Viatjar en el temps, una dèria que els humans hem somiat per pa i per sal va ser possible gràcies a Studium. Per començar, varen canviar el seu cau per l’església de la Mercè consagrada el 1661 –res no és casual–, el temps en què tots els compositors que conformen la nòmina de protagonistes d’aquest concert estaven escrivint totes les peces que vàrem poder escoltar dilluns passat. Per altra banda, ho feren amb una configuració que molt probablement seria molt semblant a les del segle XVII, dos violins, Ramon Andreu i Bernat Martí; un violoncel, Rosa Cañellas; un orgue, Pedro Aguiló, i dues sopranos, Irene Mas i Raquel Ribas. No calia tancar els ulls, ni pujar al DeLorean del doctor Emmet 'Doc' Brown, ni entrar dins la màquina que va imaginar H:G. Wells, com tampoc ni tan sols que els músics de la petita orquestra de Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, emprassin instruments d’època. Tot era molt més senzill, tan sols escoltant vàrem poder gaudir d’un saborós i abundant passeig pel barroc italià. Amb tan petit esforç ens trobàrem amb fins a deu músics coetanis i compatriotes. S’inicià la vetlada amb Girolamo Frescobaldi, amb Canzon seconda, per a dos violins i continu. Ja des dels primers acords va ser suficient per saber que el teletransport havia estat un èxit. Per si hi havia dubtes, s’hi afegiren les dues sopranos per interpretar el Salve nobilísimo virga Jesse, de Michelangelo Grancini, i així successivament feren acte de presència, Dario Castello, Giovanni P. Cima, Salamone Grassi i Arcangelo Corelli, entre d’altres.

El teatre Principal de Ciutat es va vestir de gala, la de les grans ocasions, per acollir l’estrena mallorquina de Zona inundable, coproduïda amb el TNC. La peça escrita per Marta Barceló, ho és, i segurament també ho serà, fins i tot una mica més, quan en dies pròxims ho faci a Artà i Sant Llorenç des Cardassar, indret el·líptic de la història, reconvertit en un fictici Sant Llis. És una manera de deixar clar que es tracta d’un relat més enllà del document, sense que deixi de ser-ho, utilitzant un fet real, i en el nostre cas proper, com a rerefons per contar moltes històries. Però també és una bona manera d’ampliar horitzons, de donar-li una dimensió universal, i convertir la catàstrofe illenca en un exemple extrapolable a qualsevol altre lloc del malmès planeta, on ben segur podríem trobar personatges molt semblants als que viuen a la Zona inundable. Dirigida per Marta Gil Polo i protagonitzada per Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Vanessa Segura, Pepa López i Àlvar Triay. Sis actors que interpreten no sé quants personatges, des dels protagonistes principals fins als secundaris, des de les víctimes directes de la tragèdia fins a periodistes, polítics o voluntaris. Tots ells dibuixats amb precisió, però sobretot, i com no pot ser d’altra manera, els que pateixen directament les onades d’un torrent desbocat que s'endú cap enlloc tot el que troba al seu pas. Segurament si fos una pel·lícula seria de les de cinema de catàstrofes, però l’autora ho recondueix pel camí de l’intimisme, també proper, reconeixible i autèntic. En realitat, estam davant un àlbum d’històries d’amor, com és ara la d’una mare envers la seva filla morta, de dos adolescents que inicien la seva primera relació, una mare i un fill, un petit constructor i la seva furgoneta o els d’uns arxivers intentant recuperar la memòria històrica del lloc. Històries que es van entrecreuant sense fer-se nosa, embolicades amb enorme eficàcia i pintades minuciosament amb els dramàtics colors del diluvi. Marta Gil Polo fa que tot funcioni amb la fluïdesa imprescindible perquè tantes arestes brillin amb la mateixa lluminositat, la que els pertoca, de tal manera que es fa difícil dins una barreja tan complexa destacar un element per sobre de qualsevol altre. De fet, resulta del tot impossible, perquè el que predomina sempre i en tot moment és el destructiu context, l’omnipresent embolcall, que tampoc no deixa de ser l’autèntic principal protagonista, que, com els altres, també viu la seva història d’amor, a la recerca del camí que la natura li va assignar i que mai no oblida, perquè, com s’explica a l’obra, “l’aigua té memòria”, la que li volen arrabassar els humans. Els mateixos que, per una altra banda, no volen perdre la seva i per això lluiten per salvar els documents que els perpetuïn en el temps.

Auditori/Conservatori. La Fundació Studium Aureum ja ha iniciat la temporada amb la qual celebra els seus 40 anys d’existència d’una manera molt peculiar. Ho feu interpretant, dia 17 d’octubre, una peça que tradicionalment compareix per Nadal. Una tradició no escrita que podria fer-ho també per celebrar la Pasqua de Resurrecció amb el famós Hallelujah com a cim de la composició al final de la segona part. En qualsevol cas, el famós oratori de George Frideric –ja no tornaré a escriure Friedrich– Handel, el Messiah, conta, de manera molt esquemàtica, des de l’Anunciació fins després de l’Ascensió, per la qual cosa, benvinguda sigui la messiànica tardor. 

Festa major, a la fi. Programada fa dos estius al pati de la Misericòrdia, però la pandèmia va decidir que seria per a més endavant. Tot un espectacle amb més de dos-cents integrants entre músics i cantaires sobre l’escenari era un risc elevat i evident. Els protagonistes: l’Orquestra Simfònica dirigida pel ser titular, Pablo Mielgo; l‘escolania dels Blauets de Lluc, que dirigeix Ricard Terrades; la Coral Universitat de les Illes Balears, amb Joan Company al capdavant; juntament amb els solistes Amparo Navarro, soprano; Joaquín Asiaín, tenor, i Günter Hammer, baríton. L’Auditorium del passeig Marítim, ple de gom a gom. Un ambient excepcional, augmentat exponencialment i amb un valor afegit, com és la Carmina Burana, de Carl Orff. Amb aquesta peça és anar a tir segur, però s’ha de fer i s’ha de fer bé. Els aplaudiments finals varen ser, com era d’esperar, de traca i mocador, i l’únic jurat que s’ha de tenir en compte. Per una altra banda, molt de públic no habitual que, tot i això, no va 'intercalar' ni tan sols un aplaudiment entre els diferents poemes cantats, amb el risc afegit per les petites pauses que entre un i altre va incorporar Mielgo.

Finalitzà el I Concurs de Cant Joan Pons, amb un jurat de primeríssim nivell i uns finalistes a l’altura de l’esdeveniment. Cert que qualsevol dels participants que arribaren al darrer tram podria haver guanyat. De fet, gairebé segur que no hi va haver molta diferència de puntuació entre qui va fer primer i tercer, i probablement ni amb el quart ni el cinquè. No és fàcil, per qüestió de preferències, per l’habilitat i perspicàcia a l’hora d’elegir una ària o una altra, com també el treball de la Simfònica, per a l’ocasió, impecable . La guanyadora, Yuliia Kasimva, d’Ucraïna, qui no es podia creure que havia guanyat, no s’ho va posar gens fàcil interpretant la molt famosa Caro nome. Però el risc forma part important a l’hora de valorar una intervenció. Va tenir premi, el gros, com també va tenir el del públic Bozena Bujnicka, de Polònia, amb el llistó pels núvols amb la seva decisió de cantar la no menys coneguda O mio babbino caro. El tenor de Corea del Sud i els Estats Units, Duke Kim, va mostrar talent, tècnica i molt de futur amb una veu molt uniforme, vellutada i sòlida, interpretant Fra poco a me ricovero, de Lucia di Lammermoor i Questa o quella de Rigoletto. El tercer premi i el de millor baríton, que naturalment va entregar Joan Pons, va ser per al polonès Grzegorz Pelutis, qui, amb molta desimboltura, el que més, i una veu molt formada, molt rotunda, i amb tan sols vint-i-quatre anys, va mostrar el seu immens potencial amb Ha! Welch ein Augenblick!, de Fidelio i Tutto è disposto… aprite un po’ quegl’ occhi, de Les noces de Fígaro.

Teatre Principal.- Miquel Àngel Raió, de vocació cineasta, ha incrementat exponencialment el seu radi d’acció dins el món de la imatge. El teatre forma part important, si no la que més, del seu procés artístic, ja sigui com a autor, com a director o com a videocreador, per posar tres exemples prou significatius i que donen una idea molt aproximada del seu perfil creatiu. Ben segur que aquesta Altres formes no és la seva darrera criatura, peró és la que va guanyar el premi Mallorca de textos teatrals. Era de justícia, per tant, veure-la sobre els escenaris, i més concretament el del teatre Principal. Naturalment, ho ha fet amb la col·laboració de la seva companya de tot, Conchi Almeda, amb qui signa la direcció d’aquesta història contemporània i intemporal, tot i que també actual. Altres formes s’endinsa dins d’una llar, o alguna cosa semblant, en temps de pandèmia, de la recent, però la infecció dels protagonistes no es cura amb una vacuna injectada. La seva epidèmia és la que no surt als diaris més que quan apareixen publicades algunes dades que tampoc no reflecteixen la realitat. Són les que quantifiquen el nombre de pobres a part o banda. Raió no parla d’això. Raió ho fa de les misèries que provoca, amb acurada precisió i des d’un lloc molt proper, tan proper que no les veiem. És el tercer món, o potser el quart, i està voltant cantó, o cantons, de qualsevol ciutat que qualificam molt emfàticament com a civilitzada. Altres formes és una dissecció al viu, sense anestèsia, protagonitzada per la mateixa Conchi Almeda, Júlia Molins, impressionant en la seva marató interpretativa, Albert Mèlich, Tura Torras i Tai Fati, amb la signatura de Jaume Manresa, un altre teatrer transversal, com a encarregat de l’espai sonor. La posada en escena no és gens costumista. És un pastís molt agre, embolicat dins un farcell de sons i colors que aporten espectacularitat sense fer nosa al bessó de la narració. Una peça que, com ha de ser, va de menys a més, fins a arribar a una resolució impactant, brutal, potser immillorable, fins i tot en la construcció de la imatge final, la de les dues reines. Rodona. Aquí acaba. No calia la postil·la.

Teatre Mar i Terra.- Götterdämerung, El crepuscle dels déus, quarta entrega de Robert Carsen, que ja havíem pogut veure fa sis anys al Liceu, naturalment precedida dels capítols anteriors un any rere l’altre, va ser la lògica encarregada de rubricar la tetralogia al Teatro Real amb la demolidora frase del cappare d’aquesta versió presidint l’enèsima reposició: “Mai no hauria pensat que avui el meu muntatge fos més vigent i reconeixible que fa vint anys, quan el vaig concebre”. Una visió apocalíptica del món, amb el Rin com a símbol de la seva degradació, el mateix que d’alguna manera conta Wagner amb la seva història de La mort de Siegfried. És un immens fresc de la decadència, primer dels déus, després de la raça humana, i finalment ambdues juntes encarnades per la gran protagonista de tot plegat, la valquíria Brunnhilde. Ella és la raó de ser, la que tanca la història. Una història prou entremaliada que com tot Wagner no ho posa fàcil als espectadors, ni tan sols amb els seients de Bayreuth. Per posar fil a l’agulla d’aquesta història que va començar pel final, però era tan indesxifrable que va haver d’escriure els episodis anteriors, l’origen dels protagonistes, la gènesi del malèfic anell, perquè es pogués entendre una mica millor. Era la gran revolució de la història de l’òpera. Quan a Wagner li demanaren el significat del final, quan Brünnhilde es llança sobre la pira funerària del seu estimat Siegfried, el compositor va contestar que “la música ho explica tot”. Enigmàtic, sens dubte, però està clar que haver d’explicar una evidència sempre resta valor al significat.