El 1942, mentre les bombes de la Segona Guerra Mundial queien sobre mig planeta, un becari passava les hores tancat en un laboratori del gegant nord-americà Kodak. Era Harry Wesley Coover. Tenia 25 anys i estudiava química orgànica a la Universitat Cornell, a l'estat de Nova York. En aquells temps, la companyia fotogràfica s'havia adaptat a l'economia de guerra i el departament on havia estat assignat Coover havia rebut una missió: investigar un polímer que millorés la visió dels soldats a través de les mires d'armes de precisió, com els rifles. En un procés de prova i error, el noi va topar amb el cianoacrilat. Era una substància química totalment nova que tenia una gran capacitat adhesiva, però com que no era apta per solucionar aquell problema concret, es va descartar.