Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?