casa pairal de Ca Margalef, al poble de Ginestar (Ribera d’Ebre), hi ha un cartell informatiu de l’Ajuntament on s’explica la història dels casalots preciosos de la vila construïts durant el segle XVIII, quan el comerç de tabac i cotó va fer que algunes famílies de la zona s’omplissin les butxaques. Gairebé totes aquelles elegants cases pairals han quedat buides, com passa amb Ca Margalef, convertit ara en una residència per als turistes que es pot llogar. No sempre es pot dormir en una preciosa casa barroca catalana com aquesta, amb una piscina a la part posterior, on abans hi havia les bèsties domèstiques. I no sempre pots fer nit a l’escenari d’un crim terrible que va fer córrer rius de tinta a finals del segle XIX.

“En lloc d’evolucionar, la situació ha involucionat. Els moviments de la societat civil estan en espera i continua havent-hi moltes persones preses, fins al punt que la Fiscalia ha hagut d’admetre que manté diversos menors detinguts set mesos després de les protestes. Estan jutjant alguns manifestants per sedició. Així que molta gent està marxant del país, estem vivint un nou èxode, però en aquesta ocasió de professionals joves”.

A les illes Galápagos és més fàcil creuar-te amb un lleó marí pel carrer que pagar amb Visa en qualsevol establiment. L’arxipèlag equatorià encara és un lloc amb una biodiversitat excepcional per estudiar l’evolució de les espècies, com a mitjans del segle XIX, quan va inspirar Charles Darwin a publicar la seva teoria de la selecció.

Vesteixen pantalons curts i samarreta amb els colors blaugrana, i posen somrients davant la porteria amb diverses pilotes de futbol. Anita Rafat es mostra una mica pudorosa: porta una mena de turbant al cap i mitges negres i samarreta interior perquè no se li vegin ni els braços ni les cames. En canvi, la seva germana, la Fereshteh, no té complexos: ensenya els cabells i les cuixes. Tenen 37 i 28 anys, i van fugir de l’Afganistan a l’agost en un dels vols d’evacuació espanyols. Ara fan a Barcelona el que no van poder fer mai al seu país: jugar a futbol.

Als Estats Units, on fan estadístiques de tot per molt absurdes que siguin, diuen que cada dia es mengen 300 milions de sandvitxos. De vegades els invents més senzills són els que triomfen, com posar un tros d’embotit entre dos trossos de pa. El naixement del sandvitx encara genera debats entre els historiadors britànics. ¿Va ser un acte d’amor a la pàtria o coses d’un bon vivant?

Si sou lectors habituals de premsa escrita sabreu que tot opinador amb pedigrí algun dia ens cola un article amb un títol en llatí. Avui que dedico aquesta pàgina a parlar de llocs on, a banda de bona teca, tenen bons vins, ha arribat el meu torn. I la veritat que trobem en el vi és que en pocs anys la diversitat d’opcions per pendre’n a Barcelona ha fet un salt sideral. Lluny queden aquelles cartes en què tots els vins tenien noms grandiloqüents i etiquetes amb tipografia medieval i escuts d’armes. El vi ja no només és per als entesos (o per als que se’n fan). S’ha tornat molt més divertit. Vi orgànic, biodinàmic, vi taronja, vi en llauna, vi vegà (sí, perquè hi ha vi que es clarifica amb clara d’ou) i sobretot sommeliers amb moltes ganes de compartir la seva passió sense que et sentis un farsant quan tastes el vi fent veure que saps el que fas. No m’allargo més, us faig tres propostes.

31 de gener de 1994, cremava el Liceu. La columna de fum es veia des de tot Barcelona. La crònica creixia mentre baixàvem Rambla avall.

El restaurant Bages 964 forma part d’un projecte enoturístic anomenat Oller del Mas. Aquest complex és únic per la seva singularitat i per la seva cuidada oferta. Un bon restaurant, un celler reconegut arreu pels seus vins ecològics procedents únicament de les vinyes de la finca, cabanes de fusta dins del bosc amb vistes a Montserrat, spa i zona de benestar personal, pitch and putt, pistes de pàdel... De tot aquest monstre n’és propietari i director en Frank Margenat, 36a generació de propietaris d’Oller del Mas.

Fa més de 160 anys Charles Darwin ja va explicar amb la seva teoria de la selecció natural de les espècies que els patrons genètics que perduraven eren aquells que proporcionaven als individus les característiques més adequades a la supervivència del medi ambient en el qual es troben. Es tracta d’un mecanisme d’adaptació mitjançant el qual els organismes fan front a les tensions i pressions del seu entorn. És un raonament que serveix de metàfora per explicar l’aparició d’un nou model de mascle tòxic adaptat a les circumstàncies socials dels nous temps. El moviment feminista i l’aparició de noves masculinitats ha posat el focus en els homes de conducta prepotent i dominant amb les dones. Han sigut identificats i assenyalats per l’entorn, principalment femení, que ha mostrat el seu rebuig a aquests predadors insaciables. Per tant, part dels coneguts com a fuck boys més perspicaços que han detectat aquesta pressió han hagut d’evolucionar per garantir la seva supervivència, passar més desapercebuts a les preses i mantenir el seu esperit de caça. L’estereotip del follador clàssic sense escrúpols s’ha hagut de refinar. I ara s’han començat a detectar. Se’ls anomena soft boys. No us deixeu enganyar per l’esponjositat del terme. Els soft boys són els antics fuck boys però camuflats. Són el llop amb la pell de xai. És la mutació de la masculinitat tòxica en l’era del #MeToo. El seu tarannà és tan confús i enganyós que han començat a aparèixer pàgines web, sobretot als Estats Units, per alertar la comunitat del seu modus operandi molt més sibil·lí, especialment a l’hora d’utilitzar les aplicacions del mòbil per lligar. El Saturday Night Live ja n’ha fet esquetxos per parodiar el seu estil i alguns comptes d’Instagram com @beam_me_up_softboi recullen missatges i conductes d’aquests individus per prevenir les víctimes. Hi ha articles de premsa que ja parlen d’una epidèmia.

Des de començament del segle X, Mallorca ja depèn de l’emirat omeia de Còrdova, que l’any 929 es converteix en el califat de Còrdova, cosa que dona lloc a un important procés d’islamització de les Illes.