Més enllà de formar part de la meva particular Santíssima Trinitat, no hi havia cap altre comú denominador que –a simple vista– em fes relacionar Bad Gyal amb Nora Ephron. No, fins que varen coincidir en el meu espai-temps la lectura d’Amanida barrejada (L’Altra Editorial, 2025) –la sèrie d’assajos que l’escriptora va fer els anys 70 sobre la dona i el feminisme– i el visionament de La Joia, el documental d’Alba Farelo sobre el seu darrer disc. Les mames, vaig pensar tot d’una. Això resulta ser el que aquestes dues gènies tenen en comú. Unes mames petites, no hegemòniques, que han contribuït al seu enorme sentit de la ironia, i que representen l’enèsima raó per la qual emmirallar-me en elles. No és que cap de les dues intenti fer veure que aquest tema no els importa. Ben al contrari: tant l’una com l’altra converteixen els pits i la seva mida en una qüestió tan transcendent que l’acaben buidant de significat. És aquí on es troba la subversió a la qual aspir en la vida.