No hi mancaven al·licients, a la nova comunió entre el Liceu i qui un dia el va incendiar, Calixto Bieito, el qual arriba amb la producció del Giulio Cesare, de Händel, sota el braç. Ho fa acompanyat de qui és garantia historicista i moltes coses més, com és William Christie i alguns dels components de Les Arts Florisants, que han reconvertit l’orquestra del Liceu en un conjunt barroc d’indiscutible qualitat, amb el suport dels corresponents instruments d’època, que com és sabut poden donar algun ensurt amb els metalls, i així va ser tocant la fi de la funció. Petit detall sense importància, perquè musicalment i sota les ordres d’un minuciós i refinat Christie sorgiren i brollaren les millors qualitats de l’elegant, tot i que extenuant, composició. Barroc implica reiteracions i tres hores i escacs dificulten sobiranament la direcció artística pel que fa a la fluïdesa de la narració. Una narració on es conta una hipotètica versió de la història d’amor entre Juli Cèsar i Cleopatra, interpretats per Xavier Sabata i Julie Fuchs.