Repassar les entitats, manifestacions i projectes en què es va implicar Josep M. Llompart entre principi dels anys 60 i final dels 80 del segle passat és deixar testimoni d’un grapat de fites històriques gràcies a les quals es varen poder reivindicar i protegir tres elements fonamentals per ell: nació, llengua i territori. Així ho confirmen alguns dels seus companys de lluites, que coincideixen a definir-lo com un home que sempre tenia un sí a punt per a qualsevol que reclamàs la seva implicació.

La fotografia és icònica. S’hi veu un Josep Maria Llompart somrient, amb uns aires de resignació i perplexitat iròniques, al portal de casa seva a Palma, segurament a finals dels 80. Està recolzat contra la façana, on hi ha, feta en pintura negra, la següent inscripció: “Aquí un renegado traidor a España”. No va ser l’única pintada insultant i amenaçadora rebuda per Llompart. En una entrevista de Miquel Alberola que va sortir publicada a la revista El Temps el desembre del 1992, l’entrevistador assenyalava que la façana de la casa del poeta i crític estava “molt agredida”. Llompart responia: “Sí, és de tapar les pintades. Normalment ens les fan cada 31 de desembre”. I apuntava que, a més de renegat i traïdor a Espanya, alguna vegada també li havien posat: “Aquí un cerdo catalanista”.

A més de la rellevància de la seva obra, alguns escriptors deixen petjada pel mestratge que exerceixen en altres escriptors, generalment més joves, sigui com a influència estilística o a través d’un ventall de referències més ampli, que pot tenir a veure amb qüestions no únicament literàries sinó també ideològiques, cíviques, polítiques i també –sobretot en un context problemàtic com el de la llengua catalana– lingüístiques. Sovint són figures que també generen xarxes, promouen relacions, fan que passin coses. Alguns d’aquests escriptors arriben fins i tot a renunciar aparentment a la pròpia obra per intervenir en la dels altres i en l’entorn que els ha tocat de viure. A Mallorca, un cas particularment destacat del que deim va ser el de Bernat Vidal i Tomàs, que va convertir la seva apotecaria de Santanyí en un modest i alhora potent focus cultural durant els anys més durs del primer franquisme: allà s’hi van coure des dels primers trams de les trajectòries literàries d’alguns autors fonamentals –com Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens i Blai Bonet– fins a iniciatives que han tingut una gran transcendència cívica i cultural, com la creació de l’Obra Cultural Balear.

Galícia Mítica

Quan només tenia un any de vida, el pare de Josep M. Llompart va ser destinat a Galícia com a coronel d’infanteria, motiu pel qual tota la família va haver d’anar a viure-hi fins al 1930. D’aquella terra, el poeta Llompart mai no oblidaria les aromes salines, les fortors de la mar i el brogit fosc i oliós de les ones. És a partir d’aquesta primera etapa formativa que els primers records infantils i les nostàlgies iniciàtiques es bastiren sobre una Galícia convertida en llegenda pel pas del temps i pel pes de la memòria. Gràcies a aquesta passió inherent, Josep M. Llompart dedicaria esforços a traduir obres destacades com Quinze poetes gallecs, Poesia galaico-portuguesa, Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro.

]]>

Dins dels múltiples components que formen la polièdrica figura de Josep Maria Llompart, si n’hi ha un que se’n pugui considerar central és la seva obra poètica, que començà el 1961 amb la publicació de ‘Poemes de Mondragó’ i que continuaria amb títols com ‘Mandràgola’, pel qual va rebre el premi Crítica Serra d’Or i el premi Nacional de Crítica, i ‘Jerusalem’. Veritable pal de paller del seu compromís ètic i estètic, cultural i social, i complet reflex de la seva particular mirada envers el món, els poemes de Llompart serviren de punt de partida de l’obra d’altres poetes, de nombroses anàlisis i també de diversos debats i converses entre autors que n’eren coetanis. I no només això. Més de trenta anys després de la seva mort, els versos de Llompart encara inspiren la trajectòria de diferents autors i creadors de les Balears, com confirmen l’escriptora Antònia Vicens, les poetes i també músics Laia Malo i Glòria Julià, i la investigadora Margalida Pons.

]]>

El 1980, a la presentació de Mandràgola’, una de les obres més destacades de Josep Maria Llompart, l’autor va declarar que, per primera vegada, amb aquell llibre, havia decidit ser poeta, només poeta, i que tot el que havia escrit anteriorment havia estat un acte de servei al país. Ara, finalment, escrivia el que ell volia escriure, no el que les circumstàncies o els lectors esperaven que escrivís. Havia sobrepassat ja els cinquanta anys i, sens dubte, reflectia el que sentia en aquell moment, abocat a una lírica molt radical que ja no abandonaria mai, però la seva confessió, revisada ara que podem contemplar tota la seva trajectòria, només en part responia a la realitat.

]]>

S’ha de dir, i no és cap broma, que Josep Maria Llompart és un home afortunat: en poc més de sis anys se li han dedicat dos anys commemoratius. El 2018 es va aprofitar el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort per reivindicar-ne les múltiples facetes amb un Any Llompart que va néixer des de baix i va tenir poc suport econòmic institucional. Així i tot, llibreries, delegacions de l’Obra Cultural Balear, instituts de Secundària, regidories de Cultura d’ajuntaments d’esquerres, la Fundació Mallorca Literària i el departament de Català de la UIB, entre d’altres, organitzaren sobretot a Mallorca un centenar llarg d’actes de petit format. Hi col·laboraren també la Institució de les Lletres Catalanes, l’Obra Cultural de Formentera i l’Institut Menorquí d’Estudis. I si ara, set anys més tard, ens demanam quina fou la millor iniciativa de totes, sens dubte, ho va ser la publicació de la Poesia Completa de Josep Maria Llompart, a El Gall Editor, una reedició revisada –que era molt necessària–, en un format elegant i minimalista que segurament hauria agradat al poeta i de la qual tota biblioteca pública hauria de tenir un exemplar.

]]>