Quan Daenerys Targaryen, amb el crit “Drakarys!”, ordenava al seu drac que cremàs tot allò que tenia davant i, a continuació, deia “Hoshori!” (sigueu valents!) als seus companys de viatge, demostrava que posseïa una de les capacitats humanes més universals: la de parlar diverses llengües. Cap d’aquestes frases, però, pertany a una llengua natural (és a dir, una llengua desenvolupada històricament en una comunitat lingüística, com el català, l’anglès, el japonès i l’amazic, entre d’altres), sinó que són oracions en valirià i dothraki, dues llengües de l’univers de Joc de Trons. Al llarg de la història, els humans no ens hem limitat a parlar, escriure o aprendre llengües, sinó que també n’hem inventat de noves.

L’esperanto és la història d’una utopia: la recerca de la pau mundial a través d’una llengua neutral. El seu artífex va ser Ludwik Lejzer Zamenhof, un oftalmòleg jueu nascut el 1859 a Varsòvia en un temps en què Polònia encara formava part de l’imperi rus. Poliglot entusiasta i gran amant de les etimologies, el 1887, a 28 anys, ja publicava el primer fulletó de la Llengua Internacional. El pseudònim amb què el signava, Doktoro Esperanto (“Doctor el qui espera”), serviria per batiar una nova lingua franca amb una gramàtica simplificada al màxim i un vocabulari bàsicament llatí, germànic i eslau.

Són de Barcelona, de l’Eixample, nascuts el 1951, i es van instal·lar provisionalment a Mallorca l’any 1974 i ja no se n’han anat. Ella es va llicenciar en Psicologia a la mítica primera promoció de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i després va trobar pràctiques i feina a l’illa. Ell hi va venir per estar plegats i també hi va trobar feina, i després es va doctorar en Història Contemporània per la UIB.

Encara existeixen persones que coneixen l'esperanto? És més, encara existeixen persones que s'expressen en esperanto? Per molt que la resposta pugui semblar negativa, res més allunyat de la realitat. L'esperanto és viu i a Mallorca en tenim un expert, el filòleg de la UIB Nicolau Dols.