M’acomiad dels vint i encet els trenta. En un parell de dies, se suposa que entraré en la veritable edat adulta, tot i que –a efectes pràctics– l’únic canvi que experimentaré és la pèrdua immediata de tots els descomptes del Carnet Jove. Fa tant de temps que don per fet que som una persona de 30 anys –és el que té fer anys a finals de setembre–, que no tenc la sensació d’estrenar aquesta dècada, sinó d’arribar-hi amb pressa i llevant-me un pes de damunt, com si ja fes tard. Fins ara, em sentia en uns llimbs: ja no estava justificat fer segons quines coses, perquè ja en tenia 29 –sortir de festa un dia qualsevol entre setmana, per exemple–; però tampoc segons quines altres, perquè encara en tenia 29 –decidir quedar a casa un dissabte vespre, per exemple. Els 29 són com de mel i sucre, com un any de subscripció gratuïta a la vintena, és a dir, sense cap benefici. O com un any sabàtic, d’aquells que la gent es pren per reflexionar abans de prendre una decisió. Sols que els 30 no es decideixen (tot i que n’hi ha que, voluntàriament o involuntàriament, acaben quedant atrapats a la vintena per sempre). Els 30 arriben i punt.