Fa vint anys, a Eivissa era tema de debat què és o què no és una autopista. I no només de debat: de discussió, de disputa acarnissada. El macroprojecte d’ampliació de les carreteres de l’aeroport i de Sant Antoni, que va impulsar Jaume Matas en el seu segon mandat al Govern balear (2003-2007), va aconseguir que els eivissencs ens convertíssim en experts en mobilitat, carreteres i medi ambient. També va aconseguir que més de 20.000 persones, el 17 de febrer del 2006, sortissin al carrer en contra del macroprojecte. Ara, vint anys després, clubbers i residents travessen les autopistes blaves que Matas va encarregar (o autovies o desdoblaments o carreteres ampliades, com li vulgueu dir) per quedar-se igualment embossats a l’entrada de Vila. Ara, vint anys després, quasi ningú es recorda dels ‘antiautopistes’. Quasi. Ha volgut l’atzar o el destí que la dramaturga i filòloga Carme Planells guanyi el premi de teatre La Carrova (que es concedeix fora de les fronteres balears, a Amposta) amb l’obra Enlloc, una peça de teatre documental que vol retre homenatge a la històrica mobilització eivissenca entre els anys 2003 i 2006. La mobilització no va aturar les autopistes, però va tenir conseqüències polítiques: l’any 2007, tant Jaume Matas com Pere Palau (que llavors presidia el Consell d’Eivissa) varen perdre les eleccions.

Com que era la petita de la casa, estava condemnada a heretar la roba de les germanes. La situació la va frustrar un poc, tothom vol estrenar qualque cosa, i ella no podia: “Per fer-la contenta, la mare la va dur a comprar sabates només per a ella: va triar unes sabates vermelles, amb piquets, d’estil sevillà. Era petita, però tan decidida que ni la mare ni la madona de la botiga la varen poder convèncer que no agafàs aquelles sabates”, conta María, la germana gran de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973). Aquesta determinació és un dels trets que destaca més de la seva germana, de qui diu que era més aviat una nina tímida i callada.

Va escriure Contra Ana fa tres anys, una obra on s’enfronta als tabús i els prejudicis que envolten l’anorèxia i amb la qual ha guanyat el premi Max al millor espectacle revelació. Alma García (Manises, 1996) és dramaturga, actriu, investigadora i directora, i desenvolupa part de la seva tasca amb col·lectius de persones que tenen problemes de salut mental, amb diagnòstic o sense –a Mallorca, col·labora amb l’associació La Nostra Veu i dirigeix l’obra El retaule dels monstres. Ha participat en la jornada Teixir xarxes d’afectes. Teatre i literatura per a la transformació social –al Casal Sa Fàbrica d’Inca– on parla precisament del procés de creació de la seva obra.