Cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls? Durant segles va ser el masclisme patriarcal, finalment desemmascarat. També l’abús de la natura, que ara se’ns ha girat en contra. O el racisme, que encara cueja per no dir que senyoreja.

Quimi Portet comença Cançons en bell llemosí (1987-2020) (La Segona Periferia) com si fos Pla: "Els catalans passem generalment per ser un bestiar tirant a modest [...]. Si jo hagués sigut intel·ligent, hauria estat un cínic plausible, però [...] he hagut de conformar-me amb ser allò que en diuen «de la broma»...". Les lletres de les cançons de Portet en català venen amb unes introduccions biogràfico-filosòfiques que el desmenteixen: Portet brilla per la seva intel·ligència.