L'imaginari col·lectiu associa el siurell de Mallorca amb una figura de fang amb xiulet pintada de blanc i decorada per línies vermelles i verdes. Però més enllà d'aquesta visió hi ha uns siurells ben diferents: no sols no comparteixen aquests colors sinó que alguns es creen fins i tot amb un motllo (i no només amb ditades, que és com es modelen els més coneguts). Encara que actualment els siurells s'associen amb força al nom de Marratxí, hi ha veus que situen l'origen del Siurell a la capital del Raiguer, Inca. En el seu apogeu hi van arribar a existir fins a tres tallers –cas s'Aleix, can Torrens i can Piritis– que, mitjançant la romeria de Sant Marçal, la de Sineu i la de la Real varen exportar la tradició a la resta de l'illa. Així ho explica la mestra artesana siurellera Francisca Truyol.

Els siurells mallorquins viuen un moment agredolç. Per una banda, es troben en un moment de reconeixement, però, per l'altra, el relleu generacional és inexistent: totes les mestres siurelleres són dones de mitjana edat sense pupils interessats a continuar aquesta tradició centenària i tal vegada la productivitat als seus tallers s'acabi d'aquí a unes dècades. Les principals siurelleres de Mallorca –Maria Amengual, Coloma Cañellas, Antònia Amengual i Francisca Truyol– coincideixen en el canvi que la indústria siurellera ha experimentat en els darrers anys. Els siurells ja no es perceben com a souvenirs per a turistes, ara es reivindiquen com una peça d'artesania vinculada al patrimoni de l'illa, datada per alguns historiadors d'abans de la conquesta de l'Islam (anys 902-903).