Hi ha moments a l’òpera que, sempre i sense excepció, resulten absolutament memorables. Són aquests que quan el/la cantant acaba d’interpretar habitualment l’ària més famosa de la composició, els aplaudiments del públic tenen un to especial, molt eloqüent, fins i tot exigent. I, si gairebé sempre van perdent intensitat, en aquests casos els decibels augmenten de manera exponencial. El protagonista primer guarda silenci, respectuós i agraït, sense cap moviment, ni el més mínim que pugui interrompre la festa que han iniciat els espectadors d’allà dalt i han encomanat la resta. Mira el director. Aquest, atent, espera que el protagonista acluqui els ulls de manera afirmativa, corroborant el que qui més qui menys ja tenia clar. I així comença de bell nou l’apoteosi, el bis. Per als mallorquins que hi érem, tenia valor afegit, el primer que va fer Xabier Anduaga, amb Una furtiva lagrima, va ser al teatre Principal de Palma. El diumenge, a la tercera funció del seu primer Werther, el Liceu esclatà i convertí la vetlada en memorable, una de les que no s’obliden. Xabier Anduaga va bisar, per primer cop en el seu debut del personatge tràgic per excel·lència, la celebèrrima i llegendària Pourquoi me réveiller. Una circumstància que podria haver convertit la resta de la funció en pura anècdota.

Ja des de la seva primera intervenció, Nadine Sierra torna a embogir el Liceu amb la seva incommensurable Amina, la virtuosa protagonista de La sonnambula de Vincenzo Bellini. El ‘Care compagne, e voi, teneri amici’ va marcar el nivell de la funció, contestat amb idèntica magnitud per part de Xavier Anduaga i el seu ‘Perdona, o mia diletta’, on ambdós deixaren clares les seves intencions i possibilitats, no sense la contribució coral i un final majestuosament belcantista per part de la parella protagonista. Era el preludi d’una nit que pintava memorable, així com la manera més precisa de deixar clar que el duel tenia només un desenllaç possible. El millor, taules sobre un escenari que, a més de realista, volia també recrear les al·lucinacions de la protagonista, tant per la il·luminació com per la presència d’un grup de ballarins –Metamorphosis Danza– que projectaven les seves quimeres i, val a dir-ho, en cap moment interromperen el fil de la narració, sinó que serviren com a adient complement.

Que no es perdin les tradicions. Si alguna cosa ha caracteritzat les diferents nissagues wagnerianes, des de qui les va instaurar fins a la més actual i sense excepció, ha estat la seva atracció pels tol·les-tol·les, la seva inclinació per la provocació, com si no pogués ser d’altra manera. Per tant, no ens ha d’estranyar ni poc ni gens que Katharina Wagner, la besneta del compositor, hagi continuat amb la seva herència genètica com a estendard i hagi posat la seva empremta a la liceista i wagneriana producció del Lohengrin de què tothom parla i no és precisament de les seves virtuts musicals i vocals, que no són poques.