L'alta abstenció al referèndum celebrat a Itàlia entre ahir i avui dilluns ha impedit l'aprovació d'una proposta de l'oposició que pretenia reduir de deu a cinc anys el període de residència legal al país per aconseguir la nacionalitat italiana. A la consulta popular també es votaven diverses mesures laborals, que tampoc no han tirat endavant. Perquè el resultat del referèndum fos vinculant, calia que almenys un 50% dels electors hi participessin. En el moment de tancar els col·legis electorals aquest dilluns a les tres de la tarda, només un 30% de l'electorat havien votat, segons dades preliminars de participació.

Les Olimpíades celebrades l’estiu passat a París van acabar amb un èxit històric per als atletes italians, que van tornar a casa amb més de 40 medalles. Una d’aquestes va ser Paola Egonu, l’estrella de l’equip femení de voleibol. Aplaudida pels seus èxits esportius, el seu color de pell es va convertir en motiu de debat nacional després que Roberto Vanacci, número dos de la Lliga de Matteo Salvini, posés en qüestió la “italianitat” de la campiona olímpica. “Els seus trets físics no representen la majoria dels italians”, va dir també l’exgeneral de l’exèrcit.

Els quaranta-sis agents de la Policia Nacional que estaven sent processats per les agressions durant el referèndum de l’1-O han estat amnistiats. El jutge que instruïa la causa considera que les agressions comeses queden emparades per la llei d’amnistia i n’extingeix la responsabilitat penal. La norma aprovada definitivament a finals de maig incloïa el perdó judicial a les accions policials que s'estiguessin investigant, a excepció d’actes de tortura o tractes inhumans o degradants greus. El magistrat Francisco Miralles, titular del jutjat d’instrucció 7 de Barcelona, descarta que es produïssin durant la jornada del referèndum i acorda el sobreseïment de la causa contra els agents.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

Esquerra assegura que aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat no és "impossible", perquè el govern espanyol s'ha avingut a indultar els presos polítics, a suprimir el delicte de sedició i a aprovar una llei d'amnistia, tot i que al principi s'hi negava. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, recorda que tot plegat ha estat gràcies a l'aritmètica parlamentària i al fet que l'independentisme sigui decisiu per a la governabilitat de l'Estat. La seva tesi és, doncs, que ara també poden forçar el president espanyol, Pedro Sánchez, a acceptar un referèndum. Ara bé, la història dels últims anys demostra que si hi ha una qüestió en la qual l'executiu espanyol no ha cedit mai és precisament aquesta, la mare dels ous del conflicte català. De fet, totes les peticions que ha fet l'independentisme per pactar una consulta sobre la independència de Catalunya han rebut el cop de porta de l'Estat.

L’acord de claredat havia quedat al congelador fa tan sols dos mesos, quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va decidir que no portaria a la taula de partits l’informe sobre l’acord de claredat perquè va considerar que els partits estaven actuant de forma “curtterminista” mentre hi havia obertes les negociacions de pressupostos de la Generalitat i la de la llei d’amnistia. Ara, en plena precampanya electoral, Aragonès reviu aquest projecte per presentar una altra de les qüestions que havien quedat pendents: l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) que el president havia encarregat perquè dibuixés les vies jurídiques per celebrar un referèndum acordat. El camí que proposa l’organisme que dirigeix Joan Ridao és el de l’article 92 de la Constitució: un referèndum acordat amb l’Estat amb aquesta pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”. La Moncloa ja hi ha tancat la porta.

La consellera delegada de Riu Hotels, Carme Riu, s'ha mostrat aquest dimarts partidaria d'un referèndum per demanar als ciutadans si volen més turisme o no, davant el rebuig al turisme que manifesta una part de la societat en algunes zones de l'estat espanyol. El malestar ciutadà a algunes zones turístiques és un tema "preocupant i de difícil solució" i, en el seu judici, caldria ser valents i fer aquesta pregunta a la ciutadania, "informant-la prèviament sobre l'aportació del sector tant a l'economia i a l'ocupació com des del punt de vista social", ha dit la consellera de Riu.

L’1 de febrer del 2005, el Congrés dels Diputats va posar punt final a l’intent de reforma de l’Estatut basc, en què el lehendakari Juan José Ibarretxe havia projectat l’Espanya confederal amb Euskadi com a estat lliure associat. Per a la història queda aquell pla Ibarretxe, que no s’ha reprès tot i que el PNB i EH Bildu van flirtejar-hi ara fa pocs anys. Aquell 2005 la independència va marcar el seu màxim al País Basc: un 35% de la ciutadania apostava per l'estat independent, segons va recollir l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc. Un any després, i tot i retrocedir lleugerament fins al 32%, la independència va ser la forma d’estat preferida pels bascos, i superava per primera vegada l’estat autonòmic (31,5%).

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

En el darrer sondeig del CEO hi ha algunes dades que mereixen atenció. Però l’enquesta és prèvia al debat d’investidura, i aquest no ha estat un debat qualsevol: suposo que molts ciutadans han tret conclusions de les negociacions entre el PSOE i els grups independentistes, i també del conat de revolta ultradretana, que segurament es traslladarà ara als tribunals. Aquests dos fets –la utilitat del vot sobiranista, i el to ranci de la reacció espanyolista– poden servir per mobilitzar votants adormits o desmoralitzats. Però això només és una conjectura. Les dades del CEO, en canvi, són reals, i ens indiquen que el PSC ho té tot a favor per completar la seva hegemonia amb una victòria en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

El Parlament debatia aquest dijous una proposta de la CUP per impulsar una nova llei per celebrar un referèndum d’independència, a semblança del del 2017. Era la prova del cotó fluix del grau de compromís dels independentistes amb la via de la unilateralitat, i els anticapitalistes s'han acabat quedant sols defensant el referèndum d'independència fet des de Catalunya aquesta legislatura, amb pacte amb l’Estat o sense. ERC i Junts s'han abstingut. "Han passat sis anys des de l’1-O i no s’ha fet cap proposta per aplicar el seu mandat", ha clamat la diputada Montserrat Vinyets.

Als catalans, després de sis anys i moltes anades i vingudes, encara ens omple d'alegria veure com personatges mediàtics recorden l'1 d'octubre del 2017. Ni ha que no només el recorden, sinó també que són capaços d'evitar matisos i les metàfores per explicar vivament com va ser el dia en què la població catalana va sortir massivament a exercir el dret democràtic de votar. Óscar Jaenada ho ha recordat així: "Ho veig com un maltractament en tota regla i caldria fer un exercici d'empatia i veure com els catalans sentien els crits d'«a por ellos». Va ser molt dur com a català".

Pedro Sánchez visitarà Felip VI a la Zarzuela el dimarts 3 d'octubre, sis anys després d'aquell discurs contra el referèndum. I aquest diumenge és 1 d'octubre. El líder del PSOE, conscient de la importància dels temps en política, ha esquivat aquest dissabte l'amnistia en la seva primera aparició després de consumar-se el fracàs d'Alberto Núñez Feijóo a la investidura. Ha sigut en un acte a La Rinconada, a Sevilla, i tota referència implícita a Catalunya ha sigut afirmar que avui a Espanya "hi ha més concòrdia gràcies al diàleg", i que ben segur hi haurà "quatre anys més de convivència".

Entre els dos acumulen vint-i-quatre anys presidint governs espanyols: Felipe González entre el 1982 i el 1996; José María Aznar entre el 1996 i el 2004. Tots dos van tenir majories absolutes i majories relatives, per gestionar les quals van necessitar suports externs. Tots dos van buscar, i obtenir, el suport de partits nacionalistes bascos i catalans. I ara, molts anys després, alcen junts les seves veus per cridar contra una possible dissolució d’Espanya segons els pactes que es facin per investir Pedro Sánchez com a president. 

El Brexit segueix perseguint els britànics. Una participant del programa de debat Question time, de BBC1, que aquest dijous el va dedicar íntegrament al tema, va confessar davant de les càmeres que havia decidit votar per continuar a la Unió Europea, però que en el "darrer minut" va canviar de parer després "d'anar al supermercat i veure un plàtan recte" i pensar que era per les "estúpides regles de la Unió Europea".

A punt de celebrar una nova festa de la democràcia, és un bon moment per recordar la persecució que fa la democràcia de la mateixa democràcia i la citació d’un dels demòcrates més pesadament citats de la història, Winston Churchill, que va dir que “la democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home, amb l’excepció de tots els altres que s’han inventat”. Partint d’aquesta base tan poc engrescadora i tant del segle XX, que és on continua aferrant-se la política al segle XXI, tornem a la persecució de la democràcia per part de la democràcia ara que la democràcia ens crida ordenadament a la participació. Tot controlat. Tot censat. Tot pensat perquè el que passi els propers quatre anys també sigui la nostra responsabilitat. No s’ha trobat res millor, encara. No sabem si hi ha res millor que es pugui fer a mida humana. O sí que ho sabem i la resposta és NO. Per això no ens podem queixar. Perquè al món encara hi ha molts règims autoritaris i la gent que en fuig és aquella que molesta tant l’extrema dreta, perquè tothom sap que l’extrema dreta és el garant de la democràcia. Per això el problema que pateix la democràcia no és que el neofeixisme (que es diu així però no és nou) es pugui votar. El problema no el tenim quan hi ha eleccions i som cridades a les urnes, sinó quan la ciutadania decideix organitzar-se democràticament per protestar contra determinades injustícies. Aleshores el sistema ja no ho considera una festa. Normal. El monopoli de la democràcia és per als governs i per a la ciutadania ordenada, no per a la gent que s’organitza per votar sense eleccions i sense permís constitucional. Quan això passa, ja coneixem les conseqüències. Almenys, a l’estat espanyol.

El secessionisme de les minories nacionals representa un repte no resolt de les democràcies actuals. En termes liberal-democràtics no sembla gens legítim obligar coactivament una majoria de ciutadans d’una minoria nacional (cal poder comprovar si aquesta majoria existeix) a viure en un estat que rebutgen per raons normalment fonamentades.

Arran de la creació del Consell Acadèmic que ha de guiar l'elaboració de l'anomenat acord de claredat, algunes veus s'han preguntat què podrà aportar el grup liderat per Marc Sanjaume que no hagués pogut aportar el Consell Assessor per a la Transició Nacional nomenat per Artur Mas ara fa 10 anys. D'entrada, cal observar algunes diferències: si tots els membres del CATN eren independentistes confessos, el Consell Acadèmic és més divers; ara el perfil tècnic predomina sobre el polític; i les preguntes que el president fa al Consell suggereixen un grau d'obertura que el grup de Carles Viver i Pi-Sunyer no va poder o no va voler professar.