Moltes són les persones que abans de recórrer a la gestió subrogada es plantegen o intenten adoptar. Els terminis, que en ocasions s’allarguen més del que s’esperava, i els entrebancs que es troben determinats perfils (parelles homosexuals o persones sense parella, per exemple) finalment els fan decantar-se per l’opció del ventre de lloguer. En aquest sentit, convé recordar quin és el procés habitual que han de fer les parelles o els individus que volen adoptar, tant a Espanya com a fora.

Antònia Genovart

Una parella que, pel motiu que sigui, no pot tenir fills o una persona que vol formar una família monoparental han de tenir el dret a la descendència? Convertir-se en mare o pare és un dret, un desig o una necessitat adquirida per la pressió social que fa creure a tothom en general que no tenir fills és quedar sol i a les dones que la maternitat és el millor que els pot passar a la vida? Si els mecanismes d’adopció són lents i excloents davant la veritat de models familiars que formen la nostra societat, s’han de cercar opcions alternatives o lluitar per millorar-los? S’ha de tenir dret a pagar una persona perquè gesti una criatura? Ho ha de poder fer de manera altruista?

Fa cinc anys, l’Índia i Tailàndia gairebé monopolitzaven el mercat de la gestació subrogada al sud-est asiàtic. En ambdós països es permetia la gestació comercial amb una legislació que deixava als estrangers accedir a aquest servei. Els baixos preus, les normatives permissives -o inexistents- i la manca de traves burocràtiques varen convertir els països en una de les principals destinacions internacionals per a la gestació subrogada, de manera que esdevingueren l’alternativa low cost als Estats Units, tot i els possibles problemes que podien derivar-se de la manca d’una legislació específica en matèria de drets humans o de garanties jurídiques.