La política proporciona en moltes ocasions estranys companys de viatge. I si no s'ho creuen, que li preguntin al papa Lleó XIV, que per a la seva missa de proclamació va omplir fins a la bandera la plaça de Sant Pere del Vaticà amb 200.000 persones entre les quals hi va haver líders polítics mundials amb tota mena de pelatges. Curiosament, però, entre tots els invitats pintorescos del pontífex van ser poques les persones que van comptar amb un privilegi relacionat amb el codi de vestimenta, que sempre és monocromàtic negre quan l'acte papal és solemne. Concretament, aquestes persones privilegiades van ser les reines "de països catòlics", que compten amb el privilegi de poder vestir-se de blanc davant d'un papa, un dret antic que segurament potser a elles ja no els importa gens ni mica, però que als mitjans roses els alegra una jornada laboral en què la crònica principal consisteix únicament a explicar una cosa tan divertida com una missa.

Hi va haver un temps en què la missa amb què un nou papa començava oficialment el seu pontificat s’anomenava "entronització", fent referència a la figura d’un monarca, d’un rei absolut, que també caracteritza el líder de l’Església catòlica. Actualment aquest terme ja no s’utilitza, però a la pràctica la cerimònia solemne que marca l’inici del papat continua carregada de simbolisme. Davant de 150 delegacions internacionals i prop de 200.000 fidels, Lleó XIV ha rebut aquest diumenge el pal·li i l’anell del Pescador, símbols de l’autoritat del successor de Pere, i ha llançat un missatge a favor d’una Església unida que actuï com a “ferment” per a un món reconciliat.

Aquesta setmana s'han vist un munt de persones disfressades de papa de Roma pel centre de Nova York, cap al Madison Square Garden. La raó? Els aficionats dels New York Knicks de la NBA estan convençuts que el nou papa els ha beneït. Creuen que l'elecció de Robert Prevost com a pontífex els dirigirà cap al primer títol de la NBA en dècades. I per què? Doncs perquè Prevost va anar a la Universitat de Villanova, la mateixa d'on han sorgit tres dels millors jugadors de l'equip, Jalen Brunson, Josh Hart i Mikal Bridges. Tots tres van brillar als Wildcats de Villanova i es van proclamar campions de la NCAA, la prestigiosa lliga universitària, el 2016. Llavors, Prevost va retuitar a les xarxes un article en què lloava aquesta fita, perquè segueix els resultats dels Wildcats.

Demà, dijous 15 de maig, farà 134 anys de la publicació de l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum (Sobre les noves realitats). Continua sent la base de la doctrina social de l'Església catòlica i subratlla la idea de dignitat de les persones i la necessitat de lluitar contra la misèria i la pobresa que assetjava la majoria dels treballadors del seu temps. L'objectiu del document era superar tant la depredació del capitalisme salvatge del seu temps com la violència que en aquell moment s'associava als moviments revolucionaris i, en especial, a l'anarquisme. Recordem que estem parlant del 1891; l'episodi de la bomba del Liceu, per exemple, s'esdevingué el 1893. El món de Lleó XIII és el del moment àlgid del colonialisme i de la industrialització; el de Lleó XIV, el de la globalització i la segona revolució digital, la de la IA. Es tracta de dues realitats comparables, sens dubte, tot i que cal parar molt de compte a l'hora de no esgrimir determinats anacronismes. Allò que ara percebem com un avenç, o bé com un retrocés, en el seu temps va ser llegit sovint d'una manera molt diferent. A la meva petita biblioteca hi ha una Histoire des Papes en quatre volums publicats a París el 1841. L'autor és Amédée d'Hertault. Van precedits per una llarga introducció de 64 pàgines de Pierre-Sébastien Laurentie (1793-1876) –de fet, és un assaig a part–. Laurentie va ser un escriptor francès antimodern, antiliberal i legitimista. Jo crec que és el pensador més reaccionari del seu temps, i sens dubte el pare espiritual de Gobineau i de Joseph de Maistre, tot i que també va tenir una influència important en Balzac, per exemple. Llegint aquesta introducció hom pot constatar que certes coses que avui ens criden molt l'atenció en aquell temps passaven totalment desapercebudes, i a l'inrevés.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

El papa Lleó XIV ha fet una defensa ferma de la llibertat d'expressió i de premsa i ha reconegut la "valentia" dels periodistes que treballen en llocs o en circumstàncies adverses, "fins i tot a costa de la seva vida". Davant de milers de periodistes en la primera audiència del seu pontificat, el Papa ha traslladat "la solidaritat de l'Església amb els periodistes empresonats per buscar i informar de la veritat" i n'ha demanat l'alliberament. "Només els pobles informats poden prendre decisions lliures", ha afirmat el pontífex estatunidenc, precisament en un moment en què el govern del seu país d'origen té una lluita oberta contra els mitjans de comunicació.

De dijous horabaixa ençà que habemus papam i no: cap dels vaticinis ni les porres dels vaticanistes d'ocasió van ni encertar que l'escollit hagués de ser Robert Francis Prevost, de Chicago però nacionalitzat peruà. De fet, ni tan sols s'hi van acostar. I no, l'Església no ha iniciat la contrareforma, com sí que preveien la gran majoria dels auguris preclars, ni ha caigut en mans dels sectors ultracatòlics que segons alguns tenien preparada una ofensiva imbatible. I no, el papa Francesc no devia ser tan desordenat ni tan taral·lirot com alguns el pintaven, perquè el conclave ha donat continuïtat al seu llegat doctrinal, pastoral i polític. Si això hagués passat després del pontificat d'un papa conservador, una munió d'analistes amb els ulls en blanc estarien parlant de la subtilesa d'una tradició de dos mil anys de diplomàcia, etc. En canvi, si succeeix a l'hora de donar el relleu a un papa progressista, resulta que es tracta d'una carambola. Torna a imposar-se, per tant, la llei no escrita de la rebaixa automàtica de la valoració quan els progressistes assoleixen –o mantenen– cotes de poder. 

La primera fumata del conclave estava pensada per entrar en els telenotícies de mig món. Com si fos un míting electoral. Ambdues coses són política. A les 9 en punt del vespre, la xemeneia del Vaticà expulsava el fum negre. La fumata definitiva, la blanca, em va agafar casualment encenent el televisor. Em vaig topar de nou amb la xemeneia. Em va poder la curiositat i hi vaig quedar. Com si fossin uns penals de la final de la Copa del Món de futbol, la pantalla partida del festival d’Eurovisió abans de revelar-se el guanyador o alguna estrella apagada cercant lluentor en llevar-se la màscara a Mask Singer. Ni l’italià, ni el filipí. Jo creia que el nou papa sortiria directament i no entenia per què TVE ja posava una foto d’aquest senyor estatunidenc. Dos fets varen intervenir en la distracció: no vaig parar esment en les frases del missatger (crec que en llatí) i al cap m’aparegué el moment en què Jude Law surt davant la multitud de la plaça de Sant Pere quan el fan papa a The young pope.

Quan dijous el cardenal Robert Prevost va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere com a 267è papa, Chiclayo, al nord del Perú, va esclatar d’alegria i d’incredulitat. Aquesta ciutat, la cinquena més gran del país amb una mica menys de 800.000 habitants, era poc coneguda fins a la setmana passada, quan molta gent ni tan sols n'havia sentit a parlar. Fa dies que a Chiclayo no es parla d’una altra cosa.

El papa Lleó XIV ha llançat una crida contra la guerra en la seva primera oració del Regina Coeli aquest diumenge al migdia davant dels milers de fidels que s'han aplegat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Citant el papa Francesc, el pontífex nord-americà ha denunciat el “dramàtic escenari actual d'una Tercera Guerra Mundial a trossos” i ha apel·lat als líders del món amb fermesa: “Mai més la guerra!”

“La pau sigui amb tots vosaltres”. Així va començar el pontificat de Lleó XIV. Abocat al balcó de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, el nou líder espiritual de 1.400 milions de catòlics va llançar un al·legat a favor de la pau en el seu primer missatge al món. “Una pau desarmada”, va invocar. Tot i la cara afable i la veu gairebé tremolosa, el programa polític del nou papa ja s'apreciava en el seu discurs. En aquests temps convulsos, la prioritat del pontífex nord-americà serà aconseguir assolir la fi dels conflictes. Un ambiciós objectiu que posarà a prova el lideratge del successor de Francesc.

La majoria de les primeres anàlisis sobre Lleó XIV diuen que el nou papa continuarà les reformes de Bergoglio i que el sector més conservador del conclave n’ha sortit ben escaldat. A risc d’equivocar-me, perdoneu que discrepi.

El papa Lleó XIII va dedicar bona part del seu mandat a combatre el que es va anomenar “heretgia americanista”, una tendència catòlica liberal sorgida als Estats Units que acceptava de bon grat la separació entre Església i Estat (que el Vaticà rebutjava) i prioritzava l'evangelització sobre el dogmatisme. Aleshores, en el trànsit del segle XIX al XX, les diòcesis nord-americanes no podien comparar-se, ni en fidels ni en ingressos, amb les poderoses diòcesis europees.

Aquest dijous, Robert Francis Prevost va ser presentat al món com el nou papa, Lleó XIV. Però fins fa només una setmana, era tan sols un cardenal discret que sopava amb un amic a Roma. Aquest amic, el pare Art Purcaro, vicepresident adjunt i professor associat a la Universitat de Villanova, a Pensilvània, havia viatjat a Itàlia per celebrar el 50è aniversari de la seva ordenació com a sacerdot. Tenia previst sopar amb la seva família a Sor’Eva, un restaurant italià tradicional al costat del riu Tíber, no gaire lluny de la Ciutat del Vaticà. I volia que el seu bon amic, el cardenal Prevost —per a ell, simplement el Bob— s’hi afegís.

Hi ha moments en la història que tenen gust de primavera. El començament d’aquest nou pontificat n'és un. Amb el cor encès i els ulls oberts, reconeixem que l’Esperit Sant ha tornat a sorprendre’ns. Ha alçat l’Església, ens ha posat en camí i ha revelat que l’esperança no és un somni ingenu, sinó una força que aixeca els pobles, que fa caminar els cansats i que encén la llum enmig de la foscor.

Lleó XIV, el papamericano que ja és carn de mem a les xarxes, ho té tot per esdevenir una celebrity. “A Trump li costarà de pair que hi hagi un estatunidenc més famós que ell”, diu un comentarista ianqui. És un papa que camina lleuger, que joveneja, amb una mirada intel·ligent i serena, lleugerament inquisitiva. Sentint-lo parlar anglès em fa pensar en un Laurence Olivier madur. ¿Serà una estrella mediàtica, com Francesc o Joan Pau II? En el seu primer sermó, pronunciat divendres davant dels seus fratelli cardenals, Prevost va citar sant Ignasi d’Antioquia, que just abans del martiri va escriure: “Quan el món ja no vegi el meu cos esdevindré veritablement deixeble de Jesucrist”. I va afegir el pontífex: “Qui exerceix l’autoritat té el compromís de desaparèixer perquè Crist romangui”.

Va conèixer el papa Lleó XIV fa sis anys, l’any 2019. Es pot dir que són amics. I, fins i tot, és una de les persones que va comprovar el paper que havia tingut el nou pontífex en relació amb un cas d’abusos sexuals al Perú, després que diverses veus apuntessin que Robert Prevost havia encobert les denúncies d’abusos. "És fals, és un dels pocs bisbes del Perú que va estar al costat de les víctimes. Ho vaig comprovar i va ser claríssimament una difamació", explica en conversa amb l’ARA el prelat tortosí Jordi Bertomeu. Ell és un dels encarregats d’investigar els casos d’abusos sexuals dins l’Església. I així va ser l’any 2023, quan el papa Francesc va enviar Bertomeu i l’arquebisbe de Malta, Charles Scicluna, tots dos membres del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, a investigar el grup apostòlic d’origen peruà Sodalicio de Vida Cristiana, fundat pel laic Luis Fernando Figari, acusat de ser un depredador sexual i líder d’una organització que actuava com una secta. Aquest 2025 el Sodalicio va ser dissolt.

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha considerat que el nou papa, Lleó XIV, té un perfil "continuista" i n'ha destacat la faceta com a missioner al Perú. Així s'ha pronunciat el bisbe aquest dijous en declaracions als mitjans, segons ha recollit Europa Press, minuts després de conèixer la designació del cardenal Robert Prevost com a nou papa, sota el nom de Lleó XIV. Taltavull ha dit que preveu que Prevost sigui continuista amb el papat de Francisco després d'escoltar la manera en què ha parlat "de la pau i de l'Església com a evangelitzadora i present en el món".

“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!”, va dir un cardenal al saber que Roderic de Borja havia estat nomenat papa, al segle XV. Un estupor similar va recórrer la plaça de Sant Pere quan es va saber que un nord-americà seuria, per primer cop, a la cadira de Sant Pere. Però la decisió del conclave és clarament continuista.

L’elecció de Lleó XIV planteja moltes incògnites sobre el futur immediat de l’Església. D’entrada, cal dir que els cardenals no han tingut en compte algunes pràctiques no escrites de la història de la Santa Seu, com que rarament es trien successivament dos papes provinents d’ordes religiosos –Bergoglio era jesuïta i Prevost, agustí– o que, per salvaguardar millor la independència de l’Església, no s’elegeix un pontífex d’una superpotència. Tanmateix, atesa la rapidesa del conclave, sembla clar que això no és casual i que a les reunions prèvies ja es devia forjar un consens ampli entorn del cardenal Robert Prevost.