És un símptoma d'intel·ligència respectar esportivament el Reial Madrid i ser conscient de les seves virtuts, sobretot perquè a la final de Copa es respiraven a l'ambient culer uns aires de superioritat que després no es van traslladar sobre el terreny de joc de manera aclaparadora tot i que hi havia porres que apostaven per una golejada segura. A la segona part a Sevilla el Madrid va donar un ensurt, i després de la dolorosa eliminació del Barça a les semis de la Champions és natural sentir vertigen i cert pessigolleig a la panxa tenint en compte el tarannà patidor del barcelonista al costat de la certesa que el futbol sovint no té lògica. Però fins aquí.

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Sis partits de sanció. Així, Antonio Rüdiger no podrà jugar cap més partit de Lliga aquesta temporada després de llançar un objecte a l'àrbitre durant la final de la Copa del Rei del dissabte passat. De totes maneres, Rüdiger ja estava descartat perquè precisament aquest dilluns ha estat operat d'un trencament parcial en el menisc extern de la cama esquerra.

Per molts anys, Barça. Per celebrar els 125 anys de vida, quin millor regal que conquerir el Santiago Bernabéu, el cau on s’amaga el gran rival. Quin equip que ha aixecat Flick en pocs mesos. Un equip descarat, amb aquell punt d’insolència dels joves amb talent, capaç de saquejar el Bernabéu tal com ho havien fet en el passat Cruyff, Guardiola o Messi. Quin equip, aquest. Amb ganes de cruspir-se el món i sense deixar-se espantar per ningú, s’anomeni Bayern o Madrid. Quatre gols als alemanys, quatre gols als madrilenys, en una setmana en què aquest equip ha demostrat que potser està fent les primeres passes d’una nova època. El millor regal d’aquest Barça va ser golejar a Madrid amb gols d’un Lewandowski acompanyat per un munt de jugadors de La Masia. Un equip amb nois que marquen un gol i mostren els ferros que porten a la boca, com Lamine Yamal.

Lamine Yamal i Kylian Mbappé seran els grans reclams futbolístics dissabte sobre la gespa del Santiago Bernabéu en el que serà el primer clàssic del davanter francès i del nou entrenador del Barça, Hansi Flick. Però les estrelles blaugranes i madridistes no seran les úniques que participaran en el partit que decidirà el lideratge d’aquesta jornada. A la llotja no hi faltarà la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que també hi jugarà un paper important.

Els vuit partits de la primera jornada de la Lliga F d'aquesta temporada van tenir un total de 6.322 espectadors. A l'Estadi Olímpic Lluís Companys, segons les previsions del Barça, aquesta xifra es pot quintuplicar aquest diumenge (12 h / DAZN) per veure el gran partit de la competició, l'enfrontament entre l'actual campió d'Europa i el Reial Madrid. El clàssic importat del futbol masculí i els dos equips que el disputen són un oasi enmig d'una lliga espanyola que, malgrat ser professional legalment des de l'any passat, encara té moltes mancances. Però l'aposta pel futbol femení dels dos equips no és ni de bon tros equiparable. El club blaugrana guanya el club blanc per golejada, dins i fora del terreny de joc.

Res del que passa a Catalunya cada any té tanta difusió mundial com el Barça-Madrid. La prova és l’horari: l’han posat a un quart de cinc perquè el puguin veure simultàniament des de Hong Kong, abans d’anar a dormir, fins a Los Angeles, acabats de llevar. 

En aquesta vida res és per sempre. Fins i tot a les tradicions se'ls acaba el seu moment. En el recent clàssic de Lliga, disputat el 19 de març, per primera vegada des del 1992 els jugadors del Barça van sortir a la gespa del Camp Nou per enfrontar-se al Reial Madrid sense que un mosaic protagonitzés el paisatge a les graderies. La decisió va ser de la junta directiva de Joan Laporta, que s'ha mantingut ferma en aquest sentit de cara a la tornada de les semifinals de la Copa del Rei que l'equip de Xavi Hernández (21 h, TVE1) disputarà aquest dimecres al feu blaugrana. L'avantatge de l'anada és de 0-1 gràcies a l'autogol d'Éder Militao i un contundent entramat defensiu dels de Xavi Hernández al Santiago Bernabéu.

Pels pèls. Per mil·límetres. Per Negreira. El madridisme s’aferra al fora de joc per mig pam d’Asensio per justificar que estan a 12 punts del Barça. Fins al punt que els altaveus blancs ja apunten al sistema, buscant conspiracions arbitrals i conxorxes antimadridistes a la sala VAR per explicar tots els seus mals. Queda clar que l’afer Negreira els donarà molta munició per estirar aquest relat. Cadascú interpreta com vol el futbol, els blaugranes també tenen un manual en victimisme, però el clàssic de diumenge va posar de manifest totes les misèries d’aquest Madrid.

El Barça i el Reial Madrid han protagonitzat, durant l’últim segle, una de les rivalitats futbolístiques més apassionades i mediàtiques de tot el món. La hostilitat amb què el Santiago Bernabéu rebrà aquest dijous el conjunt blaugrana, però, contrastarà amb la bona relació que mantenen les dues juntes directives. Florentino Pérez ha passat de ser declarat persona non grata al Camp Nou a convertir-se en el soci estratègic preferencial de Joan Laporta. Quins motius han portat aquests dos eterns enemics a acostar postures fins al punt d’anar de bracet en negociacions clau en què s’han defensat mútuament?

A la sala de premsa del Bernabéu, Xavi va comentar que el Barça rep gols perquè comet errors. Sí, esclar, al joc del futbol molts gols s’expliquen per errors, però després del doble duel amb l’Inter i del partit d’aquest diumenge, és clar que el problema del Barça no són uns moments d’equivocació concrets d’uns jugadors, sinó que cal preguntar-se per què es cometen aquests errors. Quan tots els vomitoris cridaven “olé, olé ” per celebrar el rondo del Madrid al mig del camp, el Barça no estava cometent cap error. Senzillament, no podia recuperar la pilota, no s’emportava cap rebot, no feia tres passades seguides, no xutava a porteria, no intimidava i el rival jugava còmodament.

Què és un clàssic? És una obra, o una reflexió, que destaca, que transcendeix el seu temps i que continuem rellegint. No sempre som conscients d’això, però com que alguns gestos i accions marquen fites després de les quals ja no es pot veure el món de la mateixa manera, els clàssics, és a dir, els monuments i referències imprescindibles, existeixen tant en l’àmbit del pensament com en el de la literatura, el de la música i fins i tot el de les ciències i les accions humanes. Aquestes obres i reflexions (em centraré aquí en les obres, que sempre contenen reflexions) són reconegudes generalment com a tals, però poden quedar oblidades durant algun temps, abans d’emergir de nou, en el moment en què el seu missatge està en condicions de ser sentit de nou. Així és com els renaixements són constants en el món dels clàssics: a partir d’un cert temps, certes obres es llegiran menys, es representaran menys i determinats autors seran enviats al purgatori, tot i que en un altre moment en sortiran mitjançant noves lectures i nous contextos de recepció marcats per altres sensibilitats.

91.553 persones. Una xifra per a la història, una dada per al record. Les jugadores del Barça han trencat una nova barrera i el Camp Nou ha batut el rècord mundial d'assistència en un matx de futbol femení. Tots els culers aplegats a l'estadi han lluitat, empès i gaudit un Barça gegant. Les de Jonatan Giráldez han protagonitzat un partit excels, amb remuntada inclosa, que quedarà sempre en la memòria de tots com l'inici d'una nova era. Aquestes jugadores estan avesades a fer història: van aixecar el triplet, estan marcant una època i ara comencen una nova era amb el Camp Nou com a escenari.

El Camp Nou no comptava amb elles. La seva gespa, els seus passadissos i les seves banquetes no les tenien presents. No tenien cabuda en un temple que cada cap de setmana aglutinava milers d'aficionats. Els seus noms mai sonaven per megafonia ni apareixien a l'esquena de les samarretes blaugranes que allà es congregaven. Com a aficionades, des de ben menudes, moltes d'elles havien anat a veure els seus ídols, els seus referents, sempre masculins. Pensaven que mai trepitjarien aquella gespa, que mai ocuparien aquells vestidors, fins que es van conjurar per fer història i van anar trencant cada mur que es trobaven en el camí.

Després del 0 a 4 al clàssic, les tertúlies radiofòniques de Madrid van afanyar-se a posar el focus en els errors d’Ancelotti, l’absència de Benzema i els fitxatges del Barça al mercat d’hivern. Els tres elements són importants, certament, però no són la peça central que serveix per explicar el que va passar sobre la gespa. Per començar, nou dels onze titulars ja hi eren en les últimes desfetes contra el Madrid. I, de fet, molts d’aquests jugadors van sortir retratats a les negres nits europees. I si al Madrid hi faltava Benzema, al Barça Ansu Fati. I no en un partit, sinó tota la temporada.

No hi ha millor escenari per explicar al món que el Barça ha tornat (0-4). A Chamartín, al Santiago Bernabéu. Amb una d’aquelles golejades que es recordarà amb el pas del temps, de les que reescriuen la història. No hi podia haver millor partit per posar en escena l’estil de joc que Xavi va aprendre ja de ben menut a La Masia, quan no aixecava un pam de terra. El tècnic vallesà ja ho havia dit a la prèvia, però alguns no el van voler escoltar. Altres no se'l van creure. Però si quedava algú per caure del cavall i admetre que el Barça va pel bon camí, ben segur que ara ja demana perdó per haver dubtat, després d’una golejada tan rodona que per moments semblava un somni. Un triomf amb regust de passat, de l’època de Guardiola, però amb nous protagonistes. I amb un futur brillant. 

Perquè el món del símbol trobi lloc en la nostra sordidesa quotidiana ha de complir certs requisits. D’una banda, han de donar-nos plaer. Un dilluns de pluja escoltarem només aquell disc que ens doni consol; i només llegirem al metro allò que ens dispari les endorfines, arraconarem allò que ens eleva l’esperit però ens deprimeix.

De Jong com a paradigma. Qualsevol dels dos. El davanter, Luuk, com a exemple més evident del nivell de vulgaritat al qual ha arribat el Barça. En les tres primeres pilotes que va tocar va equivocar-se de manera clamorosa. Tres accions que qualsevol juvenil de La Masia resoldria millor. Però quan l’ex del Sevilla va arribar al Camp Nou ja sabíem les seves carències. Res ens ve de nou. El veritable drama és Frenkie, que diumenge va acabar lesionat. L’holandès és una ombra del que era. Ha anat perdent la frescor i determinació que va exhibir a l’Ajax i que la temporada passada va apuntar amb comptagotes al Camp Nou. Juga temorós. Poruc. Sense confiança. Desubicat.

Amb els quatre capitans disponibles, el Barça es presentarà a l’estadi Alfredo Di Stefano de Valdebebas amb la voluntat de marxar-ne amb els tres punts i postular-se com el principal favorit al títol de Lliga. Ronald Koeman ha rebutjat qualificar el clàssic (21 h, Movistar LaLiga) com un partit decisiu en la lluita pel campionat, però no amaga un mateix sentiment que uneix jugadors i aficionats: “un victòria contra el Reial Madrid suposaria un gran impuls anímic”.