Els devastadors incendis de Los Angeles i altres indrets del sud de Califòrnia han obligat a desplaçar centenars de milers de persones i han calcinat barris sencers. Els focs han tingut repercussió en diversos àmbits de l'economia —per exemple, han impactat de ple el sector de les assegurances—, entre els quals el ressorgiment del debat sobre les balances fiscals: quins territoris paguen més i quins reben més diners dels que recapta el govern federal.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

El ministeri d'Hisenda ha publicat una part de la informació necessària perquè la Generalitat pugui calcular les balances fiscals o les cuentas territorializadas, com les va batejar el ministeri d’Hisenda durant el mandat de Cristóbal Montoro (PP). En concret, aquest dimarts a la tarda Hisenda ha publicat a través de l'Institut d'Estudis Fiscals dades econòmiques corresponents a l'exercici del 2021 que calen per poder arribar a aquest càlcul. Cal tenir en compte, però, que Hisenda no publicarà les balances fiscals en si, sinó només la informació per poder-les elaborar. De fet, l'última vegada que el govern espanyol va publicar aquestes balances va ser el setembre del 2017, quan faltaven pocs dies per al referèndum de l’1-O. Des de llavors no s’han publicat més.

Cada cop que s'apuja el salari mínim apareix a la premsa econòmica de Madrid algun crit d’alarma sobre el mal que fa la mesura a bona part de les províncies de l’Estat. Els articles es basen en mapes que comparen el salari mínim i el salari mitjà per província. M’agraden aquestes comparacions perquè tracten el tema que és més tabú en la tensió entre els arguments econòmics i els polítics. El salari mínim és uniforme per a tota Espanya, i encareix excessivament el treball a les províncies i comunitats autònomes amb els nivells salarials més baixos, fins al punt que la diferència entre salari mínim i salari mitjà és petita. En canvi, a les províncies on els salaris mitjans són alts, els canvis en els salaris mínims afecten proporcions petites de treballadors. Aquests articles reclamen –i ho comparteixo– una revisió del salari mínim diferenciada per nivells de renda o, per ser més exactes, pel cost de la vida. Però aquest mateix argument no l’apliquen a la distribució del finançament autonòmic. Tanmateix, m’agraden, perquè el cost de la vida és un tema innombrable –un veritable tabú– que ajuden a trencar.

Ha tornat a emergir sorollosament el tema del dèficit fiscal de Catalunya. Ho ha provocat directament i amb dades la consellera d’Economia del govern de la Generalitat. El frame que se’ns ha col·locat és que el dèficit amb l’Estat s’ha disparat fins al 10% del PIB català i una quantitat, en l’exercici de 2021, de 21.982 milions d’euros. Ho ha titllat d’escandalós, injust i insostenible. Algú, a més, fent una projecció històrica, ha parlat d’un deute acumulat de 240.000 milions d’euros. Les xifres s’han elaborat i abocat pel broc gros, sabedors els que ho fan que el públic amatent a aquests arguments ja té la convicció prèvia que hi ha un drenatge fiscal orquestrat i sistemàtic. Fake news. Que hi hagi un cert dèficit fiscal i que aspirem a un altre sistema de finançament més transparent i més just no s’arregla amb l’exageració. Ans al contrari, amb l’excés groller es perd bona part de la raó que es pugui tenir. No ens entendrem ni millorarem el sistema de finançament si només, a una banda i a l'altra, s’utilitza com una arma llancívola en forma de proclama dirigida als acrítics adeptes. Aquesta estratègia es va utilitzar, i molt, els primers anys del Procés. Es creia que, per la via de la butxaca, es captarien nous adeptes a l'independentisme. El gran concepte que justificava anar-se’n. Així es van encunyar els conceptes d'"espoli fiscal” i de “Madrid ens roba”. Hi havia poc matís i escassa explicació. Grans números exhibits sense base i de manera tendenciosa. Havia de quedar clar que s’abandonaven les pretensions autonomistes d’un “nou pacte fiscal”. Encara que Josep Borrell sigui un caldo de gust excessiu per a molts, ho va explicar força bé en el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia. Hi ha a Catalunya i Espanya sòlids acadèmics que ho han analitzat, i és a ells, i no als polítics, a qui cal recórrer per entendre-ho i situar-ho al seu lloc.

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

El paper ho aguanta tot. Any rere any i dècada rere dècada, de forma inalterable es reprodueix la mateixa història. Quan s’aproven els pressupostos de l’Estat és habitual sentir el president de torn parlant de pluja de milions en inversions a Catalunya però, un cop liquidat l’exercici, resulta que d’aigua n’ha caigut poca. Ara hem conegut la liquidació de les inversions de l’Estat a Catalunya del 2021 i resulta que dels 2.068 milions d’euros pressupostats només se n’han executat 740, el 36% del total. Això vol dir que dos de cada tres euros s’han quedat al calaix o s’han invertit en una altra banda.

El Govern balear ha tornat a demanar a la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, que posi a l'abast de les comunitats autònomes la informació necessària per publicar anualment el càlcul de balances fiscals entre les Balears i les administracions públiques de l'Estat.

Entre els anys 2003 i 2004 amb un grup de gent vam posar en marxa la campanya Desequilibri. Vam aconseguir unes 7.000 signatures de suport. Preteníem denunciar els recursos fiscals que marxaven de Catalunya per no tornar. Jo sempre ho havia anomenat “espoli fiscal” però un important economista em va fer veure que era millor anomenar-ho “drenatge”, ja que aquesta sostracció de recursos la duu a terme l’aparell de l’Estat amb l’aquiescència dels agents polítics i econòmics del país.

Els ànims s'han caldejat una mica aquest matí al Cercle d'Economia durant un debat sobre el model de finançament autonòmic. Hi participaven Teresa Garcia-Milà, catalana i directora de la Barcelona GSE, i Emilio Ontiveros, castellà i president d'AFI. Els punts d'acord: el sistema actual és deliberadament opac ("inaccessible per a qualsevol analista", segons Ontiveros) i cal que Euskadi i Navarra contribueixin més al finançament autonòmic, sense necessitat de desmantellar el sistema foral.

Les Balears tornen a aportar més del que reben després per par de l'Estat: concretament, 1.373 euros per persona. El Govern ha criticat, després de conèixer les dades de les balances fiscals territorials, que "una vegada més es confirma aquest tracte fiscal que rebem les Balears, totalment injust, i que referma plenament la nostra demanda per negociar un nou sistema de finançament", ha assenyalat la consellera d'Hisenda i Funció Pública, Catalina Cladera.

"No entraré en les diferents metodologies i sistemes de càlcul de les balances. Com que són tant variats i els resultats són oposats, al final tothom utilitza el model que li va millor". Així ha esquivat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, haver de respondre sobre els càlculs del govern extremeny i el de la Comunitat de Madrid, que el coordinador del nou mètode de càlcul, Ángel de la Fuente, ha desacreditat.

El cap dels experts contractats pel ministeri d'Hisenda per calcular els "comptes públics territorialitzats", l'economista Ángel de la Fuente, ha assegurat aquest divendres que les balances fiscals que es van fer públiques l'any 2008 barrejaven "pomes i peres" i no permeten una discussió "informada" i "detallada" sobre "l'equitat" dels recursos del sector públic, mentre que el nou mètode de càlcul ofereix informació "útil" i "millora" la qualitat dels resultats. També ha relativitzat el fet que part de la societat catalana consideri que l'Estat "maltracta" fiscalment Catalunya en recordar que els ciutadans d'altres punts de la geografia espanyola tenen el mateix sentiment.