Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

La pregunta del títol és una qüestió que genera curiositat i controvèrsia, ja que tradicionalment la societat europea s’ha preocupat d’assegurar que dins d’un matrimoni els progenitors masculins siguin els pares biològics dels seus fills, els quals, a més, reben el cognom familiar per herència paterna. Aquesta preocupació l’han justificat la sociologia i la biologia evolutiva amb l'argument que els pares inverteixen molts esforços personals i emocionals i molts recursos econòmics –com ara herències– en els seus fills, i voldrien assegurar que els subjectes receptors són els seus descendents genètics.

El control sobre els cossos, especialment els femenins, ha estat un dels temes recurrents de les narratives distòpiques que descriuen règims autoritaris futuristes. La evaluación, efectiva i estilitzada peça de cambra de ciència-ficció, no conté la ferotge lectura de gènere d'El conte de la serventa, però l’esperit de la novel·la de Margaret Atwood impregna la descripció d’aquest univers postcatàstrofe climàtica: asèptic i segur però també fèrriament reglamentat, on les parelles que desitgen tenir fills han de passar una estricta avaluació externa.

L'Estat limitarà encara més la pràctica dels ventres de lloguer. Com? Dificultant la inscripció com a fills propis dels bebès nascuts per aquest mètode en un altre país, perquè la pràctica és il·legal a Espanya. El govern de Pedro Sánchez té enllestida una nova instrucció que posarà més traves burocràtiques als "progenitors d'intenció" per evitar que "esquivin" la llei: la nova ordre invalida els certificats estrangers, les sentències d'autoritats judicials internacionals i qualsevol altra declaració acompanyada de documentació mèdica per registrar els menors a Espanya. D'aquesta manera, el Registre Civil espanyol no acceptarà cap d'aquests documents. "Sense excepcions", determina la instrucció.

Al cinema clàssic de Hollywood eren comuns els melodrames maternals, pel·lícules al voltant de dones obligades a viure la maternitat distanciades dels seus fills perquè havien de purgar alguna falta. Arnaud i Jean-Marie Larrieu elaboren una versió masculina i contemporània d'aquest gènere a La historia de Jim, al voltant de l'Aymeric (Karim Leklou), un home que exerceix de pare del Jim, el fill de la seva parella, fins que ella reprèn la relació amb el progenitor biològic i marxen plegats al Canadà amb el nen, tot deixant el protagonista enrere. Si en el melodrama maternal clàssic la dona era castigada per allunyar-se de l'ideal de mare en infringir la moral imperant, a La historia de Jim l'Aymeric pateix per no complir amb la idea institucional de paternitat: atès que no n'és el pare biològic no pot reclamar el dret a seguir veient el nen.

Rafel Nadal i Mery Perelló esperen el seu segon fill. Segons han informat diversos mitjans locals, Perelló està embarassada de cinc mesos i s'espera que el naixement sigui durant l'estiu d'aquest 2025.

Ben mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

Fa poc més d'un mes, l'actor català Quim Gutiérrez va ser pare per segona vegada. Malgrat ser gelós de la seva intimitat, aquest dimecres al matí ha volgut compartir a El món a RAC1 quina és la seva experiència com a pare de dues criatures: el Bru, de tres anys, i el Gael, de poques setmanes de vida.

Mai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

“Quan tinc un mal moment, algú em provoca o em noto a punt d'explotar, em miro la mà”. El Carles ensenya el puny tancat a la resta del grup. Hi ha un petit tatuatge amb el nom de la seva filla. La rotllana, de 9 homes, assenteix amb el cap. Un d’ells l’assenyala amb el dit amb un gest de “tens raó”. Un altre murmura “esclar que sí, germà”. El Jon el mira fixament sense dir res, com si fos capaç de llegir-li el pensament. El Carles continua: “És el meu oxigen. El que em fa tenir ganes de tornar allà”. Diu aquest allà mentre fa un gest inclinant el cap cap a la seva dreta, com si es referís a algun lloc que està a dos carrers o a un cop de cotxe. Entre aquest allà on hi ha la seva filla i el lloc on és ell hi ha 9 portes blindades, cinc controls de seguretat amb guardes armats i una condemna.

Segurament els fills són els entrevistats més difícils. De vegades costa. Són unes persones excel·lents, però tenen el seu món i tendeixen a tancar-se. Per fer-los parlar intento interessar-me per allò que els preocupa. Generalment, quan comparteixes una vivència, quan fem un viatge junts, anem a un concert o al cine, és més fàcil fer-los parlar.

El que és íntim i el que és col·lectiu xoquen a Reinas, notable pel·lícula de la cineasta suïssa-peruana Klaudia Reynicke. Al Perú convuls dels noranta, travessat pel terrorisme i la violència d'estat, dues germanes, l'adolescent Aurora i la petita Lucía, reconnecten amb el seu pare absent i bala perduda les setmanes prèvies a un viatge que les portarà, definitivament, molt lluny de Lima, on viuen amb la seva mare i la seva àvia (una imponent Susi Sánchez). Reynicke evita els llocs comuns del relat d’iniciació per construir un fresc històric i coral en què el protagonisme es reparteix democràticament entre els diversos membres d'aquesta família matriarcal i els seus satèl·lits. Entre ells destaca el Carlos, l'exmarit i pare irresponsable, “mitòman” i mentider compulsiu a qui encarna, amb un carisma i una fragilitat aclaparadors, Gonzalo Molina.

Encara que la parentalitat (sobretot al principi) ompli les 24 hores del dia, una mateixa, un mateix, continua existint, i mereix i necessita cuidar-se. Això vol dir poder estar sol i, també, junts (en parella, sense canalla) de tant en tant. Afegint el temps que els pares haurien de destinar a les criatures que han dut al món segons els nous models de criança, la nostra manera d’entendre el jo (l’individu adult) ara i aquí planteja aquest problema tan del segle XXI i tan del Primer Món, un dilema que els nostres avis o gent d’altres indrets del món no entendrien. No només el progenitor té aquesta necessitat de soledat i d’una mínima intimitat conjugal, sinó que també vol que els fills entenguin aquest dret dels pares a voler, de vegades, gaudir de moments en què cultiven interessos individuals o fan coses d’ells dos, no de família; el dret a mantenir un entorn i una agenda que no tinguin a veure, per força, amb el monotema. Ni que sigui per agafar forces per tornar-s’hi a posar.

Quan va néixer el meu fill vaig sentir una profunda sensació d'estranyesa. Jo esperava un enamorament. Esperava que em fulminés l'afecte. Esperava sentir-me inundat per l'amor, i no va ser així. No ho va ser de cap manera. Va ser com veure un nadó qualsevol. Vaig veure el meu fill i va ser com veure el fill de qualsevol altre.

Hi ha una generació de joves a la qual hem abandonat. No sé exactament si s’anomenen Z o centennials, però els conec. Són molt joves i nascuts a partir de meitat de la dècada dels dos mil. Eren encara canalla quan els vam posar un telèfon a la mà, tan bon punt van fer els 12 anys. Amb ells vam improvisar fórmules pedagògiques i els vam retallar l'horari lectiu, sota un bombardeig de tiktoks, reggaeton, pornografia i tota la merda del món. És dur admetre-ho, però els seus pares i mares hem fallat. No els hem sabut protegir. Quan els seus instituts requerien més inversió, professionals qualificats i talent, vam decidir anar a centres concertats. És a dir, privats.