És un home que estima profundament aquesta terra. Té unes “eines meravelloses per ajudar el país”. “Posa els seus coneixements, talent i mitjans al servei de tothom”. A vegades “es desanima pensant en el futur, quan veu que les lluites que hem batallat poden acabar en no res, amb la llengua, la terra, el país. Jo li dic que hem de cuidar el redol”. Qui parla es disculpa: “Em sap greu, no el puc criticar gens ni mica”. És Biel Majoral, mestre de mestres, músic i activista, qui ens acosta el pianista i productor musical i audiovisual Miquel Brunet (Bunyola, 1961).

Com tants altres joves nascuts als vuitanta, va créixer amb sèries com Barrio Sésamo, David el Gnomo, Padre forzoso i La vuelta al mundo en 80 días; i amb les pel·lícules Regreso al futuro, Sonrisas y lágrimas i Mary Poppins, que mirava una vegada i una altra. Una particularitat de ca seva, però, és que tant son pare com sa mare eren uns grans cinèfils (i lectors), així que també es veien habitualment pel·lícules de Chaplin, els germans Marx, Woody Allen, Bergman i clàssics italians i americans. Tot d’estímuls que feren que aquella “nina tímida” passàs part dels seus primers anys encuriosida per les grans preguntes de la humanitat: qui som i d’on venim, com és de gran l’univers, la mort. Marga Melià Rigo (Palma, 1982), “inquieta i curiosa”, encara cerca respostes. Ens en parla la seva amiga de tota la vida Deborah Florit.

Determinació, valentia i fermesa són trets que desprèn la seva presència; la veu i la paraula són la seva carta de presentació al món. Maria Magdalena Amengual Caldés (Pollença, 1985) va créixer entre el Port de Pollença i sa Pobla, envoltada de l’amor dels padrins de banda i banda, que “eren els seus déus”. Durant una època, feia ois a la mel i als xampinyons. Avui és glosadora, una descoberta que “li va canviar la vida”, segons admet també ella mateixa. Ara bé, com a mestra d’educació especial, és ella qui contribueix a canviar la vida de molts d’infants.

Cada matí, mentre es bevia religiosament el seu Cola-Cao diari, mirava el Club Súper 3, del qual era soci. A casa encara en guarden el carnet. Com que té dos germans més grans, fins als set mesos d’embaràs, sa mare pensava que seria una nina –un desig que no es va complir perquè pocs anys després encara va venir un altre nin. Els primers anys no varen ser fàcils: “Fins als dos anys va estar sovint malalt, amb problemes de mocs, pit i orelles. A dos anys el varen haver d’operar dels carnots i tot va començar a anar millor”. Parla Ana Sitges, la mare del polític Ferran Montero, candidat a la batlia de Manacor per MÉS per Manacor.

Va ser una criatura mala de surar, perquè no li agradava gens ni mica menjar. Només volia córrer pels camps, explorar la naturalesa i, això sí, alimentar animalons. “De petit ja sabia que un conill, una cabra i un porc han de menjar diferent, i renyava qui fos que els donàs menjar sense tenir això en compte”. Ell, però, era de boca petita. Qui hauria dit, vint i busques anys més tard, que tindria una botiga d’aliments fets per ell mateix. Parlam de Nicolau Pons (Pollença, 1994), fundador de Sa Cabreta, una finca ecològica i formatgeria artesanal situada a la serra de Tramuntana, a Pollença. Ens parla d’ell una de les seves tietes, Cati Pons –sa mare són quatre germanes i dos germans!

A Santa Margalida hi ha un carrer que es diu Sa Placeta perquè són tres caps de cantons i fa una mica de plaça. Als anys vuitanta, entre les cases d’aquell redol hi vivien bastants d’al·lots, devers desset o devuit. No eren de la mateixa edat, però només hi havia una franja de cinc anys de diferència entre ells. El temps passà, cadascú feu la seva vida, però cada estiu tallen el carrer i fan un sopar per retrobar-se. Entre parelles i fills, s’ajunten unes 60 persones. Un dels convidats és el glosador Mateu Matas Ordinas Xurí (Santa Margalida, 1982). Ens ho conta el germà gran, Joan, que li treu cinc anys.

Un dia, a l’escola, va cantar-li les quaranta a una monja que havia pegat a la seva germana petita. Era, i encara ho és, “molt protectora, contestatària i justiciera”. Va ser una nina “que es feia notar”, segons conta la protegida, la petita, Catalina. Parlam de Maria Antònia Oliver, presidenta de l’entitat Memòria de Mallorca, que és la segona de tres germans. El germà gran és Francisco.

Entre els seus referents hi havia elSubcomandante Marcos i Malcolm X, un dels seus ídols de jove. Va jugar a bàsquet, però també practica des de fa anys esports menys convencionals, com la boxa. És fan d’Ismael Serrano. Va estudiar Filologia Catalana a la UIB i, després, Antropologia a la UB. Quan els Estats Units varen envair l’Iraq, l’any 2003, els estudiants de l’edifici Ramon Llull de la UIB varen omplir les parets de pintades contra la guerra. Prop de les escales principals encara se’n pot veure una. La va fer David Pujol, ara professor de català i candidat de MÉS per Palma a la batlia de Ciutat. “Com les altres, la varen voler tapar, però encara es pot distingir”. Ho conta Antoni Trobat, amic de David des dels anys d’universitat.

A Sant Lluís (Menorca) residia Mrs. Van Oppen, filla d’un militar britànic destacat a l’Índia quan encara estava sota el control directe de la Corona britànica. Feia classes particulars d’anglès que, més enllà dels fonaments gramaticals i fonètics, “estaven assortides de paisatges, experiències i estils de vida” que sobrepassaven en molt l’experiència diària i els cànons de la cultura occidental que coneixien fins llavors dos infants menorquins nascuts a finals dels 60. “Animava a explorar el desconegut, obrir-se a noves fronteres, acceptar la diversitat. Aquesta experiència, sens dubte, alimentaria el nostre interès per obrir-nos a nous horitzons. Alicia sol comentar que aquestes sessions d’anglès varen ser el germen de la seva posterior vocació científica”. Alicia és Alicia Sintes (1969), catedràtica i doctora en Física per la UIB; i ens en parla el seu germà, Tomàs Sintes (1966), també catedràtic i doctor en Física per la UIB.

“És una persona que t’il·lumina els pensaments. Per a mi, és el meu pare espiritual, fonamental a la meva vida. És un homenot d’aquests que en neix un cada segle. Un home universal que vibra i fa vibrar, i que tota la vida ho ha fet tot amb amor, generositat i tolerància”. Parla el poeta pobler Antoni Gost Curro (1953). Ho diu d’un altre Antoni, conegut, admirat i estimat, difícil de classificar: farmacèutic, activista cultural, agitador social i revolucionari. Parlam d’Antoni Torrens Gost (1937), impulsor de sa Pobla a Gràcia, de la trobada de xeremiers i lutiers, de la Llar de la Memòria, de la colla de dimonis Albopàs… entre tantíssimes altres coses.

Fa anys que viu a Andorra, una ubicació habitual entre ciclistes professionals per poder fer concentracions en altura. Igualment, manté els amics de tota la vida, amb els que va començar a pedalar. Des de la colla d’amics asseguren que en les distàncies curtes és pràcticament igual que quan era un infant: “Proper, divertit i molt natural”. Ara bé, sempre ha estat “molt reservat amb la seva intimitat”: “Les entrevistes i les càmeres no li agraden gens i, si pot evitar-les, ho fa”, ens conta Joan Danús, un dels amics d’infància del ciclista professional Enric Mas (Artà, 1995).

Una estampa familiar: els sis membres encabits dins un Renault 5 taronja de tres portes. Són quatre germans nascuts a Llucmajor. A casa sempre es va parlar castellà: el pare havia arribat de la Península i es va casar amb una mallorquina, la mare. La idiosincràsia lingüística de la família va canviar quan el germà número tres tenia uns 17 anys. Ho contarem més endavant. El tercer germà va néixer el 1968 i avui és poeta, narrador i professor: Miquel Bezares. Un incendi a ca seva, quan ell tenia uns quatre anys el va impactar tant que encara avui, quan comença a sentir olor de cremat, té un cert esglai, com si aquella olor li hagués quedat aferrada al nas per sempre més. El germà petit, Jesús –tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Tuti–, diu que Miquel “era un infant extraordinàriament espavilat”: “A vuit anys ja tenia el cap d’un al·lot de quinze; i a quinze semblava un senyor gran”, riu.

Es coneixien de vista fins que un fet va provocar que els seus fils de vida s’embullassin per sempre. El lingüista i catedràtic Nicolau Dols ens parla de l’escriptor Biel Mesquida: “L’any 2001, en Biel publicà T’estim a tu, un recull d’articles sobre la Mallorca del moment. Jo en vaig escriure una ressenya a El Mirall. Uns dies després, quan encara fèiem servir contestadors automàtics, vaig arribar al despatx i hi havia un missatge seu. No em deia res. Simplement recitava, de manera impecable, el poema Desolació de Joan Alcover. Vaig entendre aquell gest com una forma elegant i molt seva d’agrair-me la ressenya. Cal dir que té una de les millors veus dels Països Catalans per recitar”. L’amistat es va consolidar un poc més tard, quan coincidiren fent feina a la UIB. Nicolau no va conèixer Biel de petit, però la seva relació és una sobretaula tan llarga que el catedràtic diu que en pot donar alguns detalls.

De nadó dormia moltíssim, tant que l’avi li deia cada dos per tres: “T’has d’espavilar, fes el cap viu. No és bo dormir tant”. Tan tranquil era en el seu paper de bebè, que no tenia gaire interès a caminar. Un bon dia, sense haver passat per l’etapa d’anar de grapes, es va aixecar, es va posar les sabates –girades de peu– i va començar a caminar. “Jo crec que li varen sortir les passes, perquè és molt caparrut!”. Ens ho conta la tia Marieta –Maria Bauzà–, la dona del germà de la mare de Miquel Àngel Raió, que començà a festejar amb el conco quan l’actual director del teatre Principal d’Inca només tenia dos mesos –ella tenia 17 anys. L’ha vist néixer. I encara recorda les rialles que va provocar a la família veure’l caminar d’aquella manera, tan convençut, el dia que el nin va decidir que tocava aixecar-se.

De petita era creativa, espavilada i molt autònoma. És la tercera de quatre germans que varen néixer i créixer a Palma, darrere el Born: “Tenia un món interior molt ric. Passava moltes hores jugant al pati que avui és el del Casal Solleric, imaginant històries i construint universos propis”. És lleugerament dispersa, però amb molta “capacitat de visió”. De fet, fa 25 anys va decidir fer un gir al restaurant familiar, fer-hi un hort propi i apostar pel producte local i de quilòmetre zero: “Semblava una extravagància en aquell moment, però quan tenia una idea al cap, la tirava endavant sense escoltar gaire el que deien els altres”. Així és com va impulsar Ca na Toneta, l’icònic restaurant familiar de Caimari. Maria Solivellas (1970) és la xef que el va revolucionar, però abans de posar-se un davantal va fer moltes altres coses, empesa per una curiositat infinita. Ens ho conta l’actriu Catalina Solivellas, la seva germana segona –la gran és Teresa, i el petit, Pep.

És sabut que va ser amic dels escriptors Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs i Jaume Pomar; també del matrimoni que formaven Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster –aquest darrer, per cert, li ensenyà les primeres nocions d’informàtica. Va néixer l’any 1945 a Santanyí, terra d’escriptors. I el protagonista d’aquestes línies no n’és una excepció: Antoni Vidal Ferrando, poeta, narrador i historiador. Conta la seva història la filla gran de l’escriptor, Antònia. Té un altre fill, Andreu.

Té un talent natural extraordinari per al ritme i un sentit molt fi de l’harmonia. De fet, va arribar a tocar de baixista amb gent de l’escena de Deià, vinculada al punk anglès, en grups com Sex Beatles. Qui sap si és perquè de ben petit escoltava música que no sonava enlloc a Mallorca: el seu germà gran, Jaume, li duia els discs de novetats musicals directament de Londres a principis dels 70. El germà d’enmig és Joan i el protagonista d’aquestes línies és el galerista Xavier Fiol (Palma, 1962). Ens hi acosta qui seria, pels anys que fa que es coneixen i l’afecte que es tenen, el quart germà: Ivan Albons.

De jovenet, entre els 8 i 10 anys, gaudia molt de la sèrie de llibres de terror Goosebumps, de R. L. Stine. Essent ja un adolescent, va escoltar en bucle el disc Californication, de Red Hot Chili Peppers. Durant la final de la Copa del Rei del 2003 que va guanyar el Mallorca, les càmeres varen captar un al·lot que corria cap als jugadors, vestit de blanc, amb un micro a la mà, per intentar aconseguir-ne les primeres declaracions enmig de tota l’alegria: “Aquell al·lot era el meu germà”, diu Manel Barjacoba, germà petit del director d’IB3 Ràdio, Daniel Barjacoba (nascut a Binissalem), a qui li diuen Dani. Abans de tot, però, arribà na Sílvia, la germana gran, amb qui Dani es duu pràcticament un any: ella és del 1985 i ell, del 1986. Efectivament: enguany és l’any dels 40 de Dani. I ens en parla Manel, el petit dels tres, que és set anys més jove que el periodista.

Ja de ben petita tenia les idees molt clares. “Quan se li ficava una cosa entre cella i cella, havia de sortir-se amb la seva”, conten d’ella. Aviat desenvolupà una habilitat especial per aconseguir allò que volia: “Sabia perfectament com demanar les coses a cada persona. Ho feia amb innocència, però se’n sortia gairebé sempre. Ha tingut molta intuïció per llegir la gent”. Els infants i les històries han estat dues constants al llarg de tota la seva vida. Quan era nina, asseia les pepes i els contava contes. Més endavant estudià Magisteri i exercí durant uns anys com a mestra de Primària abans de dedicar-se plenament a la filologia. Parlam de Caterina Valriu (Inca, 1960), na Catalina Contacontes, i ens hi acosta la seva germana gran, Paula, que li pren set anys.

Va sentir les primeres jotes i boleros a Valldemossa, d’on era son pare, un poble que començava, a mitjans dels anys 50, a ser turístic. Ella va néixer el 1948 i es va criar a Palma, d’on era sa mare. A ca seva hi havia una pickup que sempre estava en marxa. Els primers discos que escoltà foren Picolíssima Serenata, de Renato Carosone, i Una Casita en Canadá. La marcaren d’una manera especial la chançon francesa i els cantautors italians, però també desenvolupà el gust per la música clàssica: “Adora profundament Bach”. És la segona de tres germans: el més gran és Biel, advocat; el petit, Rafel, escenògraf. Ella és compositora, una de les veus més reconegudes de Mallorca: parlam de Miquela Lladó. Ens hi acosta Pere Estelrich, matemàtic, musicòleg i col·laborador de diferents mitjans de comunicació.