<![CDATA[Ara Balears - monica planas]]> 10 <![CDATA["La televisió sense missatge no existeix"]]>

Des de fa gairebé 15 anys, la periodista i crítica de televisió Mònica Planas (Barcelona, 1975) es dedica a analitzar tot el que passa a la petita pantalla. Entendre com la televisió ha contribuït a forjar el món que ens envolta és una de les seves passions i, per això, fa anys que recopila històries de programes i sèries que expliquen l'impacte social del mitjà. Ara Planas, que cada dia publica les seves crítiques televisives a l'ARA, treu el llibre El petó del capità Kirk (Univers), un recull de 80 històries que il·lustren com ha evolucionat la televisió i la societat.

]]> <![CDATA[Una violació grupal, l’oportunitat de la CNN]]> El 6 de març del 1983 una dona de 21 anys va patir un violació grupal al Big Dan’s Tavern, un bar de la seva localitat natal, New Bedford, a Massachusetts. Hi havia entrat a comprar tabac i, quan va voler marxar, un home l’hi va impedir tancant-li la porta. Durant dues hores, quatre homes la van violar mentre la vintena d’homes que quedaven al bar animaven i aplaudien l’agressió. Ningú la va ajudar. La noia va denunciar els violadors i van detenir sis dels implicats. La notícia va provocar un gran escàndol als Estats Units. Tant la societat nord-americana com els mitjans es preguntaven per què havia entrat en un bar tota sola, qüestionaven si havia begut i feien hipòtesis sobre la seva conducta. Com que el barri on es va produir la violació era d’habitants d’ascendència portuguesa, les televisions van atribuir la violació a immigrants portuguesos i van estigmatitzar una comunitat de gent treballadora que es va posar en contra de la denunciant. El sensacionalisme i l’espectacle estaven servits.

]]> <![CDATA[La tendresa de Bob Pop]]>

Ja podeu veure completa a TNT Maricón perdido, la sèrie que recrea la trajectòria vital de Roberto Enríquez, l’escriptor, guionista i col·laborador de televisió conegut com a Bob Pop. És una minisèrie excel·lent de sis capítols que manté intactes els elements que sempre han caracteritzat la feina del seu protagonista: la sinceritat, la mirada crítica, la perspectiva social, l’humor com a salvavides i un missatge que no es quedi en l’obvietat. El títol de la sèrie és un joc de paraules que delata la dificultat per trobar un lloc on sentir-se bé sent ell mateix. No és tant una recerca de la pròpia identitat, perquè tens la sensació que el personatge sempre ha sabut molt bé qui era, sinó una cerca de l’estabilitat i el confort vital i emocional.

]]> <![CDATA[La tendresa de Bob Pop]]> Ja podeu veure completa a TNT Maricón perdido, la sèrie que recrea la trajectòria vital de Roberto Enríquez, l’escriptor, guionista i col·laborador de televisió conegut com a Bob Pop. És una minisèrie excel·lent de sis capítols que manté intactes els elements que sempre han caracteritzat la feina del seu protagonista: la sinceritat, la mirada crítica, la perspectiva social, l’humor com a salvavides i un missatge que no es quedi en l’obvietat. El títol de la sèrie és un joc de paraules que delata la dificultat per trobar un lloc on sentir-se bé sent ell mateix. No és tant una recerca de la pròpia identitat, perquè tens la sensació que el personatge sempre ha sabut molt bé qui era, sinó una cerca de l’estabilitat i el confort vital i emocional.

]]> <![CDATA[Halston, un personatge per descobrir]]> “El periodisme consisteix essencialment en explicar que Lord Jones ha mort a tot de gent que no sabia que Lord Jones estava viu”, va sentenciar Chesterton. Aplicat al món de les sèries podríem dir que Netflix a vegades serveix per descobrir la vida de persones que molts espectadors no sabíem ni que existien. És el cas de Roy Halston. Ara us podreu endinsar en la seva trajectòria i fins i tot adonar-vos que tot i no conèixer el personatge sí que teniu referències del seu entorn i heu vist en alguna ocasió creacions seves sense saber que duien el seu nom. Halston és una sèrie de cinc episodis que ens explica l’origen, l’auge i la caiguda d’un dels grans creadors de la moda nord-americana, especialment la que va envoltar l’estètica disco de l’Studio 54 de Nova York i va vestir actrius com Liza Minnelli o Bianca Jagger. La model i dissenyadora Elsa Peretti, que va morir fa un parell de mesos a Barcelona, integrant de la Gauche Divine, té també un paper rellevant en aquesta sèrie. Quan va marxar a Nova York es va convertir en amiga i mà dreta de Halston. Va ser al seu costat que Peretti va començar a dissenyar joies fins a convertir-se en la principal creativa de Tiffany.

]]> <![CDATA[La mentida més extraordinària]]> My Mexican Bretzel és una de les produccions més exitoses en festivals i guardons cinematogràfics. Millor pel·lícula, millor documental, millor guió i millor direcció són les categories que més s’han repetit a l’hora de valorar aquest film, opera prima de Núria Giménez Lorang. La trobareu a la plataforma Filmin i val molt la pena que us atreviu a participar en el joc audiovisual que us proposa la directora. A mig camí entre el documental i la ficció, l’únic que et demana la pel·lícula és que et deixis arrossegar per la història. És possible que en els primers minuts My Mexican Bretzel us provoqui un cert desconcert. Continueu. La pel·lícula està construïda a partir de les bovines de cinema domèstic, de 8 i 16 mm, pertanyents a la família de la directora. Els protagonistes es diuen Vivian i Léon Barrett, però en realitat són els seus avis, Frank A. Lorang i Ilse G. Ringier. Les imatges de l’arxiu familiar són meravelloses. Des d’unes impressionants escenes d’avionetes suïsses en missió de servei, a un accident amb setanta morts a Le Mans, i als viatges extraordinaris de la parella arreu del món: Suïssa, Nova York, Los Angeles, Las Vegas, l’illa de Molokai o Mallorca entre els anys 45 i 70. Sobre aquestes imatges reals, meticulosament ordenades, la directora traça una història (potser) imaginària com si fos el diari íntim de la dona protagonista, la Vivian Barrett. El relat el vas llegint com si fossin subtítols, perquè s’intenta respectar al màxim l’absència de so que tenien aquestes pel·lícules originalment. Només hi ha una intervenció sonora molt puntual, per afegir algunes dosis de suspens o alguns efectes que facilitin la transició narrativa. Lluny de convertir-se en un exercici fílmic elitista, la història t’arrossega emocionalment. Si bé les imatges reals et mostren una vida idíl·lica d’una família benestant europea (tradicionalment les pel·lícules domèstiques solen retenir només instants de joia, celebració i moments excepcionals), el guió t’endinsa en un drama secret paral·lel de certa infelicitat o insatisfacció existencial. I aquest contrast, que reprodueix tan bé la dicotomia entre la vida que vivim i el nostre pensament íntim, es plasma de manera magistral. My Mexican Bretzel t’obliga a fer-te preguntes constants que et porten a les entranyes de l’essència del cinema, sobre el valor d’una imatge, la semiòtica o el procés fílmic en si mateix. També a nivell filosòfic sobre la veritat i la mentida, en un repte en què la mateixa directora juga a nivell de guió a través de les reflexions d’un suposat mestre guru, un tal Paravadin Kanvar Kharjappali, que influeix en la protagonista, o dels efectes d’un peculiar antidepressiu, el Lovedyn. El mateix nom del medicament apel·la al drama sentimental que servirà de motor narratiu per enganxar-nos de manera magnètica. “La mentida és només una altra forma d’explicar la veritat”, se’ns indica a l’inici de la pel·lícula. La frase resumeix, de fet, l’essència del cinema. I Núria Giménez Lorang és capaç de plasmar aquesta idea de manera prodigiosa, com només els grans directors de cinema ho han sabut fer.

]]> <![CDATA[La gala dels Gaudí més masoquista]]> La 13a gala dels Gaudí, que es va emetre diumenge per TV3 en horari de tarda per respectar la pandèmia, semblava fer honor a la triomfant pel·lícula La vampira de Barcelona. La pandèmia li ha acabat de xuclar la sang que li quedava no només a l’audiovisual català sinó també a la cerimònia. La sala desangelada per les restriccions d’aforament, un horari adaptat al toc de queda que no convidava a la festa, un espectacle esprimatxat de recursos que lluitava contra rellotge per donar pas al Telenotícies i un humor en molts casos més aviat cagadet van convertir la gala en una mena d’exercici presencial voluntariós que es feia malgrat tot. El gag d’arrencada, amb un doble de Josep Maria Mainat pujant a l’escenari per presentar la gala i morint per l’aixafament d’una butaca que li queia al cap, era entre penós i desafortunat. Servia per anticipar-nos el nivell de gràcia i enginy. Costa d'entendre que una història tan desagradable i trista que acaba amb una dona a la presó serveixi d’excusa còmica d’obertura fins i tot sense tenir cap vincle amb el cinema català. La intervenció puntual d’Andreu Buenafuente reversionant el monòleg de les onomatopeies de Pepe Rubianes desentonava i estava posada amb calçador. Els jocs de mans amb la data de la defunció de Rubianes per relacionar-la amb els Gaudí no podien ser més gratuïts i barruts. Per què en diuen homenatge quan volen dir sortir del pas? Cada humorista té el seu llenguatge i cada monòleg el seu context i la seva època. Buenafuente, amb aquell “chochoa-chochoa”, el “tó pa ti, nene” i pelant-se-la amb mímica, va oferir més un espectacle de cabaret tronat que no pas propi d’una gala.

]]> <![CDATA[Una dimensió molt desconeguda]]> La plataforma AppleTV+ ha estrenat una sèrie molt estranya: Calls. No descarto que pugui haver agradat a alguns espectadors amb un gran esperit d’innovació narrativa àvids d’experiments audiovisuals. Però d’aquí unes quantes setmanes estaria bé saber com ha funcionat el consum d’episodis, quin percentatge d’espectadors han completat la temporada i quina ha sigut l’evolució dels abandonaments de la sèrie.

]]> <![CDATA[Una nova perspectiva del Me Too]]> Movistar+ acaba d’estrenar Contra el silencio, un documental molt revelador. “Què li falta al Me Too?” és la primera pregunta que sentim quan comença. I un seguit de dones periodistes, escriptores i historiadores expliquen com les dones afroamericanes s’han sentit excloses d’aquest moviment. S’ha acabat associant a dones blanques, riques i famoses que han patit abusos per part d’homes poderosos també blancs. I, a partir d’aquesta reflexió, el documental ens obre una nova dimensió amb una perspectiva racial molt interessant i que mediàticament no s’ha tingut en compte.

]]> <![CDATA[Cao de Benós cau al parany]]> Filmin acaba d’estrenar el documental El infiltrado, dos episodis impactants que deixen al descobert com Corea del Nord burla les sancions de l’ONU i facilita negocis a través de vincles amb altres països per traficar amb armes i drogues. Ho demostren les imatges gravades amb càmera oculta, on fins i tot es veu com proporcionen enllaços per enviar armes a Síria per ser utilitzades per l’ISIS. La trama té un afegit força xocant. La persona que serveix d’intermediària en aquestes negociacions és Alejandro Cao de Benós, el català que presideix l’Associació d’Amistat amb Corea. Un personatge que hem vist a la televisió actuant com una mena d’ambaixador del país i que sovint s’ha deixat entrevistar per desmentir les informacions que apareixien sobre la dictadura de Kim Jong-un. Segons es veu a El infiltrado, Cao de Benós cau de quatre potes en l’estratègia tramada pel director del documental, Mad Brügger, i veiem com assegura als dos personatges infiltrats que les seves influències en el govern li permeten facilitar aquests negocis proporcionant-los contactes i consells. L’ARA explicava en l’edició d’ahir els arguments que ha hagut de donar Cao de Benós per desmentir la seva implicació en aquest afer. El moment del documental en què els infiltrats li descobreixen la seva autèntica identitat i la trampa on l’han fet caure és sorprenent. I és que la repercussió d’El infiltrado ha anat més enllà d’una emissió televisiva per convertir-se en una prova de transcendència política: els ministres d’Afers Exteriors de Suècia i Dinamarca han portat el documental al Consell de Seguretat de l’ONU per sol·licitar noves sancions per a Corea del Nord.

]]> <![CDATA[Basat en fets reals però explicat diferent]]> És molt difícil trobar un true crime que abordi l’assassinat de les dones sense construir un relat morbós en què la víctima queda reduïda a una fotografia clavada amb una xinxeta en un plafó de suro. Movistar+, però, acaba d’estrenar una sèrie danesa que s’allunya de totes les convencions del gènere gràcies a un guió arriscat però molt efectiu. De fet, a Dinamarca s’ha considerat la millor estrena televisiva del 2020. El creador, guionista i director de la sèrie es Tobias Lindhom, guionista també de la tan celebrada Borgen. The investigation: El caso del submarino es basa en un fet terrible que es va produir el 10 d’agost del 2017 i que va tenir repercussió internacional. La periodista sueca Kim Wall va ser assassinada, esquarterada i llençada al mar des d’un submarí de fabricació casolana. Ella havia quedat amb el fabricant de l’embarcació per entrevistar-lo. The investigation marca les diferències amb tota la resta de produccions sobre crims reals perquè fa honor al títol: se centra de manera única i exclusiva en tots els professionals que van dur a terme la investigació del cas durant vuit mesos: el munt de professionals implicats i l’impacte que va tenir en les seves vides. Per tant, els únics protagonistes són els policies de Copenhaguen, els equips de submarinisme, els especialistes que van consultar, el fiscal i el forense. Mai, en cap cas, es reconstrueix dramàticament l’assassinat de Kim Wall. Mai es ficciona el personatge de la víctima ni tampoc el de l’assassí. D’ell no se’n pronuncia ni tan sols el nom. Cap detall que pugui donar repercussió mediàtica a l’assassí real ni al seu modus operandi. Tampoc es dramatitza res que tingui a veure amb el cadàver: ni fotografies escabroses, ni autòpsies, ni proves, ni tan sols imatges de l’interior del submarí o cap de les eines que es van fer servir per matar-la. En canvi, sí que reflexiona sobre el paper dels mitjans de comunicació en casos com aquest. The investigation té les característiques dels thrillers nòrdics: una atmosfera inquietant i freda, un ritme lent, una tensió ambiental reforçada per una música intranquil·litzadora d’instruments de corda, i uns enquadraments amb il·luminació tènue que potencien el patiment emocional i l’abatiment dels personatges. Són sis capítols de quaranta-cinc minuts que et fan venir moltes ganes de descobrir de quina manera es va aconseguir inculpar un autor clar però difícil d’acusar amb contundència. Tampoc s’estigmatitza la víctima. Al contrari. El cap de policia destaca: “Ella no va fer res mal fet. Era curiosa, forta, confiada i valenta. Tot el que volem que siguin els nostres fills”. Només al final s’homenatja la víctima recordant la seva trajectòria professional i el seu llegat, subratllant que aquesta era la vida important i no pas la de l’assassí. Una sèrie basada en fets reals però explicada d’una manera molt diferent i que hauria de servir de model per trencar la terrible inèrcia mediàtica de la fascinació pels assassins de dones.

]]> <![CDATA[Tres sèries amb dones protagonistes]]> AApple TV+ trobareu la sèrie High fidelity, la versió televisiva de la pel·lícula del mateix títol que el 2000 va dirigir Stephen Frears i va protagonitzar John Cusack, que a la vegada era una adaptació d’una novel·la de Nick Hornby. Vint anys després, podríem discutir si la pel·lícula de Frears ha suportat bé el pas del temps, però el que està clar és que a aquesta sèrie no li calen gaires episodis per decidir que és insuportable. La revolució d’aquesta nova adaptació radica en canviar el gènere del protagonista. Ara és una dona, l’actriu Zoë Kravitz, que fa de Rob, i resseguim la seva col·lecció de relacions fracassades després d’haver trencat amb qui considerava l’home de la seva vida. La sèrie adopta un aire canalla-dramàtic-immadur del qual t’acabes atipant al tercer episodi perquè ella es limita a fer posturetes amb una permanent cara de fàstic, fotent uns monòlegs pseudointel·lectuals sobre música i l’art exquisit de fer una playlist. L’únic que acabes pensant veient la sèrie és la sort que tens que la protagonista no sigui una amiga teva i hagis d’aguantar-li els seus rotllos esnobs autodestructius.

]]> <![CDATA[La conversa amb Bruce Springsteen]]> Un, dos, tres, quatre... Així comença la carta que ens escriu Bruce Springsteen des de la pel·lícula Letter to you, que acompanya el seu nou disc. Com quan marca l’arrencada a la E Street Band per començar a tocar. Com si el documental fos un concert on comença explicant el motiu de la missiva: “Des de fa quaranta-cinc anys estic a mitja conversa amb aquests homes i dones que m’envolten i també amb alguns de vosaltres [...]. He intentat que aquesta conversa sigui essencial, divertida i entretinguda”. I ens diu que la seva intenció de trobar algú amb qui comunicar-se quan va començar a tocar la guitarra ha sortit millor del que mai havia somiat i que continua sentint aquesta imperiosa necessitat de fer-ho. I la prova és tot el que veurem i escoltarem a continuació. L’escoltem mentre contemplem el paisatge nevat de Nova Jersey a vista de dron i la banda en un acollidor estudi de parets de fusta on assagen i enregistren el disc. La sala està presidida per una fotografia de la casa on va néixer Springsteen, no gaires quilòmetres enllà. Sovint es veu la imatge darrere del Boss mentre ell canta. Letter to you apel·la al record i als orígens. Hi parla de la seva primera banda de música, The Castiles, i confessa haver rumiat molt sobre el fet d’haver-se convertit en l’últim membre viu d’aquell grup. I que aquestes reflexions l’han portat a escriure Letter to you. Per tant, la carta de Bruce Springsteen té alguna cosa de pregària i de llegat testamentari. És inevitable entendre aquest treball musical i fílmic amb una pàtina de nostàlgia i d’emotivitat trista, malgrat que les imatges de fraternitat de la EStreet Band estiguin plenes de rialles, brindis, mirades còmplices i la tranquil·litat d’esperit que tothom aspira a aconseguir quan té bona part de la trajectòria feta. Tant a nivell de missatge com musicalment, la carta té ressonàncies del passat. Per això el documental és en blanc i negre i només les antigues pel·lícules de súper 8 de la seva infantesa són en color. Com si el pas del temps hagués destenyit les vivències. La carta i les cançons estan plenes de les paraules que durant tants anys han esquitxat les cançons de Springsteen: night, guitar, song, heart, fear, time, house, ghost, train, death, soul, dream...

]]> <![CDATA[Una àvia contra l'Estat Islàmic]]> Dilluns al vespre, al canal 33, van emetre un 60 minuts trepidant i corprenedor. Orfes d’Estat Islàmic és un reportatge de la televisió pública australiana fet pels periodistes Dylan Welch i Suzanne Dredge. És la història d’una àvia australiana, la Karen Nettleton. Va ser mare soltera i la seva filla, la Tara, es va aparellar sent molt jove amb Khaled Sharrouf. Sharrouf es va emportar la dona i els seus cinc fills a l’Iraq per unir-se a l'Estat Islàmic. Una foto de la primera criatura que havien tingut va donar la volta al món. Era un nen de quatre o cinc anys subjectant orgullós el cap tallat d’un pres de l’Estat Islàmic. Karen Nettleton, des d’Austràlia, va viure horroritzada la trajectòria de la seva filla i els seus nets, amb qui amb prou feines podia contactar.

]]> <![CDATA[Fernando ‘Superman’ Simón]]> Divendres a la nit, Telecinco va emetre el programa de Jesús Calleja en què s’emportava Fernando Simón a l’aventura. Aquesta gravació de Planeta Calleja havia sigut altament criticada perquè s’emportava d’esbarjo el portaveu i principal responsable de la contenció de la pandèmia quan encara està especialment activa. També suposava una frivolització de les circumstàncies: Espanya patint una situació crítica d’emergència sanitària i qui s’ocupa de gestionar-la inverteix el seu temps participant en programes d’esbarjo. Potser no tant pel programa en si com per la precipitació del moment. Quan les seqüeles del covid són encara presents tan físicament com emocionalment, en un país on la gestió de la pandèmia ha sigut d’una eficàcia dubtosa, és comprensible que generi reticències veure el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries d’Espanya convertit en una mena de Tarzan sota les ordres de Jesús Calleja, un personatge capaç de convertir una cursa de trineus en un reality i de riure’s a la cara d’un xerpa perquè porta botes d’aigua.

]]> <![CDATA[Susanna Griso defensa Ana Rosa]]> No és habitual que les dues estrelles televisives matinals a Espanya interactuïn entre elles, i menys des dels seus programes. La dura competitivitat entre cadenes i la diferència relativament ajustada d’espectadors imposa l’aparent ignorància del rival. És evident que Espejo público (Antena 3) i El programa de Ana Rosa (Telecinco) es controlen l’un a l’altre, s’influeixen, intenten simultaniejar les pauses publicitàries i hi deu haver pugnes considerables per aconseguir testimonis, però són misèries que es mantenen al marge de la pantalla. També és cert que entre les presentadores sempre ha existit un elegant fair play, especialment quan alguna de les dues no ha pogut fer el programa per qüestions familiars i s’han enviat missatges afectuosos en directe.

]]> <![CDATA[Si alguna cosa pot anar malament...]]> Netflix ha estrenat Away, una sèrie ideal per als fans dels viatges a l’espai. Compleix tots els requisits de l’acció, el suspens i l’emoció dins un coet i unes trames perfectament previsibles. Compleix també les regles d’or dels relats sobre la cursa espacial. Primer: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. Segon: si hi ha alguna remota possibilitat que una cosa s’arregli, s’acabarà arreglant a l’últim instant. Tercer: les naus espacials fallen més que una escopeta de fira.

]]> <![CDATA[El fosc carisma d’Adolf Hitler]]> Movistar+ ha estrenat una minisèrie documental de tres episodis escrita i dirigida per l’historiador britànic Laurence Rees. El oscuro carisma de Adolf Hitler és la versió televisiva que ha fet la BBC d’un llibre que el mateix Rees va publicar explicant les seves conclusions sobre com un austríac de trajectòria mediocre i mal caràcter com Adolf Hitler es va acabar convertint en un líder de masses.

]]> <![CDATA[El melodrama del poliamor]]> La HBO ha estrenat la sèrie britànica de la BBC Trigonometry. És la història d’una relació amorosa a tres bandes, amb la particularitat que aquesta opció no ha estat mai plantejada ni desitjada abans per cap dels seus membres. La sèrie és un drama i en algun moment adquireix fins i tot la intensitat tràgica d’una telenovel·la. Normalment la ficció ens ha explicat el poliamor amb certa voluntat d’activisme rebel, pretenent exhibir una modernitat dels personatges que reivindiquen amb bel·ligerància aquesta opció, enfrontant-se a les convencions socials que es resisteixen a aquesta flexibilitat amorosa. Trigonometry és tot el contrari. Són els tres protagonistes els que senten un fort impuls físic i emocional cap a aquesta relació però amb l’angoixa i la inseguretat que els provoca experimentar aquesta sensació.

]]> <![CDATA[Esperar les maletes]]>

Fa uns quants anys, l’aeroport de Houston rebia contínues queixes dels seus passatgers pel temps d’espera que havien de passar davant la cinta d’equipatges, badant perquè sortissin les maletes. Aquesta estona acostuma a ser de les que més impaciència generen als viatgers. El trajecte s’ha acabat i la recollida de les pertinences significa la tornada a casa o l’inici de l’aventura. Davant el volum de queixes, l’aeroport va intentar posar-hi remei augmentant el personal que s’encarrega de transportar l’equipatge de les bodegues de l’avió fins a l’embocadura de la cinta transportadora. L’estratègia va funcionar relativament. Van aconseguir reduir el temps d’espera fins a una mitjana de vuit minuts, un temps que es considera òptim a la majoria d’aeroports. Malgrat tot, les queixes persistien i els passatgers mantenien la sensació de pèrdua de temps. La pressa per sortir de l’aeroport és traïdora i distorsiona la percepció de la realitat. Es calcula que una persona pot creure que s’ha esperat un trenta-sis per cent més del temps real si ha estat sense fer res. Els responsables de l’aeroport van dur a terme un estudi més minuciós de les dinàmiques de funcionament per trobar la manera d’incrementar el grau de satisfacció dels seus passatgers.

]]>