<![CDATA[Ara Balears - fomo]]> 10 <![CDATA[Ni un cap de setmana lliure: no és FOMO, és por de perdre capital social]]>

“No tenc ni un cap de setmana lliure fins a l’agost”. Us ho hauran dit o ho haureu dit vosaltres mateixes, com si un calendari atapeït fos sinònim de bona salut social i laboral. Ens atipam de tasques i plans, jo inclosa. I ens retreuen que som massa febles, que som víctimes del FOMO (Fear Of Missing Out), que ens fa por perdre’ns alguna cosa, que pareix que no sabem estar totes soles, quietes, a casa. Que fàcil i reduccionista torna el món quan tenim unes sigles per definir-nos. Ja està: tenim FOMO, tan ràpid i simple com és dir-ho. De veres només calen quatre lletres per cristal·litzar el sentir de tota una generació?

]]> <![CDATA[Zero FOMO]]> Tenc una amiga que, quan varen repartir la quota de pecats capitals per persona, li deixaren la mandra en blanc. A mi em tocà la seva, la meva i la d’algú més. Segur. Em té per un gandul i m’envia l’enllaç d’un pòdcast on debaten sobre el potencial polític de la mandra. Creu que m’hi puc sentir identificat. Em demana que l’escolti. I, només de llegir-ne la descripció, em fa moltíssima... peresa. Són dues dones amb una verborrea insuportable que teoritzen sobre idees llegides a uns altres sobre una cosa que, dic jo, hauria de ser més simple: el dret o el goig de no fer res, de tombar-se a descansar fins a quedar-se adormit. Tenen el tic de qui pateix FOMO (la por de perdre’s experiències) i acusen el sistema capitalista i laboral d’un sotmetiment del qual difícilment podem escapar. Acaben estressant-me i només pens que és impossible que aquestes locutores descansin, per pura hiperactivitat. Jo ja em cans només d’escoltar les seves teories. Per descomptat que la feina és alienant i els sous són una porqueria, però gaudim, almenys, del descans.

]]>