Destinat exclusivament a persones amb discapacitat intel·lectual, Dinder Club compleix el primer aniversari amb 700 usuaris donats d'alta. Aquesta aplicació ofereix als socis una agenda de plans per socialitzar i, alhora, un lloc per poder lligar. Un any després d'haver-se donat d'alta a l'aplicació, l'Àlex explica que li ha servit per ampliar el seu cercle d'amistats d'una manera més "segura": "M'ha ajudat a l'hora de sentir-me més confiat".

Antònia Torrens, llubinera de 76 anys, coneix bé la incomprensió que durant el franquisme patiren les persones amb discapacitat. El seu germà Tomeu, de 63, arrossega un problema cognitiu sever a causa d’un part complicat a casa per manca d’oxigen. “Ell –assegura– és el petit de quatre germans i nosaltres de seguida notàrem que es comportava de manera estranya. El 1968, quan feu els set anys i ja vivíem a Palma, una mestra del col·legi Sant Josep Obrer confirmà les nostres sospites. Jo aleshores tenia 20 anys i havia acabat d’estudiar Magisteri. Tot d’una vaig concertar una visita amb el psiquiatre felanitxer Nicolau Llaneras. El coneixia de ponències que havia fet durant els meus anys de carrera”.

L'actor irlandès Colin Farrell ha trencat els anys d'hermetisme respecte a la seva vida paternal, que va començar quan tenia 28 anys, ara en fa vint. Fins ara, la informació que havia transcendit de James Padraig Farrell, el primer fill que el de Hollywood va tenir amb Kim Bordenave, girava al voltant d'especulacions que apuntaven que Padraig havia nascut amb una malaltia neurogenètica. Aquest dimecres, People ha publicat una entrevista a Farrell, que no només ha obert les portes de casa seva, sinó que també ha anunciat la creació d'una associació per donar suport a les persones que pateixen la mateixa afectació que el seu primogènit.

Takefusa Kubo, el futbolista de la Reial Societat, és una estrella al Japó. "És boníssim, és boníssim", pronuncia Kohei Kobayashi, nascut a Osaka fa trenta anys i futbolista de l'equip Genuine del Girona. Els seus companys, mig en broma, mig seriosament, per les seves qualitats tècniques i per la seva nacionalitat, li diuen el Take Kubo del Girona. "També jugo al mig del camp i m'agrada donar passades de gol", confessa. Però aquest dissabte Kobayashi, que tan sols fa cinc mesos que va deixar el Japó per jugar al Girona, no podrà veure Kubo en directe a Montilivi (21 hores, Movistar LaLiga), perquè és a la Copa Àsia i l'equip gironí disputa la segona fase de la competició a Cadis.

La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.

Carol Mir és funcionària pública i autora de dos llibres que s'ha autoeditat. Diu que la seva és una vida plena i feliç. I té una discapacitat intel·lectual que en alguna ocasió li ha valgut algun insult. "De petita els nens em deien subnormal o disminuïda", explica aquesta dona de 43 anys, casada amb un "home sense discapacitat". En aquella època la societat tenia molt assumides paraules com subnormal o mongòlic, que en molts casos ni tan sols es rebien com a mostres de menyspreu. "Era normal que fins i tot la família parlés de tu com a pobreta, invàlida o paralítica", afirma Maria Zurita, de 63 anys i nascuda amb l'espina bífida.

Aquest diumenge, el Telenotícies cap de setmana duia a terme una bona iniciativa amb voluntat de sensibilització i denúncia. Els presentadors habituals, Ramon Pellicer, Cristina Riba i Artur Peguera, compartien la seva feina amb tres professionals amb discapacitat intel·lectual. L’informatiu posava èmfasi en notícies vinculades a la inclusió, a les reivindicacions i les necessitats d’aquest col·lectiu: la reclamació de cursos adaptats per continuar estudiant, la inserció laboral en empreses, la seva participació en l’àmbit polític, les llistes d’espera per viure en un pis o una residència, l’atenció psicològica o notícies esportives o culturals en què els protagonistes eren altres persones amb una discapacitat. També informaven l’audiència sobre l’adaptació a la lectura fàcil, un recurs de redacció per ajudar en la comprensió dels textos. El Telenotícies també s’havia adaptat a aquest sistema. 

De la suma de les males experiències que persones amb discapacitat intel·lectual han tingut a Tinder i la por de les seves famílies resulta Dinder Club, segons els seus creadors, la primera aplicació de cites i d’activitats al món creada per donar “un lloc segur” al col·lectiu, especialment vulnerable i víctimes dels abusos i assetjaments. Montse Lamarca, de 28 anys, i Héctor Roura, de 33, havien tingut un perfil obert a Tinder i coincideixen que sovint no s’havien sentit còmodes per la reacció dels seus matchs en assabentar-se de la seva discapacitat. “Et rebutgen, et deixen plantada”, lamenta Lamarca, auxiliar administrativa i futbolista del CE Europa, a qui fa un any li van proposar entrar a testar l’aplicació i a participar en el disseny per millorar-lo. “És el Tinder per a les persones amb discapacitat”, ha il·lustrat el director de Dinder, Max Roures, a la presentació aquest divendres de la iniciativa empresarial, apadrinada pel conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, que s'ha felicitat que s’ajudi a “trencar amb el tabú de la vida sexoafectiva” del col·lectiu. També la patronal Dincat i entitats com acidH (intel·ligència límit i discapacitat intel·lectual lleu), Aura (promou la inclusió laboral) i FCSD (síndrome de Down) hi estan involucrades.

Al novembre l’Esperança va fer un canvi brusc de caràcter. De ser una noia riallera i simpàtica de 24 anys a convertir-se en una figura sorruda que es tancava sobtadament al bany o es feia les necessitats a sobre. Va passar a defugir el contacte amb els homes, ja no hi havia ni abraçades ni petons quan saludava algun familiar. L’Esperança té un 83% de discapacitat intel·lectual. Té síndrome de Down. Un dia va arribar molt nerviosa a casa repetint sense parar el nom d’un dels treballadors del centre de dia de Cornellà on anava. I afegia mentre s’assenyalava els seus òrgans sexuals: "Pupa, cul. Pupa, cul". Després d’un periple perquè l’atenguessin va acabar a l’Hospital Clínic de Barcelona. La família de l’Esperança va denunciar per agressió sexual el monitor del centre. Des de llavors s’han trobat soles. I qüestionades.

Cada etapa té les seves coses, però la que va ser molt feliç va ser tota la infantil, mentre estava en edat escolar, fins als catorze o quinze anys. Llavors jo tenia tota la seguretat del món en el que havíem de fer i com la podia ajudar en qualsevol tema.

La neurobiòloga Mara Dierssen (Santander, 1961) dirigeix un grup d’investigació al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona que té per objectiu entendre la relació entre els canvis neuronals i els efectes cognitius que produeixen en persones amb discapacitat intel·lectual. També presideix el Consell Espanyol del Cervell, que agrupa societats científiques, associacions de pacients i indústries amb l’objectiu de promocionar la recerca en les patologies que afecten aquest òrgan. És experta en síndrome de Down i lidera el Pla Espanyol del Cervell, que ha d’impulsar la recerca en malalties cerebrals i mentals i millorar l’atenció mèdica a les persones que les pateixen. Apassionada de la música barroca espanyola, actualment és cantant del grup de rock From Lost to the River, que combina la música amb la sensibilització sobre les malalties que afecten el cervell.

Segons dades recents, les persones amb discapacitat representen un 10% de la població espanyola (a Catalunya, un 7,97%) però en la ficció, sigui en televisió o en cinema, la seva presència és més aviat simbòlica. L'últim informe de l’Observatori de la Diversitat en els Mitjans Audiovisuals (ODA) assenyala que el 2020 només un 2,4% del total de personatges de les sèries analitzades eren persones amb alguna discapacitat, l’equivalent a 18 papers d’un total de 878. A aquesta baixa xifra se li ha de sumar un altre element que en dificulta la visibilitat: els actors que interpreten aquests personatges normalment no són persones amb discapacitat. 

L'Ajuntament d'Inca i el Patronat de l'Agrupació Pro Minusvàlids Psíquics de la Comarca d'Inca (Patronat Joan XXIII) han renovat un any més el seu acord de col·laboració. D'aquesta manera, l'entitat rebrà una subvenció de 20.000 euros per a despeses de manteniment, pagament de subministraments i atenció dels beneficiaris i beneficiàries. La finalitat d'aquest conveni és ajudar el Patronat Joan XXII a finançar part de les despeses derivades del desenvolupament dels diferents serveis que ofereixen a les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies durant totes les etapes de la vida. Així mateix, en el marc d'aquesta subvenció l'Ajuntament d'Inca també atorga una ajuda anual per al servei d'oci estival que ofereix Joan XXIII.

El Genís té 27 anys, en fa cinc que treballa al centre especial de treball Femarec i, si tot va bé, aviat podrà presentar-se a les oposicions que està preparant. La seva vida laboral, però, representa un 20% minoritari i trenca amb una estadística contundent: només una de cada cinc persones actives amb discapacitat intel·lectual tenen feina a Espanya. Aquesta és la realitat per a la majoria del col·lectiu que denuncia la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat), aquest cop a través d’un informe amb propostes perquè el model d’inserció laboral sigui més inclusiu.

Durant anys, la possibilitat que les persones amb discapacitat intel·lectual (DI) presentin un trastorn psiquiàtric ha estat menystinguda tant per professionals com per gestors sanitaris, per considerar-lo menys debilitant que la mateixa discapacitat intel·lectual, o per creure que és una conseqüència d'aquesta. Així, en moltes persones amb discapacitat intel·lectual que presenten algun trastorn psiquiàtric, aquest no se'ls ha diagnosticat i, per tant, no han rebut el tractament corresponent, que els hauria pogut millorar molt la qualitat de vida, segons explica Laura Masferrer, directora general de la Fundació Granés.

Fins a quin punt una persona –amb una discapacitat intel·lectual– pot consentir que set persones la vexin i lesionin durant tres dies? Fa una setmana no hi havia cap motiu per fer-se aquesta pregunta tan enrevessada, però els fets ocorreguts en un pis de Manacor entre divendres i diumenge passat han obert el debat sobre els límits del consentiment i la legalitat de les lesions consensuades. La víctima, un home de 34 anys, va convocar un concurs de reptes i va pactar-ne les condicions amb set desconeguts. Els participants arribaren a fer-li tatuatges humiliants a la cara i al pit, a aferrar-li els llavis amb cola d’impacte i, fins i tot, a cosir-li els dits dels peus. Els acabaren detenint pels delictes de lesions i vexacions, fins i tot també podrien imputar-los-en un de detenció il·legal.

A Josep Maria Badenes, com a moltes persones que pateixen la síndrome del cromosoma X fràgil, no els agrada gaire que els toquin sense avisar. Ahir, però, repartia abraçades. Estava content. "Ara tinc un piset i jo soc l'encarregat de les plantes", explicava somrient. "El meu millor amic del pis és diu Antonio", afegia malgrat els seus problemes de parla. Aquesta felicitat tenia un motiu de pes: als 63 anys, finalment, s'ha pogut emancipar. Feia ni més ni menys que 25 anys que estava en llista d'espera per tenir plaça en una residència per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Quaranta-cinc socis del patronat Joan XXIII d'Inca, més del 10% que exigeix els estatuts de l'entitat, han formulat una demanda judicial perquè la junta directiva convoqui una assemblea general extraordinària en què es vol proposar un canvi de rumb, partint de la convocatòria d'elecció d'una nova junta, ara presidida per Maria Magdalena Corró.

El Consell de Mallorca, a través de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS), destinarà més de 100 milions durant dos anys als concerts socials amb les entitats per a persones amb discapacitat. Durant els anys 2018 i 2019, ja s'han concertat amb les entitats socials 3.549 places de diversos serveis per atendre 4.088 persones amb discapacitat a Mallorca.