Els agents socials que vetllen pel dinamisme econòmic de Catalunya celebren l’acord per a l’ampliació de l’aeroport. Un canvi que, per exemple, pot permetre venir des del Japó sense escala. O tenir més vols directes als Estats Units. Però les preguntes que encara no tenen resposta són: qui en seran els passatgers, i què ens aportaran?

Fa pocs dies vaig tenir el goig d’escoltar Jordi Sargatal a TV3. L’eminent naturalista, responsable de la recuperació dels aiguamolls de l'Empordà, ha tingut el coratge d’implicar-se, com a secretari de Transició Ecològica de la Generalitat, en el disseny i la gestió de polítiques públiques. Responent a una pregunta, ens va explicar que en un futur no proper ens haurem d’enfrontar a un augment del nivell del mar, però que, com els Països Baixos, disposarem de tècniques per adaptar-nos-hi i, en particular, per no perdre l’aeroport. Vaig pensar que la solució que E. Alonso, J. Coello, F. Hermosilla, G. Lopez-Casasnovas, J. Ros i jo mateix hem defensat –la d'una pista sobre pilons al mar– té bones perspectives en el futur de Sargatal. No li ha arribat el dia, però ves a saber si els proponents d’estendre l’aeroport sobre el mar serem conceptuats al segle XXII com a visionaris prematurs.

Dilluns vaig intervenir al programa Els matins de TV3 per justificar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Un amic que té el cap excepcionalment ben moblat em va enviar un missatge en què deia que se sorprenia de la meva intervenció i concloïa que es temia que “això acabarà com sempre, amb Aena i les elits fent l'únic que saben fer: atraure turistes”.

La proposta d’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona - El Prat torna a posar en perill un dels espais naturals més fràgils i valuosos de Catalunya: el delta del Llobregat. Davant l’anunci fet aquesta setmana per AENA i la Generalitat, cal oposar-se frontalment a qualsevol projecte que impliqui una nova afectació a aquest entorn, especialment mentre Espanya té obert un procediment d’infracció per part de la Comissió Europea (cas EU-Pilot 5866/13/ENVI) per la gestió deficient d’aquest espai.

L’aeroport del Prat va encetar el segle XXI amb prop de 20 milions de passatgers, i l’any passat va assolir els 55, consolidant-se com un dels més grans d’Europa. Aquesta fita ha estat possible gràcies a l’ampliació aprovada el 1999 i executada al llarg de la primera dècada del segle, que va incloure la construcció de la pista de mar i de la terminal T1. Ara, l’aeroport ha arribat a la seva capacitat màxima, i el govern de Salvador Illa acaba de donar el vistiplau a l’ampliació que des de fa sis anys proposa Aena.

Atendran les 160 persones que dormen a l’aeroport del Prat. La Generalitat i els ajuntaments del Prat i de Barcelona hi posen diners i acompanyament social. Bona notícia, però el fenomen està disparat. Cada nit, Barcelona és un immens dormitori a cel obert. A tocar de la reixa de la Ciutadella s’hi acampa amb tendes. Dimecres, baixant de l’estadi de Montjuïc, hi havia gent que ja preparava el llit a la falda de la muntanya. A l’Eixample, qualsevol entrant de façana o de porta de botiga o de garatge, qualsevol espai sota un balcó, és dormitori sovint protegit amb una tanca que han agafat del carrer i on diu “Ajuntament de Barcelona”. Fins i tot és la casa on desenes de persones viuen de dia, estirats sobre un sac de dormir o un matalàs brut com una guilla, passant les hores, potser perquè ningú no els prengui el lloc, sobretot si tenen una font a la vora o hi toca el sol a l’hivern. N’hi ha que fa anys que no es mouen dels mateixos carrers, i els veus sovint, arraulits, quiets com una estàtua al primer racó que troben, amb els ulls tancats, com si haguessin perdut qualsevol contacte amb el món exterior, tot i estar rodejats de milions de persones.