Els ports han estat, al llarg dels segles, la porta d’entrada de persones, mercaderies i idees que han configurat la història de les Illes Balears. Per això, l’ARA Balears i l’Autoritat Portuària de Balears han presentat aquest divendres un programa de rutes que vol explicar aquesta història compartida i fer visible un patrimoni sovint desconegut.

Dissabte de la setmana que ve, 8 de novembre, l’ARA Balears ha programat una visita al castell de Sant Carles i al far de Portopí. Es tracta d’una activitat inclosa en el programa El patrimoni secret dels ports de les Illes Balears, iniciada ara fa un any, i que ha comptat des d’un principi amb el guiatge de Fita a Fita –senderisme cultural i familiar–, complementat amb els articles que s’han anat publicant paral·lelament al diari, tant en paper com al web del diari. La iniciativa, que té el suport de Ports de les Balears, té com a objectiu principal recórrer a peu els principals ports de l’Arxipèlag per conèixer i entendre la dialèctica terra-mar que s’ha anat establint al seu voltant al llarg de la història. Una manera diferent d’entendre que els ports són un punt estratègic d’intercanvi de persones, mercaderies i cultura. Un fet quotidià avui en dia, però que d’antuvi ha anat configurant la façana marítima de Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i la Savina.

Cala Sant Esteve és a cinc quilòmetres i mig del centre de Maó i a dos quilòmetres del Castell (antic raval de Sant Felip), a la dreta de la bocana del port. És un petit entrant de mar de 650 metres de llargada i 50 d’amplada, ocupat per dues construccions de gran interès històric, a l’esquerra el castell de Sant Felip, construït pels espanyols en el segle XVI, i a la dreta el fort de Marlborough, bastit pels anglesos en el XVIII. A l’exterior de la cala, sobre un turó a la dreta de la bocana, trobam la torre d’en Penjat, del 1789. Un enfilall de construccions que tenien com a únic objectiu protegir l’entrada al port de Maó des d’un punt considerat un autèntic ‘taló d’Aquil·les’ per a la seva defensa. No debades, Cala Sant Esteve era l’entrada habitual de les incursions pirates, inclosa la de Barba-rossa el setembre del 1535.

El de Maó és el port natural més gran del món, després de Pearl Harbor. Ho acrediten els seus prop de 6 km de llargària amb una fondària màxima de 30 metres. Es troba als peus d’una ciutat bastida dalt d’un turó. Des de la vorera dels seus penya-segats es té una visió completa de l’espai, des de la Colàrsega fins a la punta de Sant Felip. “Es Mahón, una ciudad hermosa y galante”, afirma un més que solemne himne, escrit el 1904 amb motiu de la visita del rei Alfons XIII, que els seus habitants d’ara entonen cofois a l’inici de les festes de Gràcia, la primera setmana de setembre. I té molt de sentit. En l’actualitat, Maó és per a moltes persones la ciutat més cosmopolita de l’illa de Menorca. Passejant pels seus carrers es respira un profund sabor mediterrani, on trobam present l’herència anglesa, fruit de la seva dominació durant bona part del segle XVIII. Però, un parell de mil·lennis enrere, en època romana, el Portus Magonis era la zona zero d’una activitat econòmica que esperonava el desenvolupament de la ciutat, Magona, que finalment rebé la categoria de municipi amb el títol de Municipium Flavium Magontanum. No obstant això, la capitalitat de l’illa l’ostentava Ciutadella des d’un principi. Tot canvià el mes de febrer del 1722, per ordre del cèlebre governador britànic Richard Kane. Amb l’excusa d’unes desavinences amb el batle general, traslladà els tribunals i, per tant, la capitalitat, de Ciutadella a Maó, ciutat que embellí i de la qual regulà l’expansió urbana. Un segle més tard, el port de Maó acollí la primera base dels Estats Units d’Amèrica a l’estranger, del 1825 al 1845.

Alcúdia, Pol·lèntia ‘la poderosa’ pels romans, Al-Kudi o la ciutat del pujol pels musulmans, la ‘Ciutat Fidelíssima’ que resistí la Germania en defensa de l’emperador Carles. Però, sobretot, una vila equidistant a les dues sortides naturals cap a la mar: el port Major (badia d’Alcúdia) i el port Menor (badia de Pollença). Precisament aquest darrer fou el que usà Carles V quan visità la vila el 4 de juny de 1535 per agrair el seu suport durant la revolta de la Germania (1521-1523). Probablement, al portet dels Tamarells, dit ara la punta de l’Emperador. No obstant això, Alcúdia acabà per mirar cap a llevant, cap a l’actual port, perquè oferia millor recer i calat. Des d’època romana, sabem que hi ha un port a la part de la badia d’Alcúdia. A l’edat mitjana s’habilità un nou camí que des de la Porta del Moll connecta la ciutat amb el seu port. Tot i els diferents embats patits al llarg dels segles, el naufragi del Mimi P. a la badia d’Alcúdia el 19 de novembre de 1883 va marcar una fita en la història del port i posà a prova la valentia i caràcter dels mariners alcudiencs. Un fet que motivà l’establiment d’una delegació de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags, la primera de les Illes Balears, tal com ressenyen Antoni Domingo i Glòria Druguet en un important treball de recerca històrica.

“Té un aire un xic colonial, com correspon a la latitud del seu enclavament, 38º44’N. Pertany a la venda de Portossaler majorment. És un port obert a llevant, però la major part de l’any és plàcid com una posta. Té un moll d’edificacions més aviat baixes, cuboides, encalcinades, plenes de tendes multicolors i de terrasses per a la consumició i el lleure. Té una renglera de palmeres que separen aquests espais dels pescadors on estiben xarxes i tota mena d’estris mariners. Té un reduït moll comercial, d’abastament indispensable, cada cop més intens, i un moll d’atracament per als ferrii els vaporets que, diverses vegades al dia, enllacen Formentera amb Eivissa i Dènia, i amb altres indrets si són viatgers d’excursió”. Així ens descriu el port de la Savina l’escriptor, metge i polític català Joan Colomines i Puig (Barcelona, 1922-2011), en el seu llibre Formentera, editat pel Govern balear l’any 1992. Assidu visitant de l’illa, va ser un gran observador i, a estones també, protagonista dels canvis socials i culturals esdevinguts a l’illa.

T'hi vols apuntar?

Si t'agrada aquesta ruta i te l'has perdut, pots consultar les pròximes i apuntar-t'hi al següent enllaç.

]]>

Els antics establiments illencs, o eren enfora de la mar, per allunyar-se del perill, o se situaven dalt d’un turó, per controlar-lo des de l’altura. Des de la constitució de l’antiga Iboshim pels fenicis, el segle VI abans de la nostra era, la població es distribuí a una certa distància de la mar i com més amunt millor. No obstant això, el primer port fenici d’Eivissa va ser a la Caleta, ran de mar, entre la platja del Codolar i la punta del Jondal, fundat al segle VIII aC. La Mediterrània era un món en bulliciós creixement i la mar, una immensa plataforma per on es movien les missions comercials, d’un extrem a l’altre.

]]>

Dalt Vila és el nom popular amb què és coneguda la part alta del nucli històric de la ciutat d’Eivissa, envoltada per les murades bastides durant la segona meitat del segle XVI, que són un esplèndid exemple de fortificació renaixentista amb baluards, set en total (Sant Pere, Sant Jaume, Sant Jordi, Sant Bernat, Santa Tecla, Santa Llúcia i Sant Joan). Declarada, juntament amb la torre i l’absis de la catedral, monument historicoartístic nacional l’any 1942, la murada i Dalt Vila són també Patrimoni de la Humanitat des de 1999. Aquest espai urbà, que és tot emmurallat, abraça uns setanta mil metres quadrats. La renovació i fortificació de la ciutat d’Eivissa, al segle XVI, formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defensar els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l’Imperi Otomà. El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovanni Battista Calvi (Milà, 1525-Perpinyà, 1564), iniciador el 1555 de les obres que continuaria vint anys després Giovan Giacomo Palearo, anomenat Fratin i, posteriorment, Antonio Saura, a la darrera dècada del segle XVI.

]]>

Fins que la Riera no fou desviada del seu curs natural per dins Ciutat, aquest torrent –puigpunyentí de naixement– era el camí natural d’una part de les aigües de la Tramuntana cap a la mar. Fou a causa del diluvi de l’octubre de 1403, en què moriren devers 5.000 persones. La Rambla, el carrer de la Riera, Unió i el Born configuren l’empremta fòssil d’aquest fet. Aleshores, segle XV, la mar entrava ben endins i fins a la plaça de la Reina, aquest passeig urbà era una petita rada, accessible en vaixell. La dessecació de la Riera suposà el naixement d’un nou camí, d’una via pública que ens parla constantment, amb el cor a la mà, de la història i del patrimoni, de catàstrofes naturals i de celebracions festives, de la vida i de la mort. El Born i el moll de la Riba són la nostra caminada urbana per entendre la relació de la ciutat amb la mar, de la memòria de camins.

]]>

La doctora en Història Medieval Maria Barceló i Crespí publicà l’any 2012 el llibre El raval de mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XV) (Lleonard Muntaner, Editor), una obra clau per entendre i interpretar l’entorn urbà que volem recórrer en aquesta ruta. Una petita àrea de la geografia urbana que centrava tota l’activitat marinera i mercantil durant l’Edat Mitjana. S’hi ubicava el moll i la drassana, la llonja de mercaders i el consolat de mar. Tot plegat, aquest raval –barri extramurs de la ciutat–, era el punt d’entrada i sortida de persones i mercaderies que venien de la mar o partien cap a ella. En aquesta ruta no detallam horaris, només desnivell i altura màxima. Tan sols es tracta d’una passejada planera i familiar per carrerons i places farcits d’històries, llegendes i un immens patrimoni arquitectònic i cultural que requereix temps i calma per transitar-lo sense presses i amb els cinc sentits. Una iniciativa del diari ARA Balears i de l’Autoritat Portuària de les Illes Balears per transmetre i donar a conèixer el patrimoni dels nostres ports, amb especial esment als de Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i la Savina.

]]>