<![CDATA[Ara Balears - Lluis Maicas]]> 10 <![CDATA[Cuirassats]]> Darrerament he tornat a Friedrich Nietzsche i al seu poderós Ecce homo amb traducció de l’enyorat J. M. Terricabras a la desapareguda Accent Editorial. En un dels passatges més vibrants, el filòsof alemany que feia servir un martell per pensar i per escriure recorda un cim de decadència personal –poc abans de posar-se a escriure Humà, massa humà com a antídot– quan es va abocar a mètriques antigues amb meticulosa precisió i ulls malalts. Quin oi. Coincidesc amb ell: en efecte, perdre temps i esforços amb mètriques antigues i rimetes estantisses, reaccionarisme cultural que coincideix amb el reaccionarisme polític actual, és sinònim de decadència, i tal agonia, aquests darrers temps, fa l’efecte de prendre fua i volada al nostre voltant, sobretot entre les generacions més joves, que semblen haver sortit velles de l’ou. Per combatre tanta estultícia, tanta curtor de mires, convé llegir obres que desperten sentits nous, que es creen a partir de la independència més radical i d’una expressivitat rica en recursos i matisos, llibres amb l’originalitat com a fonament absolut i amarats d’obstinació d’escriure contra tot, malgrat tot. Poques obres combreguen més amb aquests principis que la de Lluís Maicas, un dels escriptors més prolífics, genuïns i singulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI.

]]> <![CDATA[Viatjar sense ultrapassar els límits de la finca]]> Des de la valuosa aportació de les figures vinculades al Romanticisme literari intuïm que el paisatge afecta els esperits i les emocions. A partir de les accions poètiques dels flâneurs i de les flâneueses començam a sospitar que el trespol que trepitjam pot acabar convertint-se en l’autoretrat més perfecte. I és gràcies a les reflexions i a les accions performatives de la Internacional Situacionista que no tenim cap dubte que totes les geografies, tant naturals com urbanes, afecten els comportaments i les psicologies. D’aquestes referències, i de moltes altres, es basteix l’art de la proposta coneguda com a psicogeografia, i recentment dos poetes mallorquins han desplegat els seus respectius darrers llibres a partir d’aquesta possibilitat d’investigació literària: Sebastià Alzamora amb Sala August / Llengua materna a Proa i Lluís Maicas amb Puig Ferrer a l’Editorial Ensiola. De la poderosa obra d’Alzamora vaig parlar fa uns mesos en aquest mateix espai, per això ara vull celebrar l’arribada del nou recull de poemes d’un dels autors més singulars i incorruptibles de casa nostra com és Lluís Maicas.

]]> <![CDATA[Lluís Maicas: “Als anys 70, ens movia la idea que calia canviar-ho tot”]]>

Lluís Maicas (Inca, 1954) és escriptor i artista plàstic. Va participar activament de l’esperit contracultural de la Mallorca dels 70. Entre el 2011 i el 2015, va ser diputat al Parlament balear pel PSIB-PSOE. El seu nou llibre de poesia és La casa cremada i altres incendis (Perifèrics).

]]> <![CDATA[Lluís Maicas, el jo esquerdat]]>

Lluís Maicas és poeta, artista plàstic, narrador, dietarista, articulista, creador de poemes-objecte i potser més coses. El seu darrer llibre és un recull de 27 poemes d’una emocionant sobrietat. Es titula ‘L’últim alè abans de l’últim alè’ i, com suggereix el títol, la presència de la mort hi plana des del primer vers fins al darrer. Si em permeteu unes línies de digressió, la preciosa portada m’ha portat a passejar-me per l’obra del pintor holandès Jan Mankes (1889-1920), una meravella que desconeixia: Editorial Ensiola sempre fa llibres tenint present la bona pintura.

]]> <![CDATA[La delegació del Llull s'integrarà a l'Institut d'Estudis Baleàrics]]>

El delegat de l'Institut Ramon Llull a les Illes, Lluís Maicas, es jubila a final de mes. Segons ha pogut saber l'ARA Balears, quan això passi, la Conselleria de Cultura, Participació i Esports aprofitarà per eliminar el càrrec i per integrar a l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) la delegació, que fa dos anys va tornar a estar activa a les Balears,

]]>