El Museu de l’Empordà, situat al peu de la rambla de Figueres, acaba de reobrir les portes després de quatre anys d’obres que han canviat totalment la seva imatge. En aquesta nova etapa, el museu presenta les peces de la seva col·lecció permanent amb una idea trencadora: ja no es mostren de la manera tradicional, agrupades per criteris d’ordre cronològic, autoria, estils o gèneres, sinó que la nova museografia proposa un viatge artístic realment sorprenent i apassionant, posant en una mateixa sala obres diverses amb un ventall de més de 4.500 anys d’història. Com el quadre Sant Narcís (1962), de Salvador Dalí, exposat juntament amb el Sant Atil·là (1690), de Vicente Berdusán, en un espai on també hi ha una possible Demèter grega d'Empúries del segle III o IV aC, un pantocràtor surrealista (1929) de Joan Massanet i un brau de bronze (1975) d'Emília Xargay.

No és habitual que en la presentació d'un llibre a Girona no hi càpiga ni una agulla –us faríeu creus de les que sumen màxim cinc persones– malgrat fer-se en una sala d’actes. I encara menys que s’hi acumulin desenes de persones a fora. Però tampoc és habitual que un exdirector d’institut de poble, professor, crític d’art, gestor cultural i doctor en història de l’art per una tesi sobre art fantàstic, sigui el subdelegat del govern espanyol a Girona i que presenti un llibre sobre un explorador noruec. Pere Parramon (Girona, 1977) acaba de publicar Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones (SD Edicions), un llibre d’assaig breu amb una gran vocació poètica que repassa, a partir de diferents imatges i dibuixos d’aquest premi Nobel de la pau del 1922, la vocació universal del personatge. Un llibre que neix de “l’enamorament” de Parramon cap a aquest figura “d’home universalis”, però que, lluny de voler “idealitzar” o “glorificar” Fridtjof Nansen (Noruega, 1860-1930), el que busca sobretot és presentar-lo com un “ésser humà” per aprendre del seu llegat.