Ens hem fet grans i, de sobte, entre totes ens hem convertit en un exèrcit de formiguetes cuidadores. Sense saber com, hem esdevingut un organisme que, passeta a passeta, va teixint una xarxa capaç d’agombolar qualsevol ésser viu que esdevingui responsabilitat nostra: sogres, nebots, pares, exparelles, mares, padrines. Les cures han envaït les converses amb les meves amigues i ara ja no puc deixar de pensar-hi, ja no puc deixar de xerrar-ne. Totes, gairebé alhora, hem tingut accés a la previsualització del que serà la nostra maduresa i té pinta que ens farem molta falta les unes a les altres. En els següents exemples els noms són ficticis, però les històries, no: Carla viu a un avió de distància dels seus pares, perquè no volia tenir una relació a distància amb la seva parella, i ara ningú la cuida quan ella ha de cuidar una família que no és la seva; Paula és filla única de pares separats i just quan acaba de tenir el seu fill li ha tocat també fer de mare d’uns pares malalts; Cristina hauria de preocupar-se per sa mare, que d’ençà que va patir la depressió no remunta, però és que la germana ara també va pel mateix camí, i això sí que l’angoixa.

El pare de Daniela Rueda va morir fa només uns mesos en caure a terra fulminat. Ella va oficiar el seu funeral. Un en el qual va haver-hi música en directe, amb aires rockers. Un en el qual varen sonar les seves cançons preferides. “La mort d’un pare fa mal, és clar que sí”, assegura. Però en aquest comiat, familiars i amics “varen ballar, cantar, riure i plorar”. “Tothom va sortir dient que volia exactament això en morir”, afegeix.