Estimat alcalde de Barcelona, felicitats. Ja és propietari i ja podrà fer la broma aquella: “No, la casa no és meva, és del banc!” He llegit que es compra la Casa Orsola, la que havia de ser desnonada, i així, doncs, els veïns que encara hi eren no seran moguts.

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

Aquest divendres al matí, després d’unes hores d’espera, enmig d’una gentada que exercia de mur democràtic, de mur solidari i de mur humà per defensar un veí a punt de ser desnonat, el Sindicat de Llogateres va anunciar des d’un dels balcons de la Casa Orsola que el desnonament havia quedat aturat. El veí, un veí que podríem ser qualsevol de nosaltres, i aquí rau l’allau d’empatia i de solidaritat, és en Josep, que hi viu des de fa 23 anys i cada mes paga el lloguer. Va faltar poc, que les bones notícies s’esvaeixen d’hora, perquè des de la mateixa balconada comuniquessin que la comitiva judicial havia assenyalat, amb la celeritat de la injustícia, un nou intent de desnonament per al cap de 88 hores. L’argument judicial, que ja venia escrit en ordinador, adduïa que hi havia massa gent i massa premsa –excés de democràcia, potser– per executar el llançament. No deixa d’haver-hi un punt sàdic, de traïdoria i nocturnitat per dir-ho en termes penals, en la ràpida decisió de reprogramar el desnonament per dimarts a les cinc de la matinada. I alhora hi ha també un punt ingenu, gairebé ignorant, com si la nova hora alterés gaire res –alterarà la son i l’espera d’uns molts, sí, però no pas una vigília integral de solidaritat–. Continuarà havent-hi, per decisió popular, massa gent i continuarà havent-hi, contra la voluntat d’apagada, massa premsa. Des d’aquell proverbi africà tan exacte que aclareix que si ells tenen el rellotge nosaltres tenim el temps. I des de l’evidència política, socioeconòmica, ètica i cultural que la Casa Orsola ja ha esdevingut un símbol, un exemple i una alerta.

Un amic m’explica que havia assegurat la compra d’un pis sobre plànol al barri del Poblenou de Barcelona i que la promotora li va retornar el doble de l’import de les arres perquè li sortia més a compte vendre el pis més car a una tercera persona que no pas vendre’l pel preu pactat amb el meu amic. Fins i tot havent-lo de compensar amb el doble de l’import de les arres. El meu amic no va trobar un altre pis al mateix preu que havia pactat, i va haver de buscar-ne un de nou al mercat; tots havien pujat moltíssim de preu respecte a l’any anterior, més de 40.000 € des del moment que ell havia començat a buscar. El meu amic té un bon salari i una molt bona feina, motius pels quals ha acabat trobant una alternativa, però l’anècdota explica com està esdevenint de salvatge el mercat de l’habitatge a Barcelona; no només el de lloguer, sinó també el de compra.