Fa poc ha estat rebutjada la moció d'Aliança Catalana, presentada amb el suport de Vox, que intentava prohibir les diferents formes del vel islàmic en espais públics o institucions com escoles i instituts. Es provava de ressuscitar així un vell debat que a Catalunya es va obrir el 2010. Avui, al voltant de vint municipis catalans encara conserven ordenances amb algun tipus de prohibició.

Just després dels atemptats del 17-A vaig assistir a una reunió a porta tancada on un destacat membre d’ERC va deixar anar la següent sentència: “La prova que Catalunya és terra d’acollida és que la legislatura vinent tindrem un mocador al Parlament”. Un mocador, va dir. No una dona llicenciada i amb màsters i experiència professional d’origen immigrant i musulmana. No, per a ell (un home) el que més destacava de la Najat Driouech (a qui, per cert, sempre agrairé que em deixés els apunts de les assignatures que vam fer juntes durant la carrera) era el que duia al cap. Heus aquí com un partit que porta “republicana” en el seu nom converteix en fetitxe multiculti el símbol de l'opressió de les dones religionitzant els ciutadans i, sobretot, les ciutadanes nascudes en l’islam. Teocràcia per a la minoria, a qui, en comptes de parlar-li de drets socials, llibertat, igualtat i fraternitat, se l'interpel·la mitjançant l’acceptació del sotmetiment de les dones. Pacte entre mascles per la via d’un comunitarisme en el qual la identitat esborra la igualtat. Identitat del poder dels homes sobre les seves dones. Passem així a ser més dels nostres que d’aquí. Potser acollides, però marcades, arraconades i assimilades al gueto religiós. Driouech va fer visites a mesquites en campanya electoral amb el públic segregat i ens va ser presentada com “la primera diputada marroquina del Parlament”, quan, de fet, en la mateixa legislatura hi va haver una altra dona que va aconseguir exactament la mateixa fita: Salwa El Gharbi. L’activisme per la causa de les dones amazigues d’aquesta última no va sortir enlloc, ningú la va prendre per referent ni es va celebrar que trenqués el sostre de vidre que imposava el seu origen. ¿Quina és la diferència entre totes dues? Que El Gharbi no va tapada, i com que no va tapada ja no és representativa. És a dir: no és una mora com Déu mana. 

El clarivident Ferran Sáez Mateu feia, ahir, un altre article dels seus, ponderat, imprescindible, lúcid, de bon menjar i bon pair, sobre l’ús del vel, i el debat polític que ha generat a casa nostra. Tots sabem que ha llançat la pilota de beisbol el pitcher d’Aliança Catalana i l’ha provat d’entomar el batejador de Junts, sense encert.

Fa uns dies, el Parlament va rebutjar la moció d'Aliança Catalana de prohibir el vel islàmic. Tot plegat va generar, subsidiàriament, importants turbulències ideològiques en el si de Junts i, de retruc, en el si de la cambra que representa la totalitat de la societat catalana. Permetin-me plantejar la qüestió més enllà de la pura brega partidista: ¿aquí estem debatent un tema polític o bé una qüestió de valors culturals en un sentit ampli? Convé recordar que són coses diferents. En cas que es tracti d'una qüestió de valors, ¿el centre de gravetat del debat és la idea de tolerància entesa en el sentit prepolític de permissivitat o bé en termes polítics de reconeixement? Aclarir aquesta ambigüitat, en tot cas, no resoldria el veritable nucli del problema, que no és el de la tolerància en si mateixa sinó la dels seus límits en el context d'una societat democràtica que participa –tant hi fa en quin grau i amb quin llenguatge– del fenomen de la diversitat cultural. La clarificació dels límits de la tolerància pot desplaçar-se fàcilment cap a dos extrems pedregosos: el de l'assumpció d'actituds properes al relativisme cultural extrem ("tot val", "tota diferència és bona", etc.) o bé a l'etnocentrisme excloent (ni que sigui camuflat, en aquest cas, en la defensa dels valors occidentals).

Permeti-se’m la trampa verbal, però és que crec que pot servir per obrir encara més els ulls en el debat actual sobre l’ús públic del vel islàmic. Els partits d’esquerres consideren que un estat aconfessional hauria de donar llibertat a tothom per vestir com vulgui, sigui amb connotacions religioses o no, mentre que la resta de partits invoquen que precisament l’aconfessionalitat hauria d’alliberar les dones (i especialment les nenes) de portar el vel, o bé protegir-les d’una tradició patriarcal que els imposa una vestimenta assenyaladora i humiliant. Ambdues posicions parlen de l’aconfessionalitat com a base dels seus arguments, encara que l’extrema dreta remarqui la protecció de la tradició cristiana o catòlica. El que se’ns escapa sovint, però, és que sí que vivim en una societat confessional. Molt més del que ens pensem. No és ben bé una religió, però sí que és un dogma. Una sèrie de principis innegables. Gairebé una fe.

En certes qüestions és impossible ser equidistant. El vel de les dones, si és obligatori, és inqüestionablement una peça de roba masclista en qualsevol de les seves varietats. Més greu, evidentment, com més parts del cos cobreix, perquè és justament això el que es busca: que la dona no pugui mostrar el seu cos, com si el físic de qualsevol fos quelcom per avergonyir-se'n. El vel és equiparable a l’exhibició sistemàtica d’una pancarta masclista, i ja només per això el seu ús pot ser considerat una forma de violència sobre la dona, una més de les que, de fet, defensen públicament algunes religions.

Junts s'ha mostrat partidari aquest dimecres de prohibir el vel islàmic a les escoles en l'etapa d'educació obligatòria –una posició que també manté el PP–, mentre que Aliança Catalana ha impulsat una moció al Parlament, que es rebutjarà aquest dijous, perquè la Generalitat prohibeixi aquest símbol religiós en tots els espais públics. Aquest no és un debat nou i ja s'ha replicat en el si dels estats europeus. Quina és la regulació als països de l'entorn? A continuació, els corresponsals de l'ARA detallen què passa al Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya.