La lluita per la conservació de la Dragonera és la lluita del moviment ecologista per fer-se un lloc a l’agenda política i plantar cara als grans projectes urbanístics, però també la història d’unes administracions que varen haver de comprar l’illa per protegir-la de les excavadores i que varen tardar pràcticament deu anys a fer-ne efectiva la protecció. Ara, quaranta anys després d’aquella primera ocupació que va suposar un crit d’atenció ecologista més enllà de les fronteres de l’estat espanyol, la Dragonera continua sent un espai natural fonamental per a la migració d’aus.

La defensa de la Dragonera va suposar un esclat artístic i un punt d’inflexió de l’art contemporani a Mallorca important. Diverses foren les manifestacions artístiques que despertà la lluita pel territori, sobretot es feren moltes accions. “Així és com les anomenàvem en aquell temps”, assenyala Biel Mesquida, que pertanyia al col·lectiu Taller Llunàtic. Altres grups molt actius i transgressors foren els pintors Termo Nucleares, el grup Criada i Jove Plàstica, entre d’altres.

Enguany es compleixen quaranta anys de la ja mítica okupació de l’illot de la Dragonera (7/7/1977), la qual cosa ens serveix per a reflexionar sobre aquells fets i sobre la deriva dels conflictes socioecològics fins a l’actualitat. Convé recordar que la violenta calma social que imposà el règim feixista a l’estat espanyol fructificà amb la consolidació de les Illes Balears com un dels principals jaciments d’extracció de plusvàlues turístiques. Els beneficis turístics ompliren les butxaques d’empresaris propers al règim, capitals internacionals i membres de la classe dirigent feixista. Tot allò fou possible gràcies a una intensa explotació laboral, destrucció del litoral i repressió política.

Els ecologistes del GOB, per mitjà de l’advocada Lina Riera, lliuraren al llarg de deu anys una lluita als tribunals. Començà als jutjats de primera instància i acabà al Tribunal Suprem. Aquest dictaminà, el febrer de 1987, la nul·litat del projecte d’urbanització derivat del Pla d’Ordenació del Territori que volia construir sobre la Dragonera més de mil habitatges de luxe, un port esportiu i altres elements que haurien canviat per sempre la fesomia d’un paisatge verge i apreciat arreu del planeta. Fins i tot el director de cinema Guy Hamilton rodà una de les seves pel·lícules, Muerte bajo el sol, a al bell illot deshabitat. Riera era la jurista del GOB, altrament coneguda pels qui seguiren la lluita com l’advocada dels ocellets. Fou la persona que encapçalà aquesta contesa.

La dècada dels 70 va ser la més important per als fonaments de la conservació dels espais naturals de les Balears, ja que s’hi posaren les bases que culminaren amb l’aprovació de la Llei d’Espais Naturals (LEN) de 1991. Sense les campanyes i les actuacions d’aquells anys, la protecció hauria estat impossible.

La Dragonera ha donat nom al nostre moviment ecologista, a la primera mobilització social de la democràcia espanyola i a una estranya manera de fer política. Han hagut de passar quaranta anys per entendre el que succeí el 1977.

La Dragonera des del 1974 fins al 1995 -quan va ser declarada Parc Natural- va esdevenir l’epicentre del debat polític i social i de la lluita ecologista mallorquina, sobretot a partir de 1977, que fou quan l’illot va erigir-se com a símbol contra l’especulació turisticoimmobiliaria gràcies al fet de ser ocupada per un grup llibertari. Es podria dir que la batalla per la Dragonera fou un punt d’inflexió per l’ecologisme mallorquí, que arran d’aquest conflicte n’encetà molts altres en molts altres indrets.