Escrivia l’any passat que unitat és una paraula enlluernadora, i que potser ens tornarà a enlluernar si PP i Vox arriben al poder. Mentrestant, Joan Tardà ha publicat un article proposant un viratge estratègic d’ERC per tal que esdevingui un partit “no exclusivament independentista”, que apel·li a les esquerres que defensen l’autodeterminació per tal de representar millor la pluralitat del país. No cal dir que a Tardà li han dit de tot els patriotes de sempre. Aquests atacs ens poden fer empatitzar amb ell i amb qualsevol que és prou lliure per enfrontar-se als que practiquen el que Ferran Sáez anomena “l’heretgia per aclamació”. Però això no vol dir que no puguem veure punts febles en la seva aposta. El principal és que una aliança d’aquesta mena dificulta tota mena de col·laboració d’ERC amb Junts, que és un aliat indispensable per aconseguir avenços en un sentit sobiranista. Si realment es crea un tercer espai d’esquerra “autodeterminista” (com l’anomena Tardà), aquest espai ha de ser capaç de cooperar amb el PSC i Junts quan sigui útil, i enfrontar-s’hi també quan convingui. Malgrat tot, com vaig escriure també fa una setmana, sumar escons és molt més fàcil que sumar vots, i no és descartable que una opció electoral unitària de l’esquerra “autodeterminista” sumés sufragis, però també en dispersés, com ja li va passar el 2015 a la candidatura de Junts pel Sí.

Com a principi general, es comença donant la benvinguda a l’extrema dreta a una manifestació i s’acaba –ben aviat– arribant-hi a acords al Parlament. El que va dir el president de l’ANC, Lluís Llach, en una entrevista a RAC1 aquest dimarts va tenir una enunciació una mica confusa i de seguida va ser matisat pel compte de X de la mateixa organització, i per tots aquells que van voler treure ferro a les paraules del líder de l’Assemblea, bé perquè són admiradors de les seves cançons, bé perquè troben que té raó. O per la suma de les dues coses.

En la primera manifestació unitària des de l'inici del Procés i també en la primera que no hi ha govern independentista al capdavant de la Generalitat, l'ANC i Òmnium han culpat els partits independentistes d'haver facilitat la investidura de Salvador Illa amb les seves divergències. “La baralla permanent i les disputes electoralistes ens han portat a tenir una Generalitat en mans d’un govern espanyolista que fa pocs dies s’agenollava davant de Felip VI, el rei del 3 d’octubre”, remarca el text unitari, que ha estat llegit en aquest apartat pel president d'Òmnium, Xavier Antich.

En el tradicional acte que celebra per la Diada, Òmnium ha fet una crida als partits independentistes a aprofitar la seva força després de les eleccions espanyoles per aconseguir l'amnistia i l'autodeterminació. I ho ha fet quantificant les persones que s'hi haurien de poder acollir, rebaixant la xifra inicial de 4.400 a 1.432 i sense incloure-hi l'expresidenta del Parlament Laura Borràs, que era entre els assistents a l'acte, juntament amb el president, Pere Aragonès, i representants de totes les formacions.

Dos versos que ho expliquen tot: “No la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu, si no és per a estimar-la”. És el prec final del poema La Drova que Josep Piera (Beniopa, 1947) ha llegit aquest dilluns al Palau de la Música en l’acte en què ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural, i al qual han assistit el president de la Generalitat, Pere Aragonès; la nova presidenta del Parlament, Anna Erra; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera.

Que la manifestació fos entre setmana, a primera hora del matí i en un ambient gèlid no ha impedit que milers de persones sortissin al carrer aquest dijous per protestar contra la cimera hispano-francesa. 30.000 persones, segons els organitzadors, i 6.500, segons la Guàrdia Urbana, han desafiat el fred per defensar que el Procés no s'ha acabat: s'han concentrat a les nou del matí a la Font Màgica de Montjuïc per expressar el rebuig a la trobada que es duia a terme entre el president francès, Emmanuel Macron, i el president espanyol, Pedro Sánchez, només uns metres més amunt, al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i que la Moncloa volia convertir en un símbol de la distensió a Catalunya.

Després que sortissin a la llum diversos intents d'infiltració de la Policia Nacional en organitzacions juvenils independentistes, el ministeri de l'Interior no només no nega aquestes operacions, sinó que les justifica i les qualifica de "legítimes, idònies i oportunes". Així ho precisa el ministeri liderat per Fernando Grande-Marlaska en resposta a un contenciós administratiu presentat per Òmnium davant l'Audiència Nacional que l'entitat ha difós en un comunicat. Els antecedents són la infiltració d'un policia durant dos anys a l'esquerra independentista i al moviment per l'habitatge i l'intent de reclutament d'un informador a Jovent Republicà, explicat per aquest diari. Ara Interior defensa aquestes actuacions dient que a Catalunya "s'han succeït situacions que, de manera il·lícita, pretenen subvertir l'ordre constitucional i legitimen l'actuació dels serveis d'informació i d'intel·ligència". De fet, el ministeri vincula l'independentisme amb "l'extremisme identitari, excloent i violent" i cita els diversos acords del consell de ministres per fer front al terrorisme per emparar la infiltració d'agents en entitats juvenils. Mentre que el ministre Fernando Grande-Marlaska aquest dilluns ha tret pit de l'actuació de l'Estat, el president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha denunciat que "hi ha una estratègia per vincular independentisme i terrorisme".

La primera edició del festival Límbic, la cita itinerant de cultura contemporània en català organitzada per Òmnium Cultural, va tancar ahir amb la participació d’unes 22.000 persones. El Límbic va oferir una cinquantena de demostracions de cultura contemporània celebrades a peu de carrer, gratuïtes i per a tots els públics. El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, va destacar que aquesta xifra d’assistents supera les expectatives de l’organització. "Aquesta primera edició demostra que el talent creatiu del país i la cultura en català estan molt vius, especialment entre el jovent”, va assegurar Antich.

Xavier Antich ha estat aquest dimarts al Casal Solleric de Palma en conversa amb Pau Andreu. Ambdós han conversat sobre els reptes del món de la cultura convidats per l'Ajuntament de Palma i l'ARA Balears.

Pot la cultura convertir-se en el motor del canvi social? Com es pot integrar la creació artística en la vida pública i, en conseqüència, en el debat polític? Aquestes seran algunes de les preguntes que tractaran de respondre Xavier Antich i Pau Andreu Sitjar en la conversa que mantindran dimarts que ve, dia 12 de setembre, al casal Solleric de Palma.

Durant una època, havia començat els meus cursos amb un text de Julio Cortázar: Manuscrito hallado en el bolsillo. El narrador ha decidit una ruta sense cap raó, amb els seus transbordaments, les diferents línies que ha de prendre i les estacions per on ha de passar. Quan entra en el primer vagó, decideix amb quina viatgera jugarà el joc del viatge, perquè, del que es tracta, és de veure fins a quin punt coincideixen els dos trajectes. El relat és potser l’homenatge literari més subtil que s’ha escrit al metro de París: les meravelles del passeig soterrani, la planificació del trajecte amb totes les seves travessies, l’atzar misteriós dels encontres imprevisibles, la seducció davant el desconegut, el descobriment de la complicitat amb aquells amb qui compartim, eventualment, trajecte i, amb ell, un tros d’espai, un fragment de vida. I per fi: la sortida al carrer, com un parèntesi fins a la propera excursió sota terra. I sobretot les aranyes a la panxa: la inquietud per la incertesa d’un encontre possible.

Fill de l’escriptora Natalia Ginzburg i l’activista antifeixista Leone Ginzburg, Carlo Ginzburg és un dels historiadors més destacats de la segona meitat del segle XX. El seu camp de treball és la història de la cultura, des del Renaixement italià fins a la història europea moderna, la teoria de la història i la història de les idees. Ha estat professor a la Universitat de Bolonya i a la de Califòrnia, a Los Angeles. Des de 2006 s’ha incorporat a la Scuola Normale Superiore di Pisa on ensenya història de la cultura europea. Carlo Ginzburg és un historiador de gran transversalitat disciplinària, un autèntic humanista. D’entre els seus llibres traduïts, podem destacar El formatge i els cucs, Por, reverència, terror i Els Benandanti.