Volem un món sense emissions, però per arribar-hi depenem de minerals i altres elements per fabricar panells solars, aerogeneradors i vehicles elèctrics. I és aquí on sorgeix la paradoxa de la transició energètica: mentre busquem reduir la dependència dels combustibles fòssils per combatre el canvi climàtic, augmenta la necessitat d’explotar nous recursos al subsol. El repte és que la majoria d’aquests materials es troben en zones geogràficament concentrades i extraure'ls pot comportar impactes ambientals i socials, com ara emissions, desforestació i contaminació de l’aigua. A això se suma una creixent tensió geopolítica pel control d’aquests recursos. Un exemple paradigmàtic és Groenlàndia, que està en el focus dels EUA, en part, perquè el desgel deixarà al descobert grans quantitats de materials estratègics. En aquest context, està Europa preparada per garantir-ne el subministrament? Es poden obtenir d’una manera més sostenible? La ciència hi busca respostes.

La Xina va sacsejar el món el 2010 quan va imposar un embargament a les exportacions de metalls de terres rares essencials al Japó. Els executius japonesos van aparèixer espantats a la televisió per informar que s'estaven quedant sense matèries primeres fonamentals.

Des de la pasta de dents fins als bitllets d’euro o els telèfons mòbils. La majoria de les coses que fem servir cada dia estan fabricades amb elements que procedeixen de sota terra. Els darrers anys, a més, l’ús de minerals s’ha incrementat exponencialment per la transició energètica i perquè som una societat cada vegada més tecnològica. Alguns d'aquests materials es consideren estratègics i crítics, d’alt valor afegit i crucials per a la indústria. I dins d’aquest grup hi ha les terres rares.

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

Molins de vent per a la producció d'energia eòlica, bateries de cotxes elèctrics o dispositius electrònics compactes com els GPS. Són exemples de tecnologies que necessiten algun mineral crític per funcionar. Malgrat que fa anys que aquestes primeres matèries són molt preuades, recentment els focus s'han tornat a posar sobre seu.

La visionària declaració de Donald Trump de la matinada de dimecres, explicant al costat de Benjamin Netanyahu des de la Casa Blanca que els Estats Units prendran el control de la Franja de Gaza, on s'aixecarà una mena de nova "Rivière del Pròxim Orient", ha eclipsat altres comentaris altisonants que ha fet al llarg d'aquesta setmana. De fet, el president nord-americà és una màquina sense fre de generar titulars polèmics caient en el risc que uns n'amaguin uns altres: aranzels, Groenlàndia, el canal de Panamà, Guantánamo, la pau d'Ucraïna, etcètera. I en mig de tanta incontinència verbal i de tanta signatura d'ordres executives, dilluns Trump va dir que volia establir un acord que permetés que els EUA accedissin als recursos de terres rares d'Ucraïna a canvi d'ajuda militar i econòmica continuada a Kíiv.