L’any 2000 vaig defensar a la Universitat de París 8 una tesi doctoral que qüestionava el concepte d'infància en risc, un terme tan àmpliament utilitzat com poc analitzat en l’àmbit de l’atenció a la infància. Havia fet les meves pràctiques d’estudiant de pedagogia en un centre de menors de Justícia. Vaig tenir la sort de conèixer l’Oriol Badia, el director, i avui aquell centre porta el seu nom en reconeixement de la seva trajectòria i del seu compromís amb la justícia social. Aquesta experiència més el voluntariat en un centre obert al barri de la Mina portat per salesians amb joves monitors del barri, i la direcció d’un casal d’estiu municipal al Raval, em van dur a voler investigar com trobar sortides i solucions a la delinqüència juvenil. El 1989 la Generalitat em va becar per investigar-ho a París, quan feia poc que s’havia creat la DGAIA. Eren els anys que es debatia quin model de justícia juvenil i de protecció de la infància volia Catalunya, i miràvem cap a Europa, especialment cap a França, amb el model Bonnemaison de política local, comunitària i preventiva als barris.