El 1972, la cantant Nina Mazzini i l’actor Alberto Lupo entonaven, a duo i en italià, la famosa cançó Parole, parole, que adaptà al català la meravellosa Núria Feliu. L’argument gira al voltant d’un clàssic del desamor. Ella ja no confia en les paraules ensucrades d’ell. Els fets han anat anul·lant la credibilitat del missatge de l’amant. És per això que la dona, a les expressions amoroses que imposta ell, senzillament hi respon: “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole”. Aquesta darrera sentència de la cançó es traduí al català com “paraules, paraules, paraules... Les teves paraules, per mi, no són res”. En l’adaptació al francès, que popularitzaren els actors Alain Delon i Dalida, la tornada final incorporà un afegitó diferent: “Paroles et paroles et paroles et paroles et paroles. Et encore des paroles que tu sèmes au vent. Al soltanto parole”, és a dir, “només paraules”, la versió francesa hi afegia: “i més paraules que sembres al vent”, traducció literal. No obstant aquestes petites variacions, les tres sentències recorden que les paraules no són allò que diu el diccionari, sinó que modulen el significat en cada acta de parla. És condició imprescindible per a l’entesa que l’emissor i el receptor comparteixin un mateix univers cognitiu. En el diàleg entre els dos amants, el terme “paraula” s’allunya del significat “donar la paraula” o comprometre’s fermament. Passa a denotar justament la cosa contrària: buidor de compromís i fum.