Com és ben sabut, els infants solen fer als adults preguntes que són difícils de respondre. Una que m’han fet més d’una vegada és: qui va ser la primera persona que va parlar? O una variant de la mateixa: com varen començar a parlar les persones? És una pregunta que ha intrigat la humanitat des de fa mil·lennis.

Hi ha poques coses més universals que el fet de parlar. Allà on hi ha humans, hi ha llengua. Sigui al desert, a l’Àrtic o a una ciutat de milions d’habitants, les criatures comencen a parlar sense que ningú els ensenyi explícitament com fer-ho. No consulten manuals, no se’ls fan classes i, tanmateix, en pocs anys, un infant arriba a dominar una llengua amb totes les seves complexitats: fa concordances, conjuga verbs, entén matisos, crea frases que mai no ha sentit i, fins i tot, corregeix els adults. Com és possible?

Us heu aturat mai a pensar com de sovint deim ‘el’, ‘la’, ‘un’, ‘sa’ i ‘es’? O com de natural ens resulta col·locar-los davant de gairebé qualsevol nom, sense ni pensar-hi? Els articles formen part del paisatge quotidià de la llengua catalana, tant si parlam com si escrivim. Ara bé, i si us digués que hi ha moltes llengües que no en tenen cap ni un i que, malgrat això, són igualment precises i expressives?

Els infants humans aprenen a parlar sense instrucció de cap mena. Els pares (encara sort) no fan classes de vocals ni de consonants als infants. En néixer, els nostres infants segueixen el seu procés de desenvolupament i, de manera pràcticament instintiva, comencen a produir els primers sons, les primeres síl·labes, fins que un dia ja diuen paraules com les que fan servir els adults.