Qui era Felip de Mallorca? Un personatge extravagant i controvertit, el fill petit del rei Jaume II. Per alguns dels seus seguidors, ni més ni menys que l’Anticrist en persona. A començaments d’abril del 1325, ara fa exactament set segles, va acceptar de fer un parèntesi en la seva vida de franciscà ‘espiritual’ –els d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, de la qual ben bé podria haver-ne estat un dels personatges– per mantenir la corona de Mallorca en el cap del seu nebot Jaume III, aleshores de només nou anys, davant dels poderosos cosins de Barcelona. I ho va aconseguir, a base d’esforç i d’intel·ligència –i de doblers, tot s’ha de dir. Ens acostam a la seva vida de novel·la, gràcies als estudis de Bartomeu Bestard, J. Ernest Martínez Ferrando, Pau Cateura, Eusèbia Rayó i Jaume Serra.

Era el fill gran i hereu de Jaume II de Mallorca. Però va renunciar a la corona, a la qual podria haver afegit el títol d’emperador, per fer-se frare franciscà. O no? Va abandonar després el claustre per tornar a la vida seglar? És seva l’estàtua jacent que es conserva al museu Hyacinthe Rigaud, a Perpinyà, vestit com un cavaller? Ens acostam a aquest príncep oblidat, fra Jaume de Mallorca, 725 anys després d’aquella decisió que va canviar la seva vida i la història del petit reialme, cap al 1299. I ho feim seguint els estudis de J. Ernest Martínez Ferrando, Maria Barceló, Bartomeu Bestard, Gabriel Ensenyat, Josep-David Garrido, Jordi Maíz i Lluís Tudela, i Marcel Durliat.