El diumenge 3 de novembre, un grup de voluntaris de Mallorca vam anar cap a València i hi vam estar fins dijous. En el transcurs d’aquests dies coneguérem molts veïns, cada un amb una història que ens regirava el cor. El dimecres, repartint material i menjar, coincidírem amb Juan Antonio. Ens demanà lleixiu. Estava netejant amb el seu fill el que havia estat casa seva. Una planta baixa a Benetússer. “Tota una vida hem trigat per poder reformar la casa i, un cop fet, ho perdem tot”, em va dir. Amb les llàgrimes als ulls i la veu trencada només va poder afegir que li agradaria que es publiquessin unes fotografies del seu net. Va ser llavors quan em passà el contacte de la seva filla Amparo, que viu a dos carrers a un primer pis, i entre tots dos m’explicaren la seva història i com viu un infant de quatre anys la tragèdia dels aiguats a València.

Carrers inundats de cotxes, rius desbordats, veïns plorant perquè literalment ho han perdut tot, escoles que costarà setmanes que tornin a acollir estudiants... són algunes de l'allau d'imatges de la DANA al País Valencià que aquests dies han vist nens i nens als mitjans de comunicació. Sigui a través de la ràdio, la televisió, els diaris o fins i tot de les converses que senten els infants, és gairebé impossible protegir-los de tota la informació que reben. Però què és millor per a l'infant: deixar-lo al marge del que està passant o explicar-li-ho? A partir de quina edat són conscients els nens i nenes de les conseqüències que generen catàstrofes naturals com la que es viu a València?