Un estudi elaborat per investigadores de l’Institut de Recerca i Innovació Educativa (IRIE-UIB) de la UIB, amb una mostra de 457 estudiants universitaris, apunta que la comunicació oberta amb la mare té un impacte directe en la manera com els joves viuen la seva sexualitat. Segons les conclusions, quan aquest diàleg és fluid i sincer, augmenta la sensació d’autoeficàcia sexual. És a dir, la capacitat de prendre decisions, posar límits i actuar amb seguretat i autonomia. També es redueix la presència de mites i creences errònies sobre la sexualitat.

La decisió de la Conselleria d’Educació d’impulsar un curs de formació a docents titulat El rol de la Religió en l’educació sexual i afectiva: noves perspectives ha encès el debat sobre la possible introducció d’ideologia moral religiosa en l’educació, especialment a la pública. Tot i ser una formació oficial, la iniciativa genera preocupació entre sindicats i associacions de mestres, que denuncien el risc de condicionar la perspectiva dels alumnes sobre afectivitat i sexualitat a partir d’una visió confessional i moral concreta, un fet que consideren incompatible amb els principis de neutralitat i pluralisme que regeixen el sistema educatiu i que fixa àmpliament la legislació vigent –la LOMLOE (llei orgànica i d'obligat compliment) menciona el terme 'afectivosexual' en vuit ocasions.

Gimena Araujo (Buenos Aires, 45 anys) era encara adolescent quan va arribar a Mallorca des de l’Argentina. Els seus pares es varen avançar uns pocs anys al recordat corralito i s’establiren a l’illa. “Ja hi duc més de mitja vida aquí. Hi he tengut els fills”, explica amb naturalitat i prudència. Tanta, que desisteix la proposició de fer-li una fotografia per al reportatge. “Vull que sigui un negoci més de Manacor, però procur mantenir l’anonimat tant dels clients com el meu. La meva família no és tan tímida com jo”.

El cicle de cinema 'Ulls de Dona', organitzat per l’Estudi General Lul·lià, inicia el pròxim dilluns, dia 17 de novembre, i fins al dijous dia 20, la seva segona edició, centrada en com viuen els adolescents les seves relacions afectives i sexuals.

Rosalba aparta, coqueta, el bastó amb el qual manté a ratlla el vaivé del seu cos eixut. No el vol a les fotos que il·lustren el testimoniatge d’una dona de 83 anys que parla, sense prejudicis, sobre la seva vida sexual. S’acomoda en el banc de la plaça d’Espanya de Llucmajor i, sense que mediï cap pregunta, passa revista a més de vuit dècades. “No tenc equilibri. M’he romput el fèmur dues vegades. Duc un marcapassos i he tingut càncer de mama”, revela mentre posa la mà en el pit dret. “Som biònica!”, assegura en un italià que no ha perdut malgrat dur més de quatre dècades a Mallorca.

Enguany, pel meu aniversari, les meves amigues van organitzar una mena de quiz sota la premissa ‘qui coneix millor n’Alba?’. És d’un narcisisme insuportable reconèixer-ho, però és molt probable que jo fos la persona que millor s’ho va passar durant el joc (en el qual, òbviament, no competia). L’enginy de les seves preguntes va arribar al clímax amb el següent enunciat: “Què es dedicava a fer n’Alba els horabaixes quan era petita?”. D’entre les possibles respostes, la que tothom va seleccionar va ser “Mirar Disney Channel i menjar pipes a cals padrins”. I és correcte. Una preocupant bona part dels meus capvespres els vaig dedicar a fer això: restar hipnotitzada davant de la pantalla, sense gaire control ni supervisió, mentre a l’altra punta de la casa la meva padrina feia exactament el mateix.

Lluís Ballester Brague (Galícia, 1960) és doctor en Sociologia (UAB) i en Filosofia (UIB), graduat en Treball Social i professor de Mètodes d’Investigació a la Universitat de les Illes Balears. Les seves principals línies de recerca s’han centrat en la prevenció basada en programes de competència familiar, la sociologia de la joventut i els impactes de la pornografia en la infància i l’adolescència. Aquest divendres, dia 10 d’octubre, a les 20 hores, a la sala d’actes de s’Agrícola, oferirà la conferència titulada La connexió entre la pornografia a Internet i els canvis en la prostitució, presentada pel metge manacorí Antoni Truyols. 

Mariona Guijarro (Palma, 1993) és bioquímica, sexòloga i educadora sexual i menstrual. La seva perspectiva crítica i social la va fer rebutjar un futur a la investigació biomèdica, per l'academicisme i per oferir "una perspectiva patriarcal i sexista de la medicina i d'altres branques de la ciència". Va decidir cursar estudis de promoció de la igualtat de gènere i, com més investigava, més s'adonava que "tot tenia a veure amb la sexualitat". I tot és també "com s'han descrit històricament els homes i les dones i quins rols ha imposat la societat: els homes promiscus per naturalesa i les dones monoparentals, també per naturalesa". Actualment, s'està especialitzant en Filosofia de la Ciència i aprofundeix en la intersecció entre la investigació científica, el sexisme i altres opressions.

Anar en autobús del TIB és, com ja sabem, un esport de risc. Personalment, la modalitat que més m’agrada és la d’escoltar converses alienes, per les sorpreses inoportunes que sols trobar-te. La darrera amb què vaig ensopegar va ser aquesta setmana. De tornada cap a casa, cansada, vaig caure en la meva pròpia trampa de posar l’orella en les confessions que s’estaven fent un grup d’al·lots adolescents de camí de la revetla d’algun poble del Migjorn. Xerraven d’al·lotes: amigues, conegudes, embolics, ‘follaamigues’, ex... I les seves paraules em varen travessar l’ànima com un bisturí, arribant directament al meu jo adolescent que, sense saber-ho, encara bategava. Una angoixa se’m va instal·lar en forma de nus a l’estómac que, de tant en tant, em pujava fins a la gola, obligant-me a enviar saliva i contenir les ganes de plorar.

Més del 25% de les noies –una de cada quatre– de la generació Z [nascudes entre el 1997 i el 2012] s’identifiquen com a no heterosexuals. El percentatge dobla la manera com s'identifiquen les germanes grans, les millennials, i també es distancia respecte als seus companys homes, que mostren una orientació sexual més normativa. La dada s’extreu d’una recerca de la investigadora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) Maria Rodó-Zárate i Joel Cantó Roche, doctorand de la canadenca Universitat de Toronto que, a partir de dues enquestes oficials a 4.000 joves catalanes de totes dues generacions, ha analitzat com entre els anys 2017 i 2022 ha anat variant la identificació sexual, que no les pràctiques. Així, "cada cop més joves opten per identificacions menys rígides, i s'allunyen d’etiquetes fixes com gai o lesbiana", apunten els autors de l’estudi, mentre que adopten "posicions més obertes, com la bisexualitat o altres formes de diversitat sexual".

Havia sentit a parlar de bretxa salarial, de bretxa digital i de bretxa de gènere, esclar. Però de bretxa orgàsmica encara no. Veig que ja tinc un altre motiu de queixa (en tant que dona en genèric), perquè un estudi aparegut a la publicació Journal of Social and Personal Relationships ens diu que “les dones que mantenen relacions sexuals amb homes solen tenir menys orgasmes que ells” i suggereix que és perquè els homes (aquests diables egoistes i peluts) “tendeixen a centrar-se en el seu propi orgasme i senten que tenen el suport de les seves parelles per aconseguir-lo” mentre que les dones (aquests àngels abnegats i eteris) “se centren més en el plaer de la seva parella”. Ho denominen "bretxa en la recerca de l'orgasme".

Brian Willoughby sap que està fent una bona feina quan els pares se senten incòmodes. La raó és que gran part de la seva feina consisteix en dir-los que els seus fills adolescents miren pornografia, dura, explícita i sovint violenta. Willoughby és científic social a la Universitat Brigham Young, on estudia els hàbits pornogràfics dels adolescents i l'impacte que això té en les relacions. Parla sense embuts. "Sempre he d'anar amb compte d'expressar les coses: «No dic que la pornografia sigui bona, però sí que és una realitat» –diu–. Pots amagar el cap i fer com si no existís, i dir que això és dolent o utilitzar el llenguatge de l'addicció, però has de tenir una comprensió realista del que passa".

El virus de la pòlio va deixar les cames de Carme Garrido tan afectades que ara, als 64 anys, es mou en una cadira de rodes motoritzada. La mobilitat reduïda no la va aturar i, malgrat que no va ser escolaritzada fins als nou anys, es va diplomar en psicologia i teràpia humanista, i ha estat regidora de Vilafranca del Penedès. La seva ha estat una vida farcida de discriminacions i de sentir-se qüestionada per tot. Quan va conèixer el seu futur marit, poca gent va creure en aquella relació perquè, al cap i a la fi, ¿quin home sense cap discapacitat voldria estar amb una dona amb dificultats per caminar? “Fins i tot la família deia «que facin el que vulguin, mentre no tinguin fills»”, explica per il·lustrar fins a quin punt la sexualitat d’una dona amb discapacitat deixa de ser un aspecte íntim i particular per convertir-se en opinió de qualsevol. Els fills van arribar i Garrido torna a recórrer als records per relatar que quan va quedar-se embarassada, anant amb les crosses la miraven pel carrer i va haver d’aguantar comentaris ofensius en forma de pregunta: “«Per on ha sortit la criatura?», em deien. En aquell moment o et talles les venes o te les deixes llargues”, recorda davant d’un auditori que entén a la perfecció els atacs, les mirades inquisidores, la mirada paternalista i el sentiment de ser tractada com una nena.

L’inconnu du lac (El desconegut del llac) és una de les meves pel·lícules preferides. Dirigida per Alain Guiraudie, premiat a Canes com a millor director, mescla amb excel·lència les eines més agudes del thriller i els recursos més sensuals de l’erotisme: en Frank, un visitant assidu d’una platja nudista en un llac on es practica cruising, un vespre innocent, es descobreix observant com un home n’ofega un altre a les aigües calmades del llac de Sainte-Croix. En Frank s’obsessiona amb l’assassí, l’encobreix a la policia, i comença així una història de tensió, mentides, eros i thanatos.

“La classe està dividida: hi ha una part molt conscienciada sobre la violència masclista i una part que no ha entès ni el més bàsic”. Aquesta frase és d’un professor de secundària del Vallès i respon a una realitat que existeix en moltes aules catalanes i que preocupa cada vegada més docents. Hi ha lleis que obliguen a treballar l’educació sexual i afectiva a les classes, però portar-ho a la pràctica en el context actual no és tasca fàcil i el professorat té dubtes. “Per on començo? Soc professora de matemàtiques, ningú m’ha preparat per parlar d’aquests temes!”; “Com gestiono els nois que es posen a la defensiva?”; “Si parlo de feminisme, ¿provocaré l’efecte contrari i encara serà pitjor?”; “Vull fer-ho, però no tinc temps!”.

Es va formar com a psicòloga i la sexologia no entrava en els seus plans, però va cursar un màster en sexualitat que li va obrir els ulls: "Com pot ser que ningú m'hagi explicat aquestes coses abans? A mi ningú m'havia parlat del clítoris o de la importància de mirar-se la vulva, per exemple. I amb tota aquesta informació canvia molt l'experiència", sosté Sílvia Catalán.

Com a periodista que s'ocupa del sexe i la intimitat passo molt temps escoltant experts que exalcen les virtuts d'una comunicació oberta i sincera. Per tenir bon sexe –i continuar-ne tenint al llarg del temps– les parelles han d'estar disposades a parlar-ne, diuen.

Les campanyes fetes a les Balears en les darreres dècades per prevenir les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) entre els joves no han estat gaire efectives. Un exemple és que un 63,8% dels casos de gonorrea detectats el 2022 eren persones de menys de 34 anys. En el cas de la sífilis, la mateixa franja d’edat va acaparar un 47,4% dels diagnòstics, segons les dades de Salut Pública. El fet és que totes les persones de menys de 40 anys han estudiat en una època en què la prevenció de les ITS ja s’explicava (en diferents graus) dins alguns centres educatius. Tot plegat no ha acabat de funcionar. Cal determinar què ha fallat per tenir-ne tants de casos i veure com podria evolucionar la situació a partir d’ara: Els joves “et diuen noms d’ITS, però no saben què són. Els mostram dades d’incidència, però no en fan cas perquè ho veuen llunyà”, afirma Maria Magdalena Julià, una infermera comare a Atenció Primària que imparteix xerrades a centres educatius sobre salut sexoafectiva. “Es creuen immunes”, diu Margalida Serra, directora de PsicoMallorca.

Un dels llibres més divertits que he llegit és Com no escriure una novel·la, de Howard Mittelmark i Sandra Newman (publicat en castellà per Seix Barral), un manual que t'explica, a través d'exemples que fan pixar de riure, el que un escriptor no ha de fer si vol que el seu manuscrit arribi a publicar-se. Hi ha textos, tot i això, que, malgrat no caure en els errors que els autors detecten, no acaben de funcionar, o no hi acabem de connectar, i no en sabem ben bé el perquè.

“La sexualitat és per a mi el més meravellós del món. Una necessitat física, una cosa tan enorme que el cel, si existeix, ha de ser un orgasme continuat amb música de Beethoven de fons”. La cita, igual que la resta d’aquest reportatge, no podrà ser identificada. Se sap que pertany a una de les 32 dones majors participants en la investigació que l'Associació Andiara –en col·laboració amb IB-Dona– ha desenvolupat sobre l'expressió sexual en les residències geriàtriques de les Balears.