Un comitè d’experts procedents de diverses comunitats autònomes ha participat en la revisió tècnica del Decret d’educació inclusiva del 2011 amb l’objectiu d’elaborar una nova norma adaptada a la realitat actual. El treball conjunt ha permès definir una bateria de propostes de millora que es traduiran en un esborrany de decret, que el Govern preveu sotmetre pròximament a exposició pública.

Sociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

La Fàtima té 12 anys. Fa pocs mesos va entrar en un espai que no li era gens familiar. Una aula amb trenta desconeguts que, la majoria, són amics de tota la vida entre ells. Era lluny del que fins fa res havia estat casa seva: amb la mare i la germana van fugir d'Algèria, l'únic paisatge que la nena havia vist des que va néixer.

Un programa revolucionari i visibilitzador per ajudar a canviar la perspectiva respecte de la salut mental. Fa deu anys que l’associació pro salut mental Estel de Llevant de Manacor va decidir posar en marxa una idea terapèutica sorgida des de la inquietud dels mateixos usuaris: un taller de ràdio a partir del qual preparar i enregistrar un capítol mensual sobre els temes que més els preocupaven. Així va néixer Tertúlies Paranormals, l’espai més integrador de les ones mallorquines.

Ells són Els Invencibles de Sant Cebrià de Vallalta i la seva història comença amb el número 1, el primer invencible, un nen que volia ser porter de futbol. "L'Aleix va néixer amb vint-i-cinc setmanes i té una discapacitat", explica la Gemma, la seva mare. "El seu germà és porter d'un equip i l'Aleix l'adora. Quan em preguntava per què ell no podia jugar a futbol a mi se'm trencava l'ànima. No trobàvem cap club del qual li permetessin formar part", afegeix. Finalment, els pares de l'Aleix van aconseguir que acceptessin el seu fill en un equip de futbol adaptat on els jugadors ja eren adults, però aquesta opció tampoc era adient per a ell, ja que quedava fora de joc igualment. "L'Aleix no podia jugar els partits, no assolia les peticions de l'entrenador i moltes vegades acabava jugant sol contra una paret", recorda la Gemma, que comentant la situació amb la seva amiga i veïna Sandra Surís va pensar en un projecte que canviaria moltes vides.

Si hi ha una cosa que caracteritza la indústria de la moda és la seva facilitat per adaptar-se a qualsevol canvi. Amb més o menys gràcia, les marques fan el possible per donar resposta a les demandes socials que vertebren el discurs polític del moment, des de la normalització de tots els tipus de cossos (impulsada pel moviment del body positive) fins al control i la transparència dels processos de creació d’una peça de roba (propiciats per la iniciativa de Who made my clothes). Malgrat que la seva funció social i identitària demana aquesta immediatesa, una problemàtica que encara estava a la llista dels temes pendents era la de l’adaptabilitat en la indumentària. En l’àmbit mediàtic, el boom ha estat força recent i d’exemples n’hi ha uns quants. Un dels més evidents és la portada i monogràfic que la revista Vogue UK va dedicar el maig passat a la inclusivitat, on l’associen a valors com poder, aspiració i tendència. Per primera vegada a la història d’aquesta revista també se n’ha publicat l’edició en braille.

La filòsofa Begoña Román presideix el Comitè d'Ètica de Serveis Socials de Catalunya, un òrgan assessor de la Generalitat que vetlla perquè les polítiques socials garanteixin drets públics. Román serà l'encarregada d'inaugurar el IV Congrés de l'Acció Social - Inclusió.cat, que es farà dijous i divendres a l'Atlàntida de Vic.

Durant tota l'etapa educativa s'encoratja els alumnes a ser autònoms, a aprendre a organitzar-se per preparar-se per a una vida adulta responsable. Però el sistema universitari actual encara no està preparat per incloure a tothom en aquest aprenentatge. "No és just que perquè no pugui prendre els apunts bé hagi de dependre d’algú altre, jo vull ser autònoma com qualsevol estudiant", es queixa Tània Dalian, alumna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Com ella, hi ha més d'un centenar d'universitaris a Catalunya que tenen sordesa, encara que se sospita que n'hi ha que no estan registrats per l'estigma social que recau en aquest col·lectiu. Per aquest motiu, des de l'Associació Catalana de Pares i Persones amb Sordesa (ACAPPS) s'ha iniciat la campanya Apunts en Blanc, amb la intenció de crear un documental que expliqui la seva situació.

“Tenim un prestigi”, “aquest nin no encaixa aquí”, “millor que estigui tancat amb vosaltres” i “no es mereix tornar”. Aquests són alguns dels comentaris als quals s’enfronten els docents dels alumnes internats als centres de reeducació, en el moment en què aquests darrers poden tornar als seus instituts de referència. A partir d’aquí, ja difícilment es poden treure l’etiqueta: ja quasi tothom pensa que són joves problemàtics. Des de l’àmbit educatiu s’ha de fer feina amb ells per afavorir el seu procés cap a la reincorporació a la quotidianitat. A Mallorca, és l’IES Can Balo el centre que s’encarrega de la formació d’aquests estudiants mentre estan internats, malgrat que continuen matriculats als seus centres educatius d’origen. Es tracta d’un institut amb docents que posen per davant la lluita contra l’estigmatització dels alumnes. El problema que es troben és el rebuig que pateixen aquests joves, un fet que demostra que la inclusió educativa és encara un repte pendent per als estudiants amb mesures judicials de privació de llibertat.

El decret d'inclusió que vol tirar endavant la Conselleria d'Educació ha topat amb l'oposició de les escoles. La Federació de Directors i Directores d'Educació Infantil i Primària de les Illes Balears ha presentat una esmena a la totalitat a l'esborrany que el departament de Martí March va presentar al Consell Escolar. "Per descomptat que volem un decret, i fa anys que el demanam, però han obviat una part importantíssima, que són les aportacions dels professionals", critica la directora de la federació, Joana Maria Mas, que apunta que el text ha rebut més de 300 esmenes per part dels diferents col·lectius de la comunitat educativa, "i la majoria no s'han tingut en compte".

L'STEI ha demanat a la Conselleria d'Educació que es faci enrere amb el decret d'educació inclusiva perquè considera que "no s'ajusta" a la Llei d'educació de les Illes Balears (LEIB), segons ha apuntat en un comunicat. "No té una memòria econòmica, i, amb el pressupost actual d'educació, no s'avança cap al 5% d'inversió en educació que preveu la llei autonòmica", argumenten.

Amb qui parles sobre què t’agrada fer al llit? Quantes vegades has tingut vergonya de dir que hi ha pràctiques sexuals que t’agradaria provar? Sents que les teves històries sexoafectives no estan representades en la ficció popular? No tenir un espai per parlar obertament de sexualitat –sense vergonya, sense prejudicis, sense por– va empènyer l’aparició de Sextories, un projecte que va començar com a fanzín, després com a revista i que, avui en dia, ja és una experiència. Els autors del primer fanzín, de l’any 2012, varen ser Rocío Vidal Rainvart, Chemi Baralust i Antonio Guardiola; d’aleshores ençà, l’equip i els col·laboradors de la revista no han fet més que créixer. Una dècada després, l’univers de Sextories té el seu propi festival –So Horny, festival d’art i cultura eròtica, LGTBIQ i kink que es fa a Barcelona– i la revista és bianual –surt en paper i en digital–. El número actual es presentarà el divendres 21 d’octubre al Casal Solleric de Palma en el marc del festival Còmic Nostrum. Hi assistiran els il·lustradors i dibuixants Toni Batres, Rocío Rainvart i Marta Masana.

"Si l'Abril no es banya, jo tampoc". Aquest és el missatge que firmen tots i cadascun dels alumnes d'un grup de primer de primària de l'Escola Teixidores de Gràcia. Tenen entre cinc i sis anys, i dimarts havien de començar l'activitat de piscina dins de l'horari escolar que promou l'Ajuntament però van decidir no fer-ho perquè, a última hora, van descobrir que la seva companya Abril, que té autisme, no podria entrar a l'aigua: no s'havia facilitat encara la presència del monitor especialitzat que la petita necessita com a suport. La notícia va córrer primer pel grup de WhatsApp de les famílies, on els pares de l'Abril van informar que ella no faria piscina el primer dimarts. I d'aquí va saltar als petits, que l'endemà, reunits en rotllana, van decidir que si no hi havia piscina per a l'Abril tampoc n'hi hauria per a cap d'ells. I van començar la seva particular protesta amb tot de pancartes, braçalets i collarets deixant clar que eren un equip: si no anaven tots a nedar, no hi aniria ningú.

No m’imagín aquests nins al juny asseguts a l’asfalt a ple sol i amb risc de rebre una pilotada”, diu l’arquitecta Cristina Llorente, presidenta del col·lectiu Arquitectives. Es refereix als infants que apareixen a la maqueta –render– de l’espai principal del pati que tindrà el nou CEIP a la zona de la Femu, a prop del Camp Redó, a Palma. Llorente denuncia que els nous centres educatius que projecta la Conselleria d’Educació repeteixen vells patrons: hi predomina el formigó i les pistes esportives, mentre que les zones verdes i altres espais lúdics són els mínims. Un altre exemple és el de l’escola nova de Campos, com es pot veure a la segona imatge.

Fa algunes setmanes que comparteixo la tarda dels dimarts amb en Nusrad, la Farzana, l'Aleksander, la Janina, la Samira i l'Aissatou. Tots ells estan als primers anys de l'escola secundària, en una ciutat mitjana anglesa, al nord de Londres. Alguns hi han arribat recentment, d'altres fa més anys que hi viuen, alguns hi van néixer. En alguns casos van arribar a Anglaterra després de viure uns anys en països diferents dels de l'origen dels seus pares, i em diuen que no entenen per què hi ha qui s'estranya que es puguin sentir bengalins, espanyols, italians i anglesos alhora. 

La majoria dels estudis epidemiològics estimen que entre l'1 i l'1,5 % de la població presenta un trastorn de l'espectre autista (TEA). Com explica Ferran Marsà Sambola, professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquesta condició d'autista es caracteritza principalment per "dificultats en àrees com la comunicació i la interacció social en persones que solen mostrar certs patrons restrictius o aspectes de conducta que es poden considerar com a molt obsessius, restringits o inusuals en diferents àrees de la seva vida, i que ja estan presents en les primeres fases del període de desenvolupament".

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.

L’Úrsula, la Noa i altres veïnes del Raval escuren un plat de paella a l’Àgora Juan Andrés Benítez, al carrer de l’Aurora amb Riereta. Els divendres al migdia es reuneixen en aquest solar autogestionat per cuinar i dinar plegades. Entre les converses de sobretaula, la Noa presumeix de les botes que porta, unes vambes amb uns deu centímetres de plataforma, amb les quals se sent “poderosa”. Al seu costat, l’Úrsula mira un vídeo on vesteix uns pantalons de color mostassa i una brusa blanca, i porta els cabells tenyits de ros platí. “Però mira que ets preciosa”, li diu una de les companyes que passa per darrere seu tot exhalant el fum d’una cigarreta. Per a molts, el món de la moda és una indústria freda, intimidant i excloent, però a d'altres com la Noa i l’Úrsula els ha donat un motiu per il·lusionar-se.

Hi ha somnis que a vegades no sabem que tenim. Hi ha realitats que, com que no existeixen, ni tan sols pensem que siguin possibles. L'Aida s'estima el patinatge des de ben petita. Sobre quatre rodes ha superat molts obstacles, ha ballat al ritme de la música i ha gaudit amb les seves companyes. La seva afició, però, quedava reclosa en els entrenaments. A les competicions ella no hi tenia cabuda. La síndrome de Down que té no li permetia superar els exàmens per competir. Ara, però, això ja és història.