El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

No deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.