Record el dia que, per primera vegada, vaig ser capaç de verbalitzar que estava perduda, que no sabia què fer de la meva vida, que potser havia fracassat. Era a Hong Kong, amb el meu al·lot, a punt de finalitzar un viatge de gairebé quatre mesos per Àsia. Fèiem una excursió que es preveia llarga i m’acompanyava la sensació de tenir tot el temps del món al davant, aquella que et fa sentir prou còmoda per encetar els temes pendents. Així que vaig començar a reflexionar en veu alta, sense aturar de caminar, posant un peu darrere l’altre: dret, esquerre, dret, esquerre. “Tal vegada hauria d’haver estudiat una altra cosa”. Dret, esquerre, dret, esquerre. “És que no vaig ser prou valenta”. Dret, esquerre, dret, esquerre. “Ho he fet tot fatal”. Dret, esquerre, dret, esquerre. De cada vegada més amunt, de cada vegada el pit més estret. Record la cadència del meu alè, el ritme constant, l’estat de trànsit que feia circular molt de pressa tots els pensaments intrusius. Hiperventilava i no podia aturar el torrent de paraules.