La festa és un fet excepcional, perquè és un punt d’acabament i d’inici en el nostre calendari, perquè és un reminiscència d’un temps cíclic que ens allunya de la historicitat lineal. La festa és un mecanisme subversiu, perquè la fesomia del poble i el comportament de molts dels que hi viuen canvia, es destarota, perquè les distàncies interpersonals s’escurcen i ens preocupa menys la nostra imatge social. La festa és política, perquè hi ha reivindicació i sàtira, perquè sacseja el poble –o ciutat– i se superposa a accions i discursos del poder. La festa és un metallenguatge, perquè té un discurs propi, perquè crea relat, perquè activa elements folk.

L’estiu no conclou el setembre. I no és per la temperatura. És que les festes no han acabat. La darrera cita d’aquesta cronologia de festes i revoltes és a Bunyola. Allà, des del 2005, s’hi celebra la popular Correguda en roba interior. Comença arran de la iniciativa d’un grup de joves i, durant molts anys, no està exempta de tensions amb el poder polític. Ara, dotze anys després, fins i tot el batle participa en el que s’ha convertit en l’acte central de les festes de Sant Mateu.

Set del dematí del primer diumenge de setembre a Santa Margalida. La revetla és a punt d’acabar. Killing in the name de Rage Against The Machine precedeix Sor Tomaseta a la llista de reproducció dels punxadiscs. A l’escenari, a part d’aquests, hi ha un parell de joves sostenint uns peculiars estendards. Un ‘speaker’ anuncia la fi de la sessió i que “arranca el Gat Escaldat, la millor festa de Mallorca”. “Que en viva Sor Tomasa, bum-bum!”, canten les masses. Un camió cisterna i desenes de poals esperen a la rotonda de l’olivera, a escassos metres de la plaça. La gent s’hi apropa, tot esquivant la catifa de tassons de plàstics.

Revetla de Sant Roc, Porreres. Matinada del 16 al 17 d’agost. Corria l’any 1996 i un home duu a Sa Fonda un parell d’ensaïmades que havien sobrat d’un sopar. L’any següent torna a haver-hi el preuat menjar i el 1998 s’hi duu una ensaïmada d’uns dotze quilos. Això responent una mica a la demanda d’alguna gent que tenia ganes de continuar la festa. Any rere any, l’ensaïmada es fa gran i s’aposta per treure-la al carrer. De cada vegada hi col·laboren més bars, que assumeixen el cost del monstre dolç. També durant uns anys, una persona colcava una somera i llegia un pregó.

Què distingeix una ciutat provinciana d’una que no ho és? Potser la clau la trobarem en l’eficàcia del control social, no entès merament com quelcom fonamentat en l’ordre policial i la vigilància tecnològica, sinó en com es desplega el discurs del poder i se n’assumeix el relat, la qual cosa té implicacions socials en el camp de l’economia, la identitat o la manera de relacionar-nos.

Una festa dins una festa. “Un estat d’ànim”. Una manera de viure Sant Agustí. “Una colla de gamberros” passejant per Felanitx de bon dematí. “Una pulsió que t’agafa quinze dies abans” de la festa patronal. Sigui el que sigui, El Cosso s’arrapa fort a dia 28 d’agost. Tant, que una immensa majoria de gent diu que va a El Cosso, tot i que en realitat vol dir que va a Sant Agustí; l’horabaixa, quan el poble s’omple ja de bauxa, concerts i música enllaunada. Un fenomen molt similar al que passa a la Mucada; la gent hi arriba quan el protocol ja s’ha extingit. A les dues del migdia, tota la parafernàlia cossera desapareix. No els cossers i simpatitzants, evidentment, que continuaran amb les seves camisetes i actituds fins gairebé l’endemà.

Deu del dematí del tercer diumenge d’agost. Música a fort volum a la plaça. Un castell inflable, una piscina feta de bales de palla, una barra amb la bandera de Mallorca i una pancarta que resa ‘Benvinguts a la festa de la garrova’. Som a la Garrovada, a Costitx. L’ambient és tranquil, familiar. Desenes de persones berenen a les terrasses dels bars, observant la llavor del trull que més tard vindrà.

Si la capitalitat de Quíbia –país que abraça la zona del Llevant mallorquí– estigués compartida entre Felanitx i Manacor, el seu Organyà seria, sens dubte, Son Macià. Poblat de la Gàl·lia resistent, protegit per la serra de Llodrà, que conserva l’essència quíbera i que la projecta en les seves festes, per la Mare de Déu d’agost. El programa encarna aquesta mescladissa de trets llevantins, d’humor rural i d’iconografia global. De vegades, com més petit és el poble, més originals en són les festes. El fet de no tenir ajuntament propi, el caràcter rural del lloc i el fet de ser pocs i conèixer-se entre tots s’imprimeixen en el tarannà del conjunt de celebracions.

Que la gent se senti atreta per masses que beuen combinats vestides a conjunt és quelcom que no ens interessa gaire en aquesta secció i que donaria per a debats, possiblement estèrils, sobre per què la gent va allà on va gent. En tot cas, si repassam els titulars dels mitjans de comunicació, veurem com la Mucada de Sineu és epidèrmicament explicada. Allò que en transcendeix és que hi ha ‘milers de persones bevent alcohol, amuntegades i vestides de rosa’. Un macrovespreig que s’inicia devers les cinc de l’horabaixa i en el qual passen ‘coses freaks’. Centenars de cotxes aparcats al rostoll, amb els maleters oberts i gent que hi fa botellada. I poca cosa més. Com que de tot això ja se n’ocupen Instagram i els titulars, parlarem de la Mucada. La de veres.

Llegiu aquest article escoltant el Viatge a Ítaca. Veureu un poble que camina plegat per retrobar-se amb un passat, dispositiu per reconstruir la seva identitat. Divisareu centenars de joves marxant per fora vila el primer diumenge d’agost, amb el bater de sol de l’horabaixa. Aquest camí és el ‘leitmotiv’ inadvertit de l’Embala’t. No és res romàntic, el camí, ple d’esquitxades d’aigua i rialles. De senyeres i mobylettes. És Mallorca. Això és el nostre poble: alegria i esforç. Així és com es vol: unit i festiu.

Matinada a les acaballes de juliol. Una moto renouera. Un bar estibat de gent. Un himne ciutadellenc. Era l’any 1993 quan, una nit de revetla, a un jove se li ocorre entrar al pub Sis Kaires amb una vespa. Això es va repetint els anys següents i es fa extensiu a altres bars propers a la plaça, durant les festes de Sant Feliu. És l’any 1998 quan es formalitza allò que avui coneixem: la Festa del motoret de Llubí. Metamorfosant un dels moments àlgids de les festes de Sant Joan de Ciutadella, un motoret -ja no una vespa- entra al Sis Kaires, on, al so del jaleo, una multitud l’alça fins tocar el sostre del local en clar mimetisme amb les palpades als cavalls menorquins. Això s’ha anat repetint any rere any. Però més enllà de l’abreacció col·lectiva, la suor, els cops al sòtil i el nivell etílic dels participants, la festa abasta altres dimensions en el si del municipi. Havent sobrepassat el fet espontani, s’ha convertit en un símbol per a Llubí i exerceix una certa influència a altres llocs de Mallorca. Una part de la culpa la tenen dos joves científics socials, Miquel Castell (geògraf) i Sebastià Vicens (antropòleg), que fa temps que estudien i teoritzen sobre aquest peculiar ritual. De fet, l’objecte d’estudi del treball de final de grau de Vicens fou, precisament, aquesta festa. Ara, en el marc de les festes de Sant Feliu, han organitzat l’exposició XX edicions de la festa des motoret. Anem per parts. D’un fet fortuït neix un ritual que es repeteix i que, a hores d’ara, té un protocol establert. Estan estipulats tres dies de les festes en què el motoret entra al bar per fer el jaleo. Aquests són el dia del sopar a la fresca i la revetla de Sant Feliu, que són els dies en què hi ha menys externs al poble, i la revetla jove de dissabte. El caixer senyor (sic), que és qui mena el motocicle, entra unes tres vegades al bar. Així, el ritual es repeteix diversos pics durant la matinada, sempre en un moment en què es vagi un poc a to -alcohol, santa benzina-, i deixant un marge d’una estona llarga -una hora o dues- entre actuació i actuació. Una estelada presideix des de fa anys l’ambient. Al pub no hi cap ni una agulla i se senten càntics com “jo som llubiner” o l’estès “foraster qui no boti”, això per referir-se als de fora poble. Immensa majoria d’homes. Abans, la penya del caixer senyor fa uns glops de mesclat per acompanyar qui és el protagonista de la nit. Se surt d’una portassa propera al pub i un guàrdia de seguretat limita l’aforament.

"Hi ha molts de mites sobre l’origen de sa Revolta”. Aquesta frase és totalment necessària per gestar el mite originari. Però ni tot és tan incert, ni res és tan enfora. Fi de festes de Vilafranca, any 1990. Acaben els focs i un grup d’irreductibles, joves i gats, freqüentadors del pub Sa Nit, decideix que la festa ha de continuar. Se’n van a la paradeta de cacauets i compren tots els tambors i les trompetes de plàstic. Fets així deuen estar inserits en l’ADN vilafranquer perquè l’any passat, a un concert estiuenc a Manacor, vaig gaudir d’una de les cent cerveses que el jovent revolter havia comprat quan la barra ja tancava. Altruisme etílic. Tornam als noranta. Després de l’adquisició dels instruments, s’improvisa una cercavila -una re-volta-. L’any següent seran més, necessitats d’un espai per als joves en el programa de festes. Hi ajuda el fet que el rector de llavors els deixàs el local parroquial, emprat com a centre d’operacions i dinamització del jovent del poble. Passen els anys i la cosa va creixent.

Fira de la patata, sa Pobla. Un grupet de gent –tot dones– es troba de festa quan ja fa fosca. Parlen del decaïment de les festes d’estiu i de les ganes de fer xerinola i de fer poble. “Per què no n’organitzam una?”. Després d’aquesta trobada fortuïta entre grups d’amigues, es crea un grup de WhatsaApp i comencen a fer-hi feina, amb un sopar setmanal de rigor. Pensen en possibles temàtiques que puguin despertar interès en el poble. Aquesta primavera s’havia publicat un llibre de Josep Obrador que parlava d’una figureta de l’època talaiòtica. Es tractava d’un cap de bou trobat el 1952 a la finca de Talapi. No només havien trobat la idea, sinó que a més sabien qui n’havia fet un caparrot: Andreu Company i Toni Torrens, mallorquí imprescindible, pobler elemental. A tot això, hi afegeixen el color groc, com el del grif de la bandera de sa Pobla. “Si tothom va igual, agermana”. I convoquen la festa. “Vine de groc”, diu un cartell penjat pel poble i que suscita intriga. Els bars de plaça també fan la seva convocatòria i ajuden a tintar de groc les xarxes socials.

La celebració de Sant Jaume havia desaparegut de Manacor feia dècades. El boom turístic dels setanta i la tradició dels manacorins d’anar al Port són dos elements importants que ho expliquen. Des de llavors, la festa recuperada que ha agafat més força i que hom identifica més amb la capital de Llevant és Sant Antoni. Però, ai las!, on queda la festa per al patró manacorí que no és altre que Sant Jaume? Fa sis anys, diverses persones es reuneixen per recuperar-la. Això, després d’haver fet el lipdub de la campanya ‘Mallorca m’agrada’ –de l’Obra Cultural Balear–, en què participen totes les colles de cultura popular de la ciutat mostrant aquest Manacor tan ple de vida i gent activa. Es creu una bona idea fer un seguici en el qual en prenguin part totes, com ja succeeix a altres bandes del país, fet que resulta realment impactant. Manacor té gegants, castellers, cossiers, indis, moretons, nanets, dames... tots són convidats a la festa, ja que abans de la guerra civil espanyola sortien totes les figures tradicionals per celebrar el dia del patró, jornada ‘fundacional’ de la ciutat: “Sant Jaume era per a Manacor el que és el trenta-u de desembre per a Mallorca”. Fet aquest apunt històric, centrem-nos en com es desenvolupa tot plegat. Moltes colles declinen la convidada, però gegants, castellers, xeremiers i banda municipal decideixen participar-hi. L’Obreria de Sant Jaume –comissió organitzadora– no perd l’esperança que la resta s’hi acabin sumant. Temps al temps, la festa és jove.

Sempre he associat Santa Maria del Camí amb cultura popular de base. Grollers, Factoria de So. I en Gori Negre en òrbita i a l’avantguarda. Sense ell no s’expliquen les Colles. Un dia, havent tornat d’Arbúcies, on ell havia tocat amb els mítics Coanegra, proposa fer una diada de jocs populars inspirant-se en el que es feia en aquell poble de la comarca de la Selva. L’Ajuntament agafa la idea i la transforma, l’adapta. L’estiu del 2000 s’organitza, en una setmana, la primera edició. La idea era unir petits i grans cedint tot el protagonisme al poble. El Consistori posa les bases, la gent s’organitza i es fa la festa seva. Això no es pot entendre sense una idea molt clara de com ha de ‘gestionar’ el poder polític la cultura popular: encenent la metxa i acompanyant, sense cap tutela. Si ha estat un èxit, és per això.

Són les 14.30 h d’un calorós dissabte de juliol a Petra. Pels carrers pul·lulen grups de joves. Alguns seuen a les voreres, cercant ombra. D’altres dinen a terrasses de bars, molts dels quals han tret les barres defora. Els carrers són plens de paperí i les façanes d’algunes cases estan protegides amb plàstics enormes. Carrers tallats i turistes despistats. Fil musical de radiofórmula amb temes llatins, de la movida madrilenya i d’altres ritmes electrònics. “Que necessaris uns Zoo mallorquins”, pens. Paisatge entintat de camisetes verdes oficials –customitzades per combatre la xafogor i mostrar panxa– i alguna de la plataforma Crida, que mai no fa nosa. Se’n prepara una de bona. Són les Clovelles, festa que enguany celebra el seu desè aniversari. Devers una hora més tard, la deambulació sembla prendre una direcció. Cap a l’estació vella. Al voltant d’aquesta, hi han dinat unes cinc-centes persones que ara ja esperen el toc d’inici de l’horabaixa –el matí hi ha hagut una desfilada amb carruatge pels carrers del poble, però tot en un ambient molt més contingut–. Després d’alguns cops de tambor de la batucada i al so de mitja dotzena de xeremiers, balladors i santa Praxedis fan la primera de les danses que s’aniran fent durant tot el recorregut que es durà a terme. Es tracta d’un ball circular inspirat en els cossiers. Té dues modalitats, el ‘nou’ i el ‘vell’, i la diferència rau en si la santa hi participa o no, respectivament. La idea d’inserir una imatge del santoral en una festa de creació recent i impulsada per jovent no gaire devot té una explicació més localista que religiosa. “No havíem vist mai santa Praxedis i necessitàvem un element per fer festa”. A això s’afegeix que al poble no hi ha cap dona amb el nom de la patrona; es tractava de fer una Praxedis de carn i ossos, encara que tan sols fos per un dia. Per interpretar-la es requereix ser fadrina i major de trenta anys. Els balladors són sis joves de desset anys triats per sorteig. Des del principi tenien clar que hi havia d’haver paritat: són tres mascles i tres femelles. Acompanyats pels sons de la batucada i per un exèrcit de gent que es tira aigua amb poals i pistoles –amb punts de recàrrega do it yourself–, la comitiva avança fins a les escoles velles –actual ajuntament–, on s’insereix un element de la tradició local que preexistia a la festa: el dimoni. Aquest tindrà un paper molt concret –continuarà fent de dolent, això sí– a les Clovelles i la seva aparició és efímera. La història –inventada ad hoc per a la festa– diu que el dimoni havia robat les claus d’un antic calabós on, en temps de la dictadura, es tancaven els joves que no ‘feien bonda’. El local era anomenat ‘les clovelles’ perquè antigament era on es guardava aquest element que servia de combustible per abastir d’energia la casa de la vila. I és aquí cap on, després de recuperar les claus, es dirigeix el jovent petrer. Des dels balcons de l’edifici i amb un carrer estret ple de jovenalla ansiosa i ruixada per l’aigua d’uns aspersors col·locats per a l’ocasió, s’amollen clovelles d’ametla. Brutor i revolta. D’alguna manera, aquest fet vol simbolitzar l’alliberament d’aquell jovent reprimit pel franquisme. El bé i el mal, el jovent i el franquisme, la festa i el dimoni. Aquest és el component reivindicatiu o polític de la festa, tot i que sols apareix en les narratives dels organitzadors i no es percep durant el protocol.

Feu històric del PSM. Miquel dels Sants Oliver, Damià Pons. Això és el que em venia al cap quan pensava en Campanet, poble llarguer d’uns 2.500 habitants situat a la comarca del Raiguer. Almenys fins fa unes setmanes. Fa 13 anys, un grup de joves del poble es reuneix i organitza un sopar que ve acompanyat d’una festa en un dia en què no hi havia revetla. Així neix el carnaval d’estiu, tot cercant la marca pròpia, el ‘sentir-t’ho teu’. Uns anys després, entrada l’actual dècada, milers de persones d’arreu de Mallorca hi participen. A carretades, amb autocars, s’apropien de la vila una munió d’externs que respon a la crida de les xarxes socials. Això ens condueix a un escenari de saturació de la petita localitat i de percepció dels locals d’haver desvirtuat una festa que havia de ser, principalment, per al gaudi dels campaneters. Així, ara fa un trienni, la segona generació de joves que organitza el carnaval decideix recuperar la festa per al poble. Volen que els seus conciutadans puguin tornar a coincidir plegats sense aglomeracions de forans en un marc d’autoidentificació, amb una iconografia particular. Neixen ‘l’Amo i la Madona’, dos personatges inspirats en el truc, joc de cartes molt arrelat a la vila, i a imatge i semblança del rei i la reina del carnaval. A aquesta fórmula sincrètica s’hi suma un protocol festiu que aglutina altres elements folk i que, tot i la seva recent creació, arrela amb força al poble.

Són les 6.30 h del primer diumenge de juliol a Pina, al bell mig del Pla de Mallorca. Hits com Despacito sonaven no fa ni mitja hora a la revetla; encara feia fosca. Surt el sol i la gent comença a escampar, però encara queden algunes desenes de resistents que berenen de pizza del forn o apuren el darrer combinat. Els petits camions de la brigada entren com poden a la plaça, negada d’una catifa de tassons de plàstic. Els municipals i quatre vells que ja han sortit a fer el cafè s’ho miren.

Les festes ens volen dir moltes coses. Mallorca ens vol dir moltes coses. Però és complex en aquests temps del posttot desxifrar què ens volen dir. Per això, agafarem el bisturí i obrirem en canal certes festes populars de la nostra illa per escoltar, d’alguna manera, què ens explica aquesta Mallorca del segle XXI. El bisturí serà una gravadora, un bolígraf, un quadern i una càmera de fotos. Amb aquest material passejaré tot l’estiu i intentaré oferir al lector alguna cosa més que la imatge habitual de les anomenades neofestes. Això no va de camisetes de colors, alcohol i massificació. Va de jovent organitzat, de simbologies sincrètiques, de recerca d’identitats, de parodització del poder, d’ocupació del carrer.