Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

La paraula ‘amor’ és immensa, un univers que habitam des del cinema, la literatura, la música, l’art. L’habitam també des de la vida quotidiana, creixem amb la promesa de l’amor, però sense saber com estimar ni com estimar-nos. El present ens empeny a viure’l de manera narcisista, amb el desfici de qui no s’avé amb la imperfecció dels altres i és incapaç de gestionar la pròpia. De fet sembla que, enmig de l’escenari que ens ha tocat, ens és més fàcil habitar l’univers de l’odi que el de l’amor.

La idea de simbolitzar l’enamorament entre dues persones amb un pany de maleta, o un cadenat de bicicleta, amb els seus noms gravats, sembla que ve d’una història sèrbia no gaire feliç. Una mestra d’escola anomenada Nada, i un oficial que es deia Reija, s’havien promès, però ell va ser destinat a Grècia durant la I Guerra Mundial, i allà va perdre el món de vista per una jove de Corfú, amb el resultat que va rompre el compromís amb Nada. La mestra abandonada va morir del disgust, cosa que va fer que altres al·lotes de la ciutat, per protegir els seus amors, començassin a dur panys amb els noms dels seus estimats al pont on solien trobar-se la infeliç Nada i el fugisser Reija. Com una penyora, o una ofrena.