En dos cèlebres assaigs literaris, Bruno Bettelheim, d'una banda, i Gianni Rodari, de l'altra, van explorar les claus psicoanalítiques de la rondallística infantil. Per al seu muntatge de Rusalka, Christoph Loy sembla haver-ho tingut present, perquè l’espectacle s’allunya de l’imaginari fantasiós inherent a La sireneta d’Andersen per endinsar-se en una lectura en què el subconscient i molts dels seus tabús desvelats contribueixen a fer entendre el rerefons ocult de l’òpera d’Antonín Dvořák. El muntatge, coproduït entre Dresden, Madrid, València i Barcelona, no deixa indiferent, i és dels que fan pensar, a banda de la seva bellesa plàstica gràcies a l’escenografia de Johannes Leiacker i a la il·luminació de Bernd Purkrabek. A tot això cal afegir-hi algunes picades d’ullet, com els peus de la ballarina que no responen i que evoquen en certa manera la protagonista de la chapliniana Limelight, mentre que els papers de Hajny i Kuchtik es troben també entre Chaplin i Beckett. En el seu conjunt, l’espectacle cisella bé el retrat dels personatges i és un prodigi d’acció i de moviment escènic, gràcies a la coreografia de Klevis Elmazaj.