Pocs menorquins es prenen tant de broma a si mateixos com José Antonio Fortuny (Maó, 1972). Una malaltia degenerativa li impedeix des de ben jove fer la vida que voldria, la que la majoria tenim. La cadira de rodes és la seva presó necessària però, lluny d’enfonsar-se, tira d’ironia per superar les limitacions. “Som com la mòmia de Tutankamon o un titella, però sense que ningú em fiqui la mà per davall”, riu. Malgrat l’atròfia muscular espinal que pateix, ha entrenat equips de bàsquet i s’ha posat a escriure. Ja té tres llibres al mercat i prou experiència per denunciar les males polítiques socials cap a les persones dependents.