La nit del 17 de juliol del 1936, Conxita Badia assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música Catalana sota la direcció de Pau Casals. L’obra havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular de Barcelona, concebuda com una resposta als Jocs Olímpics que l’Alemanya nazi celebrava aquell estiu a Berlín. Durant l’assaig arribà la notícia de l’aixecament militar. El concert no es faria. Abans de separar-se, Casals va proposar als músics interpretar una vegada més el darrer moviment, el cant de fraternitat construït per Beethoven sobre l’Oda a l’alegria de Schiller. No sabien quan es tornarien a trobar.

Conxita Badia i Millàs (Barcelona, 1897-Barcelona 1975) va ser una de les sopranos catalanes més rellevants del segle XX i una “primeríssima figura de la cançó”, segons l'escriptor Joan Alavedra. Deixeble d'Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla, la seva veu i la profunda passió per la música, però també el seu caràcter somiador, va captivar tothom. “Era la música feta dona”, va dir una vegada el compositor Narcís Bonet. “Tenia una manera especial de dir les paraules, de fer-te sentir la música”, recorda Montserrat Bonet, neta de la soprano. Tanmateix, la interrupció de la seva carrera per la guerra i l'exili, el seu caràcter discret i el fet de ser dona, van enterrar en l'oblit la figura i llegat de Badia, que ara recupera la Generalitat en l'Any de Conxita Badia, mig segle després de la mort de la soprano.